El Passeig de Gràcia amb la Pedrera, la Casa Amatller i la Casa Batlló, així com el Palau de la Música o el Park Güell entre d’altres, són les joies de la corona del modernisme barceloní, aquelles que sempre són plenes de turistes fent-hi fotos i no és per menys donada la seva espectacularitat. Però sense desmerèixer les obres anteriorment esmentades hi ha autèntics tresors que no només són fora del circuit turístic sinó que a més, també passen desapercebuts per la gent local i un d’ells és la Casa Municipal de Lactància, situada a la Gran Via de les Corts Catalanes 475.
Aquest edifici, construït entre 1907 i 1913 obra de Pere Falquers amb unes imponents obres escultòriques d’Eusebi Arnau, es va crear per tal de continuar la tasca de la primera casa de lactància, que es trobava al carrer Valldonzella cantonada amb Tallers. Als inicis del segle XX, la mortalitat infantil abans dels tres anys arribava a quotes preocupants i el naixement d’aquestes institucions responia a la necessitat d’acompanyar les mares en el prepart, el part, el postpart i sobretot l’alimentació dels lactants.
Ja des de l’època romana era conegut el sistema de dides, dones que per diversos motius, alletaven fills que no eren seus. L’alta taxa de mortalitat infantil generava malauradament l’existència de moltes dones amb lactància instaurada, però sense fill que s’oferien per alletar els fils d’altri, normalment els de dones benestants que les contractaven per aquesta finalitat. La tasca de la Casa de Lactància pel que feia l’alletament sembla que remava en la direcció contrària a aquest hàbit i es dividia en tres mètodes: el de la lactància materna, la mixta entre llet materna i d’origen boví i l'exclusivament feta a base de llet d’origen boví.
Casa de la Lactància Foto: Víctor Arias
De l’any 1968 al 1980 l’edifici va ser una clínica obstetrícia, però ja fa més d’una dècada que ha passat a ser una residència d’avis. No deixa de ser curiós, que malgrat els avenços científics i tots els beneficis contrastats per la salut que aporta la lactància materna, i tenint en compte com ha augmentat la població des d’aleshores, a Barcelona tinguéssim fa més d’un segle un edifici sencer amb arquitectura de luxe dedicat en exclusiva a la lactància i que ara els grups de lactància estiguin formats per grups de ràtios sobresaturades en alguns Centres d’Atenció Primària, amb associacions que funcionen amb el voluntarisme de les que hi participen i que les professionals sanitàries amb formació per fer assessorament de lactància de qualitat acabin sent captades pel sector privat per la manca de suport que se’ls dona des del sistema públic.
Que el 1913, quan a nivell de mentalitat oberta estàvem pitjor en la majoria de camps, fóssim capaços com a societat de bastir veritables palaus amb una escultura d’una dona donant el pit coronada com a reina dedicats en exclusiva a les mares i la lactància i el 2022 la cançó de moda sigui una que reivindica trencar un tabú sobre els pits i es demani a mares que es tapin o donin el pit amagades en un lavabo és un tema que ens hauríem de fer mirar.