La figura de Jaume Roures és sens dubte un dels aspectes més suggestius de la història de l'empresa Mediapro, una de les multinacionals del sector audiovisual més importants d'Europa. La seva especial personalitat li ha valgut nombrosos comentaris als mitjans de comunicació, que l'han retratat com un tipus taciturn, malenconiós, fins i tot misteriós. O bé com un comunista multimilionari que ha edificat un imperi empresarial des del no res. Ell també hi ha contribuït, en certa manera, evitant de donar gaire informació sobre els seus orígens familiars i la seva joventut de militància revolucionària. Una acció que segueix defensant quan proclama que "jo no treballo, jo milito".
Jaume Roures Llop va néixer al barri del Raval de Barcelona el 1951 en unes condicions gens fàcils, que el van dur a pencar en una impremta als dotze anys d'edat. L'ambient de postguerra en un barri popular i de classe obrera sota una dictadura van despertar-li molt aviat una forta consciència política. Als catorze anys va formar part de Comissions Obreres i després del Front Obrer Català i de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), de línia trotskysta, partit en el qual va ocupar càrrecs importants i va representar-lo al secretariat de la IV Internacional. Dins l'organització tenia cura de la seva premsa i comunicació, que funcionaven molt bé. Tota una premonició.
Aquella militància durant l'etapa franquista li va costar diverses detencions. Justament, quan la premsa francesa l'ha estat trinxant pel conflicte del pagaments dels drets de televisió de la lliga de futbol, li ha retret que "ha estat a la presó unes quantes vegades". Però per una militància contra una dictadura que, si l'hagués fet a la França dels anys quaranta, li hauria proporcionat algunes condecoracions després de l'alliberament.
Segons la llegenda, els membres de la LCR li deien "Melan", no perquè fos el seu nom clandestí, sinó perquè era l'abreviatura de "melancólico". Tanmateix, això no es corresponia amb la seva frenètica activitat militant, una característica aquesta. la capacitat de treball, que ha mantingut tota la vida, fins i tot ara que entra a la setantena. Ha dit d'ell mateix que viu de forma "monacal", com un frare, i que per això el trasbals humà de la pandèmia no l'ha afectat massa. Arriba al pàrking de Mediapro conduint el seu vehicle, sense xofer ni secretària. Diu que no en necessita. No se li coneixen exhibicions pròpies de la jet-set. Només una festassa que va muntar al complex Duques de Pastrana, a Madrid, per celebrar el seu 65è aniversari.
El llibre de capçalera de Roures
Jaume Roures té un llibre de capçalera de Lev Trotski, La seva moral i la nostra, com a referent ideològic des dels anys de militància juvenil. Allò que crida l'atenció és que es tracta d'un al·legat de combat escrit en el moment de més desesperació i aïllament del líder polític, el 1939, només un any abans de ser assassinat pel català Ramon Mercader per ordres del soviètic Stalin. És un text que mostra el Trotski més inflexible. Parlant dels objectius polítics i els mitjans per assolir-los, el revolucionari comunista és categòric: "El mitjà només pot ser justificat per la finalitat (...). Està permès tot el que condueix realment a l'alliberament". Justifica així episodis tan controvertits com l'afusellament d'hostatges a la Comuna de París.
Acabat el franquisme, Roures va passar algun temps a la Nicaragua sandinista, sense especificar-ne més detalls. El 1984 va superar un examen per entrar a treballar a la flamant Televisió de Catalunya. Dins de la casa, es va especialitzar en l'àrea de producció i va promoure la creació del primer comitè d'empresa. Allà és on es van conèixer amb Tatxo Benet i Gerard Romy, que es retrobarien anys més tard de socis a Mediapro.
Un precedent curiós del que seria l'activitat d'aquesta companyia va ser quan l'any 1988 els joves Roures i Benet es van plantar al despatx d'Antonio Baró, president de la Liga de Futbol Profesional, per negociar per a TV3 els drets d'emissió de la competició, fins aleshores un monopoli intocable de TVE. Quasi es van riure d'ells i de la petita televisió "regional" que acabava de néixer. Però van guanyar, el canvi es va dur a terme i va ser la federació de televisions autonòmiques qui obtenia els drets i deixava la totpoderosa espanyola a la cuneta.
