Pot ben bé ser que, entre els dos milions de persones que han arribat a votar sigles independentistes i que tenen el primer d’octubre com a referent emblemàtic, n’hi hagi molts que creguin que l’independentisme comença amb ells. Vull dir que això és cosa d’ara i que, a tot estirar, potser en trobem que ens esmentin Francesc Macià i Estat Català (EC) i una minoria que ens parli del Front Nacional de Catalunya (FNC) de l’antifranquisme i del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Sovint es fa un gran salt en el buit, entre 1922, any de fundació d’EC, i el 1968, quan FNC i PSAN fan plantejaments clars d’un independentisme modern, marc nacional de Països Catalans i socialisme, com si entremig no hagués passat res en aquest espai polític.
I el cert és que, perduda la guerra, i ocupat el país per les forces franquistes, va desfermar-se un intent de genocidi cultural que encara dura. Llavors, Mèxic va esdevenir el referent geogràfic fonamental de l’exili català, allà on anaren a parar milers d’escriptors, polítics, professors, militars i sindicalistes. En certa manera, pot afirmar-se que, els anys 40, la capital nacional no era Barcelona, sinó Ciutat de Mèxic. I és allà on, en l’àmbit polític, l’independentisme contemporani ha de situar les seves arrels més properes, ja que és en el país asteca on catalans de procedències ideològiques diverses van anar confluint en un mateix plantejament: sobiranista quant a la dependència, nacional en relació amb el territori i d’esquerres pel que fa al model de societat.
El novembre de 1940, a partir del manifest “A tots els militants del PSU de Catalunya. Als treballadors de Catalunya”, naixia a Mèxic el Moviment Social d’Emancipació Catalana (MSEC). Aquesta organització política, fundada en el domicili particular de Miquel Curcó (Torregrossa 1895-Mèxic 1966), secretari general de la Federació Catalana de Treballadors de la Terra, comptava amb l’impuls inicial de deu dirigents del PSUC, entre els quals també Miquel Serra i Pàmies i Víctor Colomer, del comitè executiu d’aquest partit, Miquel Ferrer, Joan Fronjosà i Joan Gilabert, del secretariat de la UGT, a més de Felip Barjau, Àngel Estivill, Ramir Ortega, Abelard Tona i Salvador Vidal Rossell. Eren procedents, majoritàriament, de la Catalunya Nova i de la Unió Socialista de Catalunya (USC) o de la Federació Catalana del PSOE, tots de la branca socialista del PSUC.
El nom del grup va ser proposat per M. Serra Pàmies i Abelard Tona, mentre que l’articulació política va fer-se entorn del fet nacional, com a fenomen de cohesió entre els membres, que signaren un manifest conjunt amb Catalunya Grop Nacionalista Radical de Santiago de Cuba. Els factors detonants del naixement del MSEC van ser la subordinació progressiva del PSUC al PCE i la signatura del pacte nazi-soviètic, l’agost de 1939. El MSEC defensava la independència de Catalunya i la unitat nacional dels Països Catalans, era partidari de la creació d’una central sindical catalana i de la formació d’un exèrcit català, tot proposant una aliança catalana per a pactar amb els altres pobles de l’Estat espanyol.
El març de 1941 publicà el manifest "A tots els treballadors catalans dispersos pel món. A tots els obrers i camperols de Catalunya", signat ja per nous membres com Manuel Serra i Moret, des de l’Argentina, Marià Martínez Cuenca de Mèxic estant i Joan Sales, des de la República Dominicana. El mateix any, la seva comissió sindical elaborà un “Estudi de la futura estructura politicoeconòmica de Catalunya” on s’advocava per la nacionalització de la banca, els serveis públics i les mines, així com per una nova distribució de la terra. El gener de 1942 començà a publicar un Butlletí d’Informació que dirigí el periodista Lluís Aymami i Baudina.
