La Nina Espuña, integradora social de l’Esquirol, es trobava a San Pedro de Atacama, al nord de Xile, quan va sentir que el coronavirus havia arribat a Sud-amèrica. Era el 25 de febrer, portava cinc mesos al continent i, com a la major part del planeta, allà tampoc no es van prendre l’amenaça gaire seriosament. “És el desert més àrid del món i la gent creia que, per la situació tèrmica i pel clima del lloc on estàvem –molt sec i càlid– el virus no sobreviuria”, explica des de la ciutat boliviana de Santa Cruz, on viu des de fa gairebé dos mesos esperant el vol que l’ha de tornar a casa.
El 20 de març se li acabava el visat del país andí i el 12 travessava la frontera amb Bolívia. Cinc dies després les autoritats ordenaven el tancament de les fronteres i el confinament de les ciutats. En aquell moment del periple que l’havia de dur fins a Santa Cruz –on havia quedat amb una amiga– es trobava a Sucre. Per sort, va poder agafar un dels últims autobusos que van sortir de la ciutat en direcció a la capital del departament homònim. La seva intenció era passar la quarantena aquí i continuar l’any de viatge que encara li quedava. “Et penses que seran 15 dies i tot continuarà en la normalitat”, reflexiona.
Aquella sensació, però, va mutant mentre contrastava el nombre d’afectats. “Veus que el que diuen a la tele no és cert i que hi ha molta més gent afectada. Llavors comences a tenir por”, recorda. Una sensació que s’agreuja quan s’adona que, com que es tracta d‘una pandèmia, l’assegurança mèdica ja no la cobria i que els hospitals estan col·lapsats pel dengue. “Bolívia no està preparat per afrontar una pandèmia d’aquestes dimensions”, remarca, mentre dona dades: “L’últim cop que vaig buscar informació, a Santa Cruz només disposaven de 21 respiradors per un milió i mig de persones”.
Un túnel de desinfecció en un supermercat de Santa Cruz Foto: Nina Espuña
La por i el desconeixement estan provocat situacions límit. Ella posa dos exemples. La pacient 0, que venia d’Itàlia, va passar-se tot el dia voltant per la ciutat perquè els ciutadans impedien que l’ambulància entrés a cap centre mèdic: “Sabien que no tenien els mètodes d’aïllament i preferien cremar l’ambulància abans que que entrés a l’hospital i contagiés la resta de persones”. O a La Paz, on s’ha vist gent apedregant els minibusos o intentant que els metges no arribessin a atendre els infectats per por que no es contagiessin. Davant d’això, la Nina es pregunta: “Si dono positiu, què faran amb mi?”.
“El correu que vam rebre semblava una estafa”
Quan va arribar a Santa Cruz, li van recomanar que informés al consolat de la seva situació i ubicació perquè les autoritats espanyoles poguessin gestionar les repatriacions. I així ho va fer. A partir d’aquí, les possibilitats les han anat coneixent en comptagotes i amb incredulitat. La primera opció era pagar 600 euros per un vol entre Bolívia i Brasil. “Un cop allà, el consolat es rentava les mans. Oferien un vol però ningú ens assegurava que poguéssim arribar a Espanya i gairebé ningú la va considerar”, recorda.
Les autoritats, prenent-li la temperatura Foto: Nina Espuña
La segona va arribar després de tres setmanes de silenci per part del consolat i era per arribar a París. De nou, però, “ningú t’assegurava que hi hagués avions fins a Madrid ni Barcelona ni ningú t’aconsellava com arribar fins a casa”. Preguntada per la tranquil·litat d’estar més a prop de casa, apunta que ningú va prendre’s seriosament la proposta perquè “el correu que vam rebre semblava una estafa”. “El correu venia del consolat francès i l’única cosa que van fer abans d‘enviar-lo va ser traduir-lo, amb frases sense sentit”, assevera, mentre assegura que “en cap moment tenia cos de ser un correu d’una institució pública”.
La incompetència, però, no va acabar aquí. I és que van enviar el correu sense protegir les adreces dels implicats. Entre ells no tenien contacte i aquesta patinada va provocar la creació d’un grup de WhatsApp sota el lema #AtrapadosenBolívia. Les més de 250 persones que el formen critiquen que han estat deixats de la mà de Déu per les autoritats espanyoles, que han trigat a reaccionar i que no han assegurat la repatriació de tots els afectats. Alguns han fet vídeos i han participat al 324 o El programa de Ana Rosa denunciant situacions límit. Per exemple, el cas d’un noi que ha de continuar un tractament de quimioteràpia, el d’una família de Mataró amb dos fills malalts o el d’una dona diabètica que ja no troba insulina.
“Sents impotència perquè escrius i truques cada dia al consolat, cadascú té una situació i dubtes molt diferents i et trobes que, quan contesten, si és que contesten, és un copiar i enganxar amb una informació molt relativa”, explica la Nina, que finalment aquesta setmana podrà tornar a casa. Ha estat una de les escollides. Dijous passat va rebre un correu on se li oferia un vol d’Iberia per 400 euros i va comprar-lo. D’altres, però, no han tingut la mateixa sort. I fa una connexió, com a mínim, curiosa. “Ens hem adonat que tota la gent que ha promogut vídeos demanant ajuda no està a la llista de repatriació”, exposa, tot afegint que “podríem pensar que es tracta d’una casualitat, però cap dels que ha volgut sortir en programes i fer vídeos hi és i això fa pensar”.
Ella sí que en forma part i dimecres, si no hi ha cap canvi de plans, abandonarà el sofà de Santa Cruz on ha viscut els últims dos mesos i podrà tornar a l’Esquirol. Se sent “agraïda”, però confessa que té “sentiments contradictoris”. Allà hi queda gent “que està desitjant arribar a casa, que necessita arribar a casa i que no ha tingut l’oportunitat en aquest primer i –pel que diuen– últim vol de repatriació des de Bolívia”. Ella, per la seva banda, vol arribar, estar amb la família i compartir experiències d’un viatge que el coronavirus ha aturat, però que té clar que continuarà.
.jpg)
