Jugar-se la vida al canal de la Mànega

30 quilòmetres separen les platges de Wimereux i Ambletouse al nord de França de la costa d'Anglaterra. Des d'aquestes dues poblacions franceses es veuen de nit els llums del far vermell de Dungueness a la costa anglesa, i durant el dia els penya-segats blancs a prop de la ciutat britànica de Dover, que brillen quan els toca el sol.

Què hi passa entre aquesta frontera marina entre França i Anglaterra? Doncs concretament més de 28.000 persones, que han creuat el Canal de la Mànega en tot aquest any en petites embarcacions. La xifra de l'any anterior havia estat de 8.500, cosa que posa en perspectiva com ha empitjorat la situació migratòria.
 Només en una setmana del passat setembre van travessar el Canal més de 1.500 persones. I a finals d'agost hi va haver un rècord de més de 828 migrants només en un dia. Per ells, només és una pas més en una àmplia travessia pel món. Algunes van ser rescatades a la Mediterrània i després van travessar els Alps per dirigir-se cap al nord de França. Altres venen de la ruta dels Balcans, patint abusos a les fronteres de Croàcia i fent un llarg camí.
 
La majoria dels migrants provenen de l’Iran, l'Iraq, l'Afganistan o el Sudan. Països en conflicte on hi ha guerres i persecució política. "Els immigrants veuen des d'aquí Anglaterra, és normal que vulguin anar-hi si aquest és el seu destí final després d'un recorregut tan llarg", comenta un ciutadà de la ciutat francesa de Wimereux.

Un policia que patrulla a la matinada la platja d'Slack -també a Wimereux- reconeix la poca capacitat d'operació que tenen: "També som humans, però només som tres agents; només podem avisar-los del perill que suposa". El mateix policia admet entendre l'actitud dels migrants perquè "veuen el seu destí final amb els ulls", en referència a Anglaterra.

I què hi diu el Regne Unit? La ministra d'Interior del país vol permetre que la Força Fronterera pugui recular les barques de migrants en determinades circumstàncies. La resposta francesa, però, va ser acusar el Regne Unit de "xantatge". I és que a principis d'aquest any els britànics es van comprometre pagar més de 75 milions de dòlars a França per augmentar el nombre de patrulles costaneres i el control a les zones frontereres.
 
Ara bé, mentrestant, la ministra anglesa ha donat llum verda perquè una força especial s'entreni per forçar les pasteres a fer mitja volta abans que arribin a les costes del sud d'Anglaterra. L'estratègia només es faria servir en "moments puntuals", per a les embarcacions grans i quan es consideri segur fer-ho. França s'hi oposa i el ministre de l'Interior francès, Gérald Darmanin, defensa que "salvaguardar vides humanes al mar és una prioritat". El conflicte diplomàtic entre els dos estats europeus segueix ben viu.
 
El negoci darrere de la crisi
Mentre els països es discuteixen, el negoci darrere de la crisi migratòria segueix en marxa. El modus operandi és el següent: els que organitzen els viatges clandestins -al cap i a la fi, traficants-, porten els refugiats en furgonetes des de Calais fins a la costa francesa, en uns 30 quilòmetres per carretera.

Els deixen de nit entre les dunes que hi ha davant de la platja entre Wimereux i Ambletousse. Allà passen la nit amb la figura dels passadors, que són els encarregats de controlar el grup fins que aconsegueixen partir amb l'embarcació. Cada persona paga uns 2.500 euros per poder formar part d'aquesta tripulació que marxa cap a Anglaterra.
 
Malviure esperant creuar cap al Regne Unit
Una de les altres dures realitats són els campaments de migrants. Més de 2.000 persones malviuen en els diferents campaments que hi ha a Calais i Grande-Synthe, al nord de França, mentre esperen per poder creuar cap al Regne Unit. Algunes persones ho proven amagant-se en camions que creuen el túnel del Canal, altres esperen fer-ho amb una barca inflable.

Imatges del campament de Grande-Synthe (França) Vídeo: Marc Sanye i Sergi Cámara

I evidentment, en moltes ocasions acaba en tragèdia. El passat 24 de novembre, 27 persones van perdre la vida en intentar arribar a França. Algunes organitzacions acusen el govern francès de no haver estat prou ràpids en el rescat, perquè quan les persones van alertar que estaven en perill al mig del mar els van dir que truquessin al salvament del Regne Unit. Els anglesos els van dir el mateix però a l'inrevés, que truquessin a França. I així es van perdre gairebé una trentena de vides.
 
Al campament hi malviuen famílies, la majoria procedents del Kurdistan iraquià. Moltes van passar per Bielorússia i relaten els maltractes soferts a les diferents fronteres, com les de Polònia o Lituània. Els nens juguen -entitats com Creu Roja, Metges pel Món o Care4Calais juguen un gran paper- mentre somien poder arribar al Regne Unit juntament amb les seves famílies.
 
Com que no poden arribar-hi legalment, hauran de jugar-se la vida en una barca enmig del mar. Saben que el desenllaç pot ser terrible. Al cementiri de Calais, a pocs quilòmetres del campament, hi reposen els cossos d'algunes de les persones que han perdut la vida en l'intent de fer el que ells mateixos volen fer.