Jaume Roures, en una entrevista amb NacióDigital, el 2017. Foto: Adrià Costa.
Mediapro comença a caminar
L'experiència acumulada en la tasca de negociar i gestionar produccions per a la seva emissió seria el que va impulsar Roures a deixar TV3 el 1991 i plantar-se per crear el 1995 la seva pròpia companyia, Mediapro, dedicada a aquesta activitat. Entremig, va passar per Dorna, l'organitzadora dels mundials de motociclisme. A principis dels anys dos mil es pagaven barbaritats pels drets d'emissió de competicions esportives internacionals, amb el futbol i el motor en primer lloc, per tal de guanyar més audiència i, evidentment, més abonats i més ingressos publicitaris. Roures va buscar nous inversors i va iniciar-se de ple en aquest combat.
Ho va fer sense trobar contradiccions entre la convicció revolucionària i l'acció empresarial. "El Manifest Comunista de Marx i Engels no diu enlloc que la gent hagi de ser pobra", ha replicat. Mediapro té per norma no repartir dividends entre els seus accionistes. Aquesta és una mesura que Roures esgrimeix per reafirmar-se en què el seu objectiu és crear treball i fer activisme social. Uns bons propòsits que no el deslliuren, evidentment, de rebre crítiques dins una selva de negocis que degeneren sovint en el canibalisme. I en la que tot i sentir-se un home "monacal", no s'hi pot sobreviure a base de conductes angelicals.
El procés independentista
Una de les acusacions recurrents dels mitjans espanyolistes és que Roures seria un dels cervells del procés independentista a l'ombra. Com a mecenes i com a ideòleg. Però també s'ha dit això de la seva relació amb Podemos. L'agost de 2017 van sopar a casa seva Oriol Junqueras, Pablo Iglesias i Xavier Domènech per concertar una estratègia que varia segons qui en parla, i que aniria des de planificar l'última fase del procés fins a pactar un tripartit d'esquerres autonòmic i el suport d'ERC a un govern PSOE-Podemos a Espanya. Roures ha aclarit que no és independentista sinó partidari d'un referèndum d'autodeterminació, i que ha estat votant de la CUP de David Fernández i de Podemos.
Presentació dels resultats del referèndum de l'1 d'Octubre, a l'edifici de Mediapro. Foto:NacióDigital.
Mediapro va instal·lar a la seva seu de Barcelona un imponent centre internacional de premsa que va acollir uns 400 periodistes els dies del referèndum de 2017. En aquell plató va escenificar-se el moment històric de l'anunci dels resultats de la votació la nit del dia 1. La Guàrdia Civil va incloure l'empresa en una llista de cinquanta que havien de ser inspeccionades a fons per descobrir si havien servit de pont per passar diner públic cap a la infraestructura del referèndum. La Benemèrita va atribuir a l'empresa un paper "capital" en l'operativa independentista.
Si va ser molt "capital" o poc, quedarà per a la història, però no sembla que Mediapro cometés alguna acció al marge de la legislació vigent. "L'1 d'octubre el CNI i la policia van quedar en ridícul i ara busquen culpables", va sentenciar Roures, mentre negava que hagués format part d'un "comitè estratègic" del procés. La policia espanyola va escorcollar despatxos de l'edifici Imagina buscant documents.
Més tard, la producció de dos documentals sobre les trames policials de l'estat espanyol i el referèndum van accentuar la posició bel·ligerant de Roures i Benet en la crisi política catalana i espanyola. Poc abans de la pandèmia, Mediapro va contractar Joaquim Forn per fer tasques d'assessorament legal i així facilitar que l'exconseller d'Interior pogués sortir de la presó unes hores al dia, però l'acció de fiscals i tribunals ha frustrat per ara aquesta actuació.
