L’anunci fet pel mateix Papa diumenge passat del seu ingrés imminent a la Clínica Gemelli de Roma per una operació al pulmó va generar nervis en els cercles de l’Església catalana, pendents de tots els moviments que es poden produir entorn la successió del cardenal Juan José Omella a l’arquebisbat de Barcelona. En realitat, però, cap malaltia pontifícia sol alterar un procés de relleu d’aquestes característiques i totes les fonts consultades per Nació asseguren que les coses continuen igual. S’espera el nomenament de manera imminent.
L’escenari sobre qui succeirà Omella resta obert. El nom del bisbe de Girona, Octavi Vilà, ha guanyat pes . És un perfil amb punts forts, com explicàvem aquí. A Girona és apreciat. De l’orde del Cister, va ser abat de Poblet entre el 2015 i el 2024. La seva proximitat a l’anterior abat, Josep Alegre, aragonès com Omella i amic estret seu, va afermar també el vincle entre Vilà i el cardenal, com explicava Catalunya Religió, sempre amb bones antenes. De línia catalanista, el seu tarannà el fa tenir pocs enemics.
A més, Poblet està de moda . El 15 d’octubre, Felip VI presidia una reunió dels presidents dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, que han engegat el Fòrum Poblet amb la voluntat de reforçar el monestir com a lloc de trobada. Una decisió política que entronca amb l’activació del Pla Director amb una forta inversió de 17 milions d’euros. Poblet pertany a l’Estat i qui és abat és algú acostumat a les relacions institucionals al més alt nivell.
Però tot i que algun mitjà espanyol ha donat per segura la designació del cistercenc Octavi Vilà per a Barcelona, tothom està a l’aguait sense donar res per fet. El nom del bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, apareixeria en la terna definitiva elevada per la nunciatura a Roma, segons diversos mitjans. Gordo, que va ser bisbe auxiliar, coneix bé l’arxidiòcesi. Seria un perfil ideològic similar: catalanista i suau, aliè a controvèrsies. Però mai es pot descartar un tercer nom.
Un Cobo reforçat ausculta Barcelona
Aquest dijous, va ser a Barcelona l’arquebisbe de Madrid, el cardenal José Cobo. Va ser rebut amb molta simpatia per la Tribuna Joan Carrera, focus del catolicisme renovador. El tema de Barcelona va estar molt present, però el prelat madrileny no es va mullar i es va limitar a dir que “aviat” se sabrà tot. Omella no hi era, es trobava a Marsella en uns exercicis espirituals, junt amb el cardenal Aveline, figura de pes a l’Església francesa i més enllà.
Precisament l’endemà de la visita de Cobo es produïa un fet que constatava que la potent maquinària vaticana no s’atura amb un Papa malalt. La Santa Seu anunciava el nomenament de dos nous bisbes auxiliars a Madrid, Fernando Murga i Andrés Martínez. Cobo ja té quatre auxiliars i demostra de nou el seu ascendent dins de la Conferència Episcopal Espanyola, que veurà renovar deu diòcesis en els propers temps.
L’operació a Lleó XIV, afectat d’un adenocarcinoma, modalitat de càncer maligne, ha estat exitosa i el Papa ja fa missa. Res fa pensar en un agreujament i els metges asseguren una recuperació plena. Però l’episodi de l’ingrés ha servit per oferir un rostre poc habitual del Vaticà: el de la transparència. Va ser el mateix prevost qui va donar detalls de la seva malaltia, sense sobreactuacions. Signes d’un pontífex que valora el dret a la informació, un tema que ha estat present en el seu magisteri des de la primera hora, quan aquest liberal de Xicago va defensar aferrissadament la llibertat de premsa.
De l’agonia de Pius XII a la normalitat de Lleó XIV
Les malalties dels papes han estat històricament un tema opac. Els problemes de salut de Joan Pau II van suposar un salt mediàtic espectacular, amb el món assistint a la progressiva degradació de l’estat d’un pontífex que, exagerat en tot, de l’home esportiu que va ser, va acabar els darrers anys mostrant les nafres del declivi, amb evidents dificultats per parlar. Els historiadors del Vaticà han explicat les vicissituds de la mort de Pius XII, l’octubre del 1958. Era abans del Concili Vaticà II, amb un papat que tenia encara molt de cort antiga.
El pontífex, “segrestat” els darrers temps per una monja molt influent, sor Pasqualina Lenhert, va patir una cruel agonia, amb un dels seus metges fent fotografies del malalt per vendre-les als mitjans. Ricardo Galeazzi-Rissi tampoc no va tenir escrúpols per procedir a un sistema d’embalsamar el cos que va provocar una ràpida descomposició i que el cadàver explotés durant la processó pel Vaticà. Els cortesans solen ser perversos quan el poder del príncep és absolut. Sortosament, els temps han canviat. Lleó XIV ha imprimit un segell de normalitat en la manera d’informar sobre el seu dolor que pot ser modèlica.
