La dreta manté el discurs guerracivilista en plena pandèmia

La sessió de control al govern espanyol celebrada aquest dimecres al Congrés dels Diputats ha tornat a mostrar que el discurs guerracivilista continua sent el principal ingredient de la dreta espanyola. El PP, d'una manera més ambigua, i Vox, de forma més emfàtica, han escenificat la ruptura de tota imatge de treva política enmig de la pandèmia. Conservadors i ultradretans han retret a l'executiu de Pedro Sánchez l'elevat nombre de morts, camí dels 19.000 arreu de l'Estat. Una xifra que, segons la portaveu del PP, Cayetana Álvarez de Toledo, el govern ni tan sols sap comptar.

El missatge que desprèn el gruix de la dreta espanyola és d'alta agressivitat. Vox ha aprofitat la pandèmia per reforçar el seu llenguatge més recalcitrant, repetint les acusacions contra un govern al qual acusa de "totalitari" i "comunista". La direcció del PP, per la seva banda, en línia amb el que ha estat l'actitud de Pablo Casado des que va arribar al lideratge, ha basculat des de l'inici de la crisi entre un discurs agressiu contra Sánchez i posicionaments més moderats, sempre pendents de la remor que pugui sorgir de l'opinió pública. D'aquí el suport donat fins ara a la declaració de l'estat d'alarma.

La direcció de Génova es mou en el tacticisme. Molt sensible a les consignes que expandeixen els mitjans de la dreta madrilenya, sembla buscar un terme equidistant entre la posició més ultra que enarbora Federico Jiménez Losantos i la més pragmàtica de Pedro J. Ramírez, per esmentar dues antenes amb molt de predicament en l'entorn de Casado. Jiménez Losantos recordava aquest dimarts des d'Esradio els 140 anys d'història del PSOE i els desenterrava per atacar que hagin pactat "amb el comunista Iglesias com liquidar Espanya". L'editorial de Libertad Digital, del mateix grup de mitjans, cridava aquest dimecres a l'oposició a una línia de combat contra Sánchez. 

Per la seva banda, Ramírez, des d'El Español, invocava els Pactes de la Moncloa i aconsellava a Casado intentar un acostament, relativitzant el suposat radicalisme de Podem i el tacticisme del líder socialista. Entre aquestes dues posicions sembla situar-se l'actuació del PP en aquests moments, però sempre amb el temor de no semblar prou durs amb el govern.  

La FAES posa pressió: ni Pactes ni Iglesias

La fundació FAES, amb tot el que representa el laboratori ideològic que encapçala José María Aznar, ja ha mogut peça en diversos pronunciaments des de l'inici de la crisi sanitària. Des d'aquest altaveu s'ha advertit a Casado de no deixar-se endur per la temptació d'uns nous pactes d'Estat com van ser els de la Moncloa del 1977. Com a mínim, no mentre Podem sigui un actor principal en la política espanyola. 

La fundació aznariana també ha deslegimitat la resposata econòmica donada fins ara per l'executiu de coalició als efectes de la Covid-19. Més enllà d'això, el missatge d'Aznar a Génova és diàfan: la pandèmia és un front de batalla més, no ha de servir per cap inflexió moderada sinó per intentar desestabilitzar i, si és possible, derrocar Sánchez.

En aquest context, ha estat Inés Arrimadas, líder de Ciutadans, qui ha modulat més el discurs en el bloc conservador. Molt minoritzada al Congrés, amb només deu diputats que no són necessaris per garantir la governabilitat, gairebé sense espai enmig de la crisi, la líder taronja està necessitada d'un paper que li doni un perfil propi. Arrimadas intenta aparèixer com una interlocutora vàlida i insisteix en la necessitat de pactes entre les forces polítiques.

El "mal exemple" portuguès

Aquests dies s'han fet comparacions entre l'actitud de la dreta espanyola i la d'altres forces opositores europees. El cas de Portugal és emblemàtic. Rui Río, el líder de l'oposició de dreta portuguesa, va oferir tot el seu suport a l'executiu socialista d'António Costa. "La seva sort és la nostra sort", li va dir a Costa. La mateixa FAES ha emès un comunicat per dir que no es poden comparar les situacions de tots dos països i que Costa fa una política més moderada que Sánchez. Però hi ha més diferències entre Río i Casado que entre Costa i el president del govern espanyol.

El cert és que en la majoria de països democràtics, l'oposició ha mantingut una actitud moderada davant del govern enmig de la pandèmia. Ha estat molt clar al Regne Unit, malgrat els errors evidents comesos pel govern conservador de Boris Johnson. El nou líder laborista, Keir Starmer, ha modulat el seu to donant aire al primer ministre. Fins i tot la ultra Marine Le Pen ha calculat les seves paraules enfront Emmanuel Macron.

Només als Estats Units la crispació és la tònica entre l'administració Trump i l'oposició demòcrata. Però és una crispació molt focalitzada en la persona del president. Al Congrés, demòcrates i republicans s'esforcen per arribar a cords i ja han aprovat un primer paquet de mesures. En això, com en tantes altres coses, la dreta espanyola continua sent different. 

​