Tatxo, l'ala independentista de Mediapro
Josep Maria Benet Ferran, Tatxo Benet (Lleida, 1957) no va culminar els estudis de Dret i Ciències de la Informació. Ni falta que li ha fet. No li han calgut per seguir un itinerari periodístic que va començar als quinze anys, fent cròniques de partits de segona regional. Ja aleshores semblava destinat a la informació esportiva. El seu pare era periodista i això va ser determinant en la seva evolució. Als disset, ja va entrar al Diario de Lérida, just l'any de la mort de Franco.
Després de col·laborar amb el nou rotatiu de Sebastián Auger Catalunya Express, va ser corresponsal del diari El País, primer, i d'El Periódico a partir de la seva aparició l'octubre de 1978. Al cap de dos anys, es va incorporar a la redacció d'aquest rotatiu a Barcelona. Només arribar-hi, un redactor en cap el va advertir que si volia progressar en la professió de periodista, millor no dir que era independentista. Així estaven les coses a la Catalunya que estrenava autonomia i presidència de Jordi Pujol.
Tatxo Benet collint peres Conference de la DOP Pera de Lleida en un finca de Torrelameu, l'agost del 2020. Foto:ACN.
Benet va formar part de l'equip fundacional de TV3, a les ordres d'Alfons Quintà, el 1984. Hi va exercir diverses responsabilitats, cosa que li va aportar un coneixement a fons del mitjà televisiu: director del programa "De vacances"; conductor del "Telenotícies Nit" i cap d'Esports durant deu anys (1987-1996). Dins d'aquesta etapa, va dirigir Canal Olímpic el 1992, que seguia els Jocs Olímpics de Barcelona les 24 hores del dia en català.
Aquells van ser els anys en què TV3 va aconseguir els drets per emetre en exclusiva els partits de la Lliga espanyola de Futbol, de la Copa del Rei, de la UEFA i dels grans tornejos de tennis, com l'US Open i Wimbledon. Però l'estada a TV3 és clau en al vida de Tatxo perquè allà hi va conèixer dos treballadors de la casa que serien els seus futurs socis: Jaume Roures i Gerard Romy. El noi de Lleida va sortir del canal autonòmic per exercir de director general d'Audiovisual Sports a Madrid, una gestora de drets creada per TV3, Sogecable i Antonio Asensio. Hi va durar poc temps. De tornada a Barcelona, va obrir la seva pròpia empresa, que l'any 2000 es va fondre en la Mediapro que ja havia creat Jaume Roures el 1995.
La fallida de la Unió Esportiva Lleida de Tatxo Benet
L’abril de 1998, Benet va arribar a un acord amb el consell d’administració de la Unió Esportiva Lleida, presidida per l’històric Mario Duran, pel traspàs del paquet majoritari d’accions a la societat Gestió Esportiva de Lleida S.L, creada expressament per gestionar el club. Benet es va quedar amb el 51% de les accions presentant-se amb l’aura del salvador que posaria fi als problemes econòmics i garantiria una gestió solvent que posaria el club de nou en el camí de la Primera Divisió, on havia militat cinc anys enrere.
La realitat, però, va ser ben trista. L’economia de l’entitat no va reprendre el vol, ans al contrari. Els problemes van anar en augment amb un deute creixent, pagaments intermitents als futbolistes i un projecte estrella, el de la ciutat esportiva a Torre-serona amb un complex residencial de 669 habitatges, que només va existir sobre el paper. Dotze anys després d’haver-ne agafat les regnes, Tatxo Benet tenia a les mans una Unió Esportiva a la ruïna i en caiguda lliure cap a la desaparició.
La premsa de l’època parlava d’una “situació insostenible” que va desembocar primer en un concurs de creditors i després en un procés de liquidació. Era un dolorós epitafi per a un club amb 72 anys d’història. El forat pujava 28 milions d’euros, la meitat dels quals es devien a l’Agència Tributària i a la Seguretat Social. El Jutjat Mercantil va lliurar la unitat productiva del club a l’empresari Sisco Pujol, que va fundar el nou club de la ciutat: el Lleida Esportiu.
