La capa de gasos que provoca l'efecte hivernacle va permetre que la vida colonitzés la Terra ferma. Sense la capacitat de l'atmosfera de retenir l'escalfor que arriba del Sol, la temperatura de la Terra en superfície tindria la de la Lluna, que pot variar des dels 116 °C fins als -180 °C. En aquestes condicions potser hi hauria vida, però no com la coneixem. Ara bé, mentre que un efecte hivernacle moderat és vital, un d'elevat pot ser perillós. Les concentracions de CO2 d'ara a la Terra no es veien en tres milions d'anys; durant el temps que ens hem fet humans i ens hem desenvolupat el nivell natural de la Terra ha estat de 280 ppm (parts per milió); ara, s'han superat les 415 ppm.

Des de la Revolució Industrial hem canviat el planeta de manera inimaginable. La crema de combustibles fòssils (carbó, derivats del petroli i gas natural) —com a resultat de l'activitat industrial, el model energètic i de transport, la ramaderia industrial, la desforestació— ha fet augmentar la temperatura global. A Catalunya, la temperatura ha augmentat 1,8 °C en els darrers 72 anys; cosa que, entre altres efectes, ha provocat el desglaç de geleres. L'augment global ha fet pujar el nivell del mar; aquí a un ritme de 3,1 cm per decenni. Però més ho pateixen països que no han provocat la crisi climàtica; uns monsons torrencials i la fusió de glaceres han provocat unes inundacions a Pakistan, que han causat més d'un miler de morts. Està pagant el preu per l'ús occidental de combustibles fòssils.

La pujada de temperatures augura desastres. A Europa hem patit les onades de calor més llargues de la història. Incendis que, quan assoleixen un cert volum, no hi ha manera d'extingir-los. Sequeres que fan ressorgir els monuments històrics del fons dels embassaments o pedres del plor al nord. Ara, entrem a l'època de pluges torrencials que segueix a un estiu extremament càlid i sec. Potser la batalla lliurada contra les onades de calor i els incendis són un toc d'atenció; especialment ara que afecten el nord d'Europa. Només hi faltava el temor de la dependència del gas rus, secundari a la situació generada per la guerra a Ucraïna. O a l'algerià, de complexa gestió geopolítica. El mateix cap de la petroliera Shell adverteix que la crisi energètica que obliga racionaments pot durar diversos hiverns. Alerten de la situació energètica d'Europa des del mateix lobby petrolier.

L'evidència de la crisi del clima ha d'esperonar una actitud preventiva i racional davant de qualsevol catastrofisme. El problema generat per la crisi energètica afecta empreses, classes mitjanes, afecta àmbit social, econòmic, mediambiental... a nivell europeu. Per això les mesures de cara a l'hivern són les mateixes o molt similars a tota Europa: refrigeració a 27 °C; calefacció 19 °C; talls d'aigua calenta a llocs públics, reducció i limitació de la il·luminació botigues i espais públics; les piscines privades no es poden escalfar per gas o electricitat; cal retirar aparells que no funcionen. En resum, prioritzar i eliminar activitats supèrflues. I és cap aquí que ha d'anar el debat energètic. No només perquè encara queden curtes; sinó, perquè cal orientar la inevitable transició energètica.

Per la crisi de l'energia, cal una visió a llarg termini i perspectiva europea, però també més local. Òbviament, és necessària la solidaritat entre els estats membres i mesures globals; però alhora calen pactes en l'àmbit d'Estat també a llarg termini. La forma de tenir autonomia és invertir en solucions més locals; repensar la xarxa elèctrica per al futur per una autosuficiència neta i estable amb les previsions de canvi climàtic i crisi climàtica que informen els experts. Per al canvi de model energètic calen mesures transformadores que transfereixin els ajuts d'energies fòssils a renovables, deixant de banda la inversió en nuclears; construir-ne de noves, no ens traurà de la situació.

L'energia nuclear és una energia cara, perillosa, bruta, no renovable i no genera gaires llocs de treball. Els reactors triguen molts anys a ser muntats i costa molts diners fabricar-los i desmantellar-los; cal incloure les externalitats en els pressupostos. És una energia perillosa, és inacceptable abaixar els criteris de seguretat; hem vist el risc associat a un accident a Txernòbil, Fukushima i ara Zaporíjia —amb el poder que dona a qui la controla. És una energia bruta, es fa difícil de gestionar els residus que genera. No és una energia renovable, l'urani i els elements radioactius també s'acaben. Quan hi ha sequera, tampoc no funciona. I genera pocs llocs de treball; les renovables en generen més.

Mitigar canvi climàtic, minvar la contaminació, abaixar la factura de l'electricitat, evitar accidents, per augmentar el nombre de treballadors en futur i arribar a l'Acord de París passa per les energies renovables. Per racionalitzar la despesa. I també invertir en recerca per trobar altres fonts que compleixin aquests requisits. Convido llegir textos o escoltar qualsevol dels programes sobre emergència climàtica que va elaborar el periodista Josep Cabayol, traspassat recentment, que no creia en la resignació. Hem de pal·liar el missatge de Kurt Vonnegut «a les estimades futures generacions: perdó per anomenar progrés a la destrucció del planeta; si us plau, acceptin les nostres disculpes. Estàvem rodant borratxos en petroli».