Fer pipi sola és una experiència que valores extraordinàriament quan aquests mil·límetres d’intimitat t’han estat manllevats dràsticament. Un cop neixen les criatures, les visites al wc es tornen una experiència aventurera, sempre carregada de vivències poc íntimes.
Parlo d’anar al wc amb la criatura en braços, intentar evacuar donant pit al mateix temps, que se’t talli el pipi ràpidament al sentir que alguna criatura plora i reclama els teus socors, que algú t’invaeixi el bany per demanar-te aigu… també parlo de tancar la porta per intentar robar uns minuts d’intimitat, i perdre’ls tot esbrinant que les puces ja arriben al mànec i poden obrir la porta soles. Per no parlar d’aquells moments en els que fas feina mentre algú comenta la jugada en viu i en directe, mentre et demana que obris més les cames per espiar pel teu entrecuix si estàs fent pipi o caca… En aquestes ocasions la conversa sempre és interessant i gira sobre les diferències entre els teus i els seus genitals (pèls, regles, el forat per on surten les criatures...) i els dubtes que els hi sorgeixen. Tot un univers de descoberta.
Resumidament: la intimitat al wc desapareix quan tens criatures. Des del minut zero. I encara no he esbrinat quan torna, espero veure aviat la llum. I això passa en el mateix moment que la teva perspectiva sobre el pipi i la caca canvia radicalment. Qui t’hauria de dir que la teva relació amb les excrecions dels altres passaria a estar tant normalitzada.
Perquè és ben bé així. Fem càlculs a grosso modo. Posem que una criatura porta bolquers fins als dos anys i mig (que ja ho sé, que hi ha criatures que molt abans no en porten i moltes que molt després també en duen, i no passa res. Estic fent una estimació sense cap base científica). Això seria un total de 913 dies amb bolquers. Quan són més petits potser els canvies més sovint, però de grans sovint pots aguantar fent-ho menys vegades. Ens inventem que de mitjana utilitzes 6 bolquers al dia. Això són gairebé 5.500 canvis de pipis o caques per cada criatura.
Apunto: el debat no és perquè us agafi mal de panxa sobre el que haureu gastat en bolquers per cada bebé. I no és la voluntat essencial, però potser sí que estaria bé que ens despertés la neurona ecològica, i ens fés veure el que hauríem deixat d’embrutar si haguéssim utilitzat bolquers de tela. Des del primer dia.
Però el càlcul en aquesta ocasió, ve donat per un altre motiu: són les vegades que hem interactuat amb les caques i pipis dels nostres infants. I per molt que ho compartiu amb un altre progenitor, amb mestres de llars d’infants o amb qui us doni un cop de mà, la suma és de molts contactes estrets amb excrements variats.
La cosa no millora en aquella etapa intermitja, en que comencen a indicar-te que s’han acabat els bolquers i tenen ganes de destapar l’orinal. És un altre moment d’aventures a dojo en el que pot ser que netegis sovint pipis i caques que no han arribat a bon port. I quan arriben a bon port, després has d’agafar l’orinal, buidar-lo i netejar-lo, com si res. A tot això cal sumar-li la gestió en temps de pandèmia: ser fora de casa haver de netejar el cul de les filles amb la mascareta posada és francament desagradable. L’olor es fa encara més intensa, i la gestió es complica… però no hi ha més opcions que gestionar-ho com pots. Així que parlant clar: vius amb molta naturalitat la gestió de la merda dels altres, i amb molt poca intimitat la teva.
És per tot plegat que si veieu a un progenitor demanant-vos que estigueu al cas amb les criatures perquè vol anar al wc, us suplico que li doneu un cop de mà. Particularment, si jo us ho demano i em voleu donar uns segons de felicitat, només espero que em deixeu agafar el mòbil, un llibre, el coixí o una copa de vi i em blindeu la porta del wc. Tal i com ho cantarien Els Pets, això seria una estona de cel.