El cas de la Unió Esportiva Lleida va arrossegar-se cinc anys més pels despatxos, fins que el jutge del Mercantil, Eduard Enrech, va eximir de qualsevol responsabilitat tots els accionistes del club desaparegut. El magistrat va considerar que la fallida de l’entitat va ser “fortuïta” i va argumentar que Benet suportava l’economia del club amb les seves societats i que els únics deutes que no pagava eren els que tenia amb les administracions públiques, que no van realitzar les accions pertinents abans del concurs per intentar cobrar. Superat el tràngol, Benet ha orientat inversions cap al sector agrícola lleidatà.
Una col·lecció d'obres d'art censurades
L'any 2018, Benet va sorprendre a l'adquirir l'obra "Presos políticos en la España contemporánea", de Santiago Sierra, que va ser exposada a la fira ARCO. La peça mostra 24 rostres pixelats de diverses persones víctimes de la repressió, entre ells Oriol Junqueras, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. L'exposició de l'obra va desfermar la polèmica i fou finalment retirada. Benet era a París quan es va inaugurar la fira i, com que no podia anar-hi, va demanar a un galerista amic seu que l'adquirís. Ho va fer poques hores abans que fos censurada.
Tatxo Benet, a l'exposició sobre els presos polítics al Museu de Lleida, el març de 2018. Foto:ACN.
Ell sempre ha negat que la decisió de comprar la peça fos per "demostrar que els espanyols són molt dolents i els catalans molt bons". Aleshores es va interessar per dues obres més que havien estat censurades a Barcelona i les va comprar. Quan va saber que una instal·lació que mostra unes catifes de pregària musulmana amb unes sabates de dona havia estat censurades a França, també la va adquirir. La instal·lació Silence el va encisar. I és així que va sorgir un altre dels seus projectes: crear una col·lecció d'obres censurades. Que ell ha batejat "el museu de la llibertat".
El setembre passat en va mostrar una trentena a La Panera de Lleida.
Potser la peça més controvertida de la col·lecció de Benet és una escultura titulada "Haute Couture 04 Transport", obra d'Ines Doujak i John Barker, que mostra el rei emèrit sodomitzat. La seva exposició al MACBA el 2015 ja va generar una forta polseguera i va precipitar la dimissió del director.
Tatxo Benet, a la sala principal de la nova llibreria Ona, a Barcelona, el maig de 2020. Foto:ACN.
L'etern retorn de la llibreria Ona
El 25 de maig del 2020, la llibreria Ona va tornar a obrir al centre de Barcelona. Ona és un nom mític del que va ser la represa cultural dels anys seixanta. Era el 1962 quan un grup de resistents catalanistes com Jordi Úbeda, Josep Espar Ticó i Ermengol Passola van obrir el local a la Gran Via per difondre llibres només en català i que va sobreviure fins l'any 2010. L'Ona es va replegar en un petit local del barri de Gràcia que ja no podia cobrir l'espai de la històrica. Per això la filla d'Úbeda va acollir amb eufòria la proposta de Benet d'entrar-hi de soci majoritari i invertir uns milions d'euros per crear des de zero l'espectacular nova Liibreria Ona, consagrada al llibre en català. Al carrer de Pau Claris, molt a prop del lloc on la vella Ona havia escrit història viva de la resistència catalana.
El coronavirus va trucar a la porta
Només dos mesos abans de la reobertura de l'Ona, Tatxo Benet, esportista i guanyador, tastava la fragilitat. Se'n va adonar el 21 de març del 2020, al sentir un profund malestar general. Havia contret la Covid. Va començar aleshores un llarg calvari per una malura que el va dur a tocar del precipici.
Allò que ell creia que havien de ser "quinze dies llargs de solitud i avorriment" es va convertir en un malson. Benet ha abocat l'experiència en el llibre La travessia més difícil, que assegura que serà el primer i el darrer que escriurà. Hi relata l'agreujament dels primers dies i la sensació de la proximitat del final. Com va morir Antonio Fernández, cap de l'àrea jurídica de Mediapro, ingressat aquells mateixos dies.
El llibre dona algunes pistes del personatge, que explica amb detalls la seva voluntat de lluitar i de com va actuar amb "disciplina respiratòria" per mantenir la serenor i administrar l'oxigen els dies més desesperats. En cap moment no va tenir por a la mort. Igual com tampoc no va posar en qüestió el seu ateisme. Benet diu que és perquè pensa molt en el present i poc en el passat i en el futur.