La prestigiosa revista Quaderns de l’exili, partidària de la unitat nacional dels Països catalans i de la necessitat de comptar amb forces de defensa pròpies Foto: Cedida per Carod-Rovira
El 19 de juliol de 1941, es transformà en Partit Socialista Català (PSC), amb antics membres de la USC, juntament amb d’altres provinents del grup L’Hora (Miquel Ferrer), el Partit Comunista de Catalunya (Pere Matalonga), el Partit Català Proletari (Pere Aznar), el Partit Comunista Català (Josep Soler Vidal) i fins i tot el PSOE (Ramir Ortega). Els seus nuclis bàsics foren Mèxic i Xile, amb Pere Aznar i Dolors Piera, si bé disposava de militants i simpatitzants, a l’Argentina, Colòmbia, la República Dominicana, els Estats Units, França i la Gran Bretanya.
Fou presidit per Felip Barjau, amb M. Ferrer de secretari, i el 1942 publicà el Butlletí del Partit Socialista Català fins al novembre de 1944 que el substituí Nova Era, dirigida per À. Estivill i P. Matalonga, successivament. Hereu ideològic del MSEC, el PSC anà precisant cada cop més la seva adhesió als postulats del socialisme democràtic, fins que s’adherí al nou Moviment Socialista de Catalunya, l’octubre de 1945. Fou el vertebrador de la força socialista recentment creada a Tolosa, i, tot i que, el 1950, es va desfer formalment, bona part dels seus membres ja s’havien anat integrant, progressivament, en el partit de l’interior.
L’11 de febrer de 1943, a Santiago de Cuba, havia tingut lloc la fundació de la Unió dels Catalans Independentistes (UCI), grup polític d’aquesta orientació, el primer en la història a incorporar el mot “independentista” a les seves sigles. Va ser promogut, fonamentalment, pel Catalunya Grup Nacionalista Radical de la ciutat cubana, aplegats a l’entorn de Salvador Carbonell i Puig, que, el 1906, hi impulsà la revista Fora grillons!, primera publicació a defensar, obertament, la independència de Catalunya. L'UCI va tenir, de seguida, una altra branca a Mèxic, on van aplegar-se persones procedents sobretot d’Estat Català com Artur Costa, Josep M. Murià, Marcel·lí Perelló i Josep M. Xammar, però també de la tradició del POUM, com Jordi Arquer.
A la capital mexicana, entre 1941 i 1942 va sortir la publicació Full Català, de la qual aparegueren 15 números. Valedora d’un esperit militar genuïnament català, és considerada l’antecedent de Quaderns de l’exili (1943-1947), revista de gran prestigi de la qual aparegueren 26 números a Coyoacan. Arribà als 4.000 exemplars, distribuïts gratuïtament entre els originaris de Catalunya, el País Valencià o les Balears que ho sol·licitessin. Es distingí per la seva aferrissada vindicació de la unitat nacional dels Països Catalans i la necessitat de comptar amb unes forces nacionals de defensa.
Entre 1944 i 1945, també a Ciutat de Mèxic, va aparèixer la revista ENLLÀ. Per la independència dels pobles i el socialisme, de la qual aparegueren set números. El grup que en promovia la publicació integrava militants procedents d’Estat Català (Josep M. Murià, Artur Costa i Marcel·lí Perelló), el Partit Obrer d’Unificació Marxista (Jordi Arquer, Bartomeu Costa-Amic i Joan Vila) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (Abelard Tona i Nadalmai). El lligam entre l’herència independentista mexicana i el nou independentisme de finals dels anys 60 el representa Josep Soler Vidal, antic militant socialista revolucionari, que tornà de l’exili el 1965 i de seguida s’integrà al PSAN, fundat tres anys després.
Per a saber-ne més: Segundo diccionario de los Catalanes de México, G.Domènech, S. Marquès, J. M. Murià, A. Peregrina, El Colegio de Jalisco/Institut d’Estudis Catalans, 2021.