Tatxo Benet està casat amb Camino Quiroga Martínez, natural de Lleó, notària i professora de Drets Humans a la Universitat Internacional de Catalunya. Se la considera també una excel·lent cantant de jazz, una de les passions que manté en actiu, i és membre de la junta directiva del Cercle d'Economia, incorporada per Javier Faus al seu equip. El paradís de la família és la finca que posseeixen a Begur (Baix Empordà), on ella havia exercit de notària.
La ideologia de Mediapro, entre Convergència i la revolució
En una recent entrevista amb Josep Cuní, tot responent una pregunta sobre si seria candidat a la presidència del Barça, Tatxo Benet assegurava que no ho seria, i va afegir molt taxatiu que "Mediapro és una empresa, no té candidat ni ideologia". Una manera en el fons molt crua de definir la companyia i que segurament té molt de veritat. Com també ho seria admetre que Mediapro sí que té una política i que Tatxo Benet ha cobert el vessant més proper a Convergència Democràtica des dels seus temps a la TV3 dels primers anys, quan l'ombra -i més que l'ombra- del totpoderós Lluís Prenafeta, l'home més proper al president Jordi Pujol, hi exercia un pes determinant.
Jaume Roures, distingit com a Republicà de l'Any 2018, durant el seu discurs el 26 de novembre de 2018 Foto: Aleix Freixas/ACN
Els periodistes que han seguit de prop Mediapro expliquen que la seva estratègia de tenir entrada en tots els fronts ha estat efectiva: Roures, a l'esquerra; Benet, en el món convergent, i per poder penetrar també en els espais controlats pel Partit Popular, un personatge important al Madrid audiovisual, Juan Ruiz de Gauna, amb rang de director general.
Benet s'ha caracteritzat sempre per la seva vehemència a l'hora d'opinar en política. S'ha definit com a independentista des dels anys en què això era estar en la minoria. Molt actiu a les xarxes, en el seu compte de Twitter opina amb contundència sobre l'actualitat. I alhora ha conreat sempre els vincles amb l'entorn de l'antiga CiU, uns vincles que manté ben tensats. Recentment, ho ha demostrat una de les gravacions intervingudes dins de l'operació Volhov entre Tatxo Benet i David Madí. Benet li va demanar que intervingués perquè TV3 li comprés per 800.000 euros uns documentals sobre el procés independentista produïts per Mediapro, davant les resistències del director, Vicent Sanchis, per les dificultats econòmiques de la corporació.
Nom: Jaume Roures Llop (Barcelona, 1951)
Família: tres fills. Ha estat parella de Montserrat Cervera i Eva Mintenig.Càrrec: director general grup Mediapro/Imagina.
Un lloc: orígens familiars al Raval de Barcelona.
Actitud davant el procés: defensor militant del dret d'autodeterminació, compromès amb el referèndum de 2017, però no independentista.
Nom: Josep Maria Benet Ferran (Lleida, 1957)
Família: casat amb Camino Quiroga. Dos fills i dues filles.
Càrrec: soci gestor del grup de Mediapro.
Un lloc: Begur, al Baix Empordà, on té una finca.
Actitud davant el procés: suport total al procés independentista de 2017.
La recepta Roures per a TV3: menys estructura i més continguts
Coneixedor de la TV3 fundacional, que és on ell es va formar en la professió, les opinions de Roures sobre la televisió catalana són tan clares com radicals. Creu que la producció ha de primar per damunt de l'estructura, que és el contrari del que passa des de fa anys. Cauen els pressupostos dedicats a la compra o la producció de programes, mentre que la despesa fixa, personal i estructures, es manté inalterable. Amb poques paraules, que caldria anar a una reducció dràstica de la plantilla actual, unes 2.000 persones, però ell és el primer de reconèixer que és un problema polític que ningú no vol afrontar.
Jaume Roures, durant la presentació del documental "Causa especial 20907/2017", el desembre de 2018. Foto:ACN.
"I això no vol dir que hagin de desaparèixer de qualsevol manera -detallava Roures en una entrevista a Comunicació21-, perquè hi ha moltes fórmules perquè tothom se'n vagi tranquil i content. A més, són gent gran, persones que van entrar amb mi a la tele fa trenta-cinc anys". I afegia que quan es donen les circumstàncies humanes que hi ha a TV3, "al final estan discutint dels seus problemes i i no del que s'ha de posar en aquella pantalla".
Un concepte trencador: externalitzar elements clau de la programació, que és un tema tabú per la naturalesa pública que té TV3. Sense complexes, Roures marca el contrast amb la Gran Bretanya: "La BBC va externalitzar fa anys la seva continuïtat. Això ara ho planteges aquí i s'enfonsa el món", afegia en l'esmentada entrevista de Daniel Condeminas. Una entrevista que es va titular amb una frase demolidora: "Roures, desencadenat: 'El periodisme a Espanya ha desaparegut'".
D'empresa d'amics a multinacional
L'ascens de Mediapro -també coneguda com Imagina, a partir de la fusió amb Globomedia- es va desplegant durant la primera dècada del segle. La seva activitat s'obre a àmbits molt diversos, sempre en el camp audiovisual. Des de la producció de pel·lícules de cinema, fins a les retransmissions esportives, passant per l'elaboració de centenars de programes de televisió de tota mena i la gestió de serveis propis del sector per a clients externs.
Guanyar el concurs convocat pel president espanyol Rodríguez Zapatero proporciona a Roures i els inversors espanyols amb qui s'alia el control de la llicència per un nou canal de televisió en obert: La Sexta. l'objectiu és adreçar-se a un segment de públic d'esquerres que Roures creu que no té una televisió amb qui identificar-se. Però la crisi econòmica de 2008 ensorra el mercat publicitari i l'empresa, mancada de la capacitat financera necessària, ha de buscar nous inversors que deixen Mediapro en una posició quasi residual. Així acaba l'aventura de La Sexta.
L'equip del nou film de Woody Allen amb Jaume Roures i l'actor Sergi López, a Sant Sebastià, el 2019. Foto: The Mediapro Studio/ACN.
Un altre projecte que sucumbeix per culpa de la crisi de 2008 i dels anys següents és Público, un diari de paper que també aspira a cobrir un espai alternatiu al de la premsa de l'Íbex. L'empresa editora va al concurs de creditors, el diari es tanca i quan surt a subhasta la capçalera digital, el mateix Mediapro se l'adjudica. El Público en digital segueix funcionant actualment, com a continuador de l'esperit del que volia ser La Sexta.
Aquests anys de creixement són els de les guerres empresarials pel control dels drets d'emissió del futbol. Roures havia demostrat tenir una visió d'anticipació, quan va descartar el sistema de pagar per veure un partit, i va vaticinar que el futur era dels canals de pagament per cable, que oferissin el futbol i tota una altra programació d'informació i entreteniment. El temps li ha donat la raó.
Les guerres del futbol van proporcionar episodis sagnants de denúncies creuades, sentències, acusacions i alguna societat en concurs de creditors. En general, però, els successius artefactes empresarials de Roures i Benet en van sortir airosos. I més d'una vegada van aconseguir que per via judicial alguns mitjans de comunicació, entre ells El País, haguessin de rectificar notícies. Com la d'aquest rotatiu esmentat, que va publicar que Roures controlava uns 150 comptes corrents, molts d'ells en paradisos fiscals, on s'aixoplugaven uns 250 milions d0'euros. També va obligar a refutar l'acusació que el PSOE de Zapatero li havia regalat per afinitats polítiques la llicència de La Sexta.
La premsa de paper se li va resistir una altra vegada amb el cas d'El Periódico. Mediapro havia presentat una oferta més que generosa per adquirir el diari i el Grupo Zeta sencer. Però les reticències de la banca creditora i del govern espanyol enfront un Roures esquerranista i antimonàrquic van avortar l'operació i van obrar el miracle que la família Asensio i la banca creditora venguessin a Prensa Ibérica que, paradoxalment, oferia força menys. "Algun dia els bancs implicats hauran de justificar davant dels seus accionistes perquè van acceptar rebutjar la nostra oferta, que els hauria aportat més diners", va avisar Roures.
La torre de Mediapro, a la Diagonal de Barcelona. Foto:Ricard Novella.
Un fons xinès compra la majoria de Mediapro
La tardor del 2017, el fons d'inversió xinès Orient Hontai Capital compra el 53% de les accions del grup a diversos dels seus accionistes, excepte Jaume Roures i tatxo Benet, que conserven el seu 12% respectiu i la gestió de la companyia. Un element complementari de l'operació seria que la "nova" Mediapro abonaria a cadascun d'ells dos una important quantitat de diners en concepte de dividend extraordinari, segons van donar per confirmat alguns mitjans de comunicació. NacióDigital ha demanat més informació sobre aquest extrem a l'empresa, que ha recordat que "Mediapro no reparteix dividends", i que també ha puntualitzat sobre si Roures i Benet van rebre o no diners en el marc d'aquesta operació, que "no parlem d'aquestes coses. Són privades".
Roures centra el valor de l'empresa en què Benet i ell hi estiguin al front. En plena negociació, el juliol de 2017, ho va deixar clar a NacióDigital: "Ningú no compraria això si el Tatxo o jo no hi fóssim. No vull ser pretensiós, però formem part del mobiliari. Encara que la roda funciona, si no hi som no seria el mateix i ningú no s’arriscaria a entrar amb nosaltres fora".
Un cop culminada tota la venda -que va calcular el valor de la companyia en uns 1.900 milions d'euros- van desaparèixer de l'accionariat d'altres socis: la societat d'inversions Torreal, de Joan Abelló (22,5%); la mexicana Televisa (19%), i el tercer soci històric quasi fundacional, Gerard Romy, que posseïa a través de la seva Mediavideo un altre 12%. La multinacional publicitària WPP, en canvi, es va mantenir dins de Mediapro, (22,5%).
Amb seu a Xangai, el fons OHC s'estrenava a Europa amb la compra del paquet de Mediapro. Abans, havia entrat als Estats Units amb l'adquisició d'AppLowin, a San Francisco. Es tracta d'un fons que en el moment materialitzar-se l'operació, ja el 2018, tenia el perfil d'una iniciativa amb poc recorregut anterior i que entrava al sector de l'audiovisual europeu per la porta gran. La matriu del fons és l'empresa xinesa Orient Security, creada el 1998, i que actua en diversos àmbits i que manté una aliança amb la novaiorquesa Citigroup -líder mundial en serveis financers- per al mercat xinès de banca d'inversió. L'entrada d'OHC a Mediapro/Imagina serviria per reforçar la musculatura financera i obrir espais a Xina en mercats com el futbolístic.
Estats Units i França, els conflictes més recents
Bona part del país va quedar sorpresa el passat 18 de novembre, quan Mediapro va publicar un comunicat en què admetia haver estat implicada en un afer de suborn a alts càrrecs de la FIFA als Estats Units per obtenir els drets de tres campionats de futbol. Aquesta publicació -a la que Tatxo Benet va restar importància des de Catalunya Ràdio- formava part de l'acord de la companyia catalana amb el Departament de Justícia dels EUA per tancar el cas sense judici, que es completava amb el pagament d'una multa d'uns 20 milions de dòlars.
Així culminava un llarg litigi, amb intervenció de l'FBI, que encara afecta Gerard Romy, pioner de la Mediapro fundacional, ara ja desvinculat, a qui els EUA acusen com a presumpte executor directe del suborn des de Miami, i que pot haver d'afrontar un judici amb peticions de severes penes. El comunicat reconeixia la culpabilitat de la companyia i assenyalava que els tres empleats havien estat ja acomiadats.
Fragment de la portada del diari francès L'Equipe, del 12 de desembre de 2020:
En el cas francès, el conflicte esclata quan Mediapro no fa efectius dos terminis dels pagaments -per un import de 325 milions- que havia acordat amb els clubs de futbol per als drets d'emissió de la Lliga, obtinguts gràcies a una oferta que superava de molt la de Canal+. El seu nou canal per abonats, Teléfoot, havia de cobrir aquesta despesa, però la supressió de les competicions per la pandèmia va ensorrar el projecte, i Mediapro va invocar el cas de força major per renegociar el contracte a la baixa Aleshores, els clubs van revoltar-se perquè sense aquests diners alguns quedaven condemnats a la fallida. Abans de la pandèmia, però, Teléfoot només havia captat uns 600.00 abonats, molt per sota dels 4 milions que preveia el pla de negoci.
La premsa parisenca ha estat duríssima amb Roures, a qui ha dedicat pàgines i pàgines, amb agressives portades. Com la del diari L'Equipe d'aquest mateix dissabte, 12 de desembre, en què el caricaturitza com un dels atracadors protagonistes de la sèrie espanyola "La casa de papel". A darrera hora, però, s'apunta com a quasi segur un acord que consistiria en pagar uns 100 milions dels 780 pactats, tancar el canal i abandonar els drets d'emissió.
The Mediapro Studio, nova dimensió
La nova creació del grup Imagina és The Mediapro Studio, un projecte d'unificació de marca centrada en la producció i distribució mundial de sèries presentat el 2019 i que ha patit retards pels efectes de la pandèmia, que ha abocat a un expedient de rescissió temporal d'ocupació bona part de la plantilla. Les intencions de la companyia apunten a la creació de sèries pròpies de les que n'ostenti la propietat intel·lectual i que puguin ser venudes a molts països: la culminació definitiva del Hollywood català.
Roures i Benet, a la presentació de The Mediapro Studio a Madrid, el 2 d'abril de 2019 (horitzontal) Foto:ACN.
La multinacional xinesa-catalana arrenca la dècada dels anys vint -qui sap si feliços o lúgubres- amb 58 seus repartides en 36 ciutats de quatre continents. Una facturació de 1.817 milions d'euros, amb un ebitda de 224 milions i una plantilla d'unes 7.000 persones. La seva cartera de contractes de producció i de drets d'emissió, gestionada per una constel·lació de societats filials, és envejable. La presència xinesa garanteix, si fos necessària, la musculatura financera per dur a terme projectes ambiciosos. Mentrestant, gestiona operacions a petita escala, com l'aliança amb l'Ajuntament de Barcelona per construir pisos. O la compra d'El Terrat, la productora d'Andreu Buenafuente, a qui Mediapro ha salvat del naufragi econòmic.
El rànquing dels espanyols més rics que elabora el diari El Mundo situa Tatxo Benet en el lloc 188, amb un patrimoni de 265 milions d'euros; Gerard Romy, ara ja fora de Mediapro, en el lloc 201, amb 240 milions, i Jaume Roures en el 204, amb 235 milions. Deixen per darrere seu cognoms il·lustres de la burgesia catalana, com els Vall Pla lleidatans; els farmacèutics Uriach; els Espona (Pastas Gallo); els aristocràtics Juncadella Salisachs; Josep Ferrer (Freixenet) i les famílies Sumarroca, Godó i Rodés. Tatxo Benet contempla aquestes xifres des de l'escepticisme, ja que és un càlcul basat en una hipotètica valoració de l'empresa, que no cotitza en Borsa, i que per tant pot tenir un valor variable, aquell que algú estigui disposat a pagar-li per les accions, confessa ell mateix.
Una història accidentada
D'ençà que va entrar en competència pels drets de les retransmissions futbolístiques amb la seva presència a La Sexta, l'empresa ha passat per nombrosos incidències: concurs de creditors, batalles judicials, demandes creuades, enfrontaments amb grups com El País, processos per suborn als Estats Units, acusacions de donar suport al procés independentista català... fins arribar aquest 2020 de la pandèmia i del conflicte amb els clubs de futbol francesos pels impagaments dels drets d'emissió.
Viure en aquestes continues tempestes no sembla que inquieti més del compte Jaume Roures, que les afronta des de la seva calma i tranquil·litat habituals. Un tarannà que exhibeix cada setmana a la tertúlia de Catalunya Radio en què participa. Fent ús d'una entranyable expressió catalana, se li ha sentit dir que "els qui vulguin enfrontar-se amb nosaltres, encara han de menjar moltes sopes".