Meritxell Rovira, investigadora de cèl·lules mare pancreàtiques, l'ariet dels percentatges

Meritxell Rovira (Barcelona, 1978) és investigadora de cèl·lules mare pancreàtiques. Llicenciada en Biologia per la UB, el pàncrees va ser l’òrgan que li va generar interès ja en les primeres recerques predoctorals. Una mica per casualitat. Una mica perquè la diabetis és una malaltia molt comuna que afecta 415 milions de persones al món però es preveu que aquesta xifra creixi exponencialment en els propers decennis. Una mica també perquè el càncer de pàncrees és la quarta causa de mortalitat d’aquesta malaltia. I encara una mica més perquè l’índex de supervivència passats cinc anys és només el 5%. Un percentatge que és el mateix que fa 40 anys. I que dista molt d’altres com, per exemple, el de mama que té una supervivència del 90-95%, passat el mateix període.

Que la Meritxell té dots per la ciència, se sap sense conèixer-la. Somriure ample, físic menut, moviments gràcils com de ballarina, saluda i és afectuosa amb els companys de box i laboratoris de les instal·lacions que l’Institut de Recerca de Barcelona té al campus Nord. Aquests dots es desprenen de la passió que posa en tot el que fa, l’amabilitat,  la constància. “És ben cert allò que diuen que la paciència és la mare de la ciència”. I amb aquesta determinació que ve aquí cada matí i es baralla amb les seves solucions amb cèl·lules mare per entendre com es formen i com s’espatllen; com es desenvolupen els tumors i quins són els passos que incrementen l’agressivitat del seu creixement per atacar-lo aviat. I ho diu així “atacar-lo aviat” amb una cara de voler ataquinar-lo perquè pensa en allò dels percentatges: un 5%.

Meritxell Rovira, a l'Institut de Recerca Biomèdica. Foto: Adrià Costa

Però aquí on és ara hi és temporalment, perquè en breu es traslladarà al Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona on enceta una línia d’investigació pròpia gràcies a una beca del Ministeri per a joves investigadors i el suport del director del centre, Ángel Raya. Què significa això? Doncs el germen d’un grup propi – amb la sort que no hi ha equips de recerca sobre el pàncrees en aquest centre – i l’inici d’una llarga carrera d’investigació. El seu debut però cal situar-lo a l’Institut Municipal d’Investigacions Mèdiques de l’Hospital del Mar al Parc de Recerca Biomèdica, tocant  a la ronda, tocant el mar. Allà va doctorar-se. I d’allà, sense beca amb contracte d’investigadora, se’n va anar a l’Hospital Johns Hopkins de Baltimore, al departament de cirurgia i McKusick-Nathans Institute of Genetic Medecine. 

I en torna. Tot i que els “Estats Units és un lloc idoni per a la investigació, aquí hi ha molt talent, però poc finançament, i no hi ha lloc per a tots els que fem recerca”. Doncs per què torna? Perquè la vida és molt puta – i no ho diu ella, ho dic jo, perdó a l’avançada. En el seu pare li diagnostiquen un càncer. A la seva mare, una malaltia degenerativa. I la seva àvia, al cap de ben poquet, es mor de gran, però es mor. I ella està embarassada i, tot i viure a la meca de la investigació biomèdica, no es veu passejant un cotxet per Baltimore: “que l’Hospital és un paradís, però la ciutat és més aviat perillosa”.

I s’instal·la al Poblenou amb el seu marit, en Loris Mularoni, que és un dels 30.000 san marinencs que hi ha el món, que també és vista. Biòleg, fa recerca bioinformàtica observant mutacions en més de 2.600 tumors que té per companys de feina. El perquè casa la informàtica i la biologia és ben senzill, o això diuen aquests joves investigadors, tots els companys de la Meritxell, entre les bambolines del laboratori quan els ho he preguntat vàries vegades. La biologia genera tantes dades que per processar-les necessiten que la informàtica les pugui gestionar. De fet, la gràcia de la recerca biomèdica és que és “interdisciplinària: química, medicina, biologia perquè ningú és prou bo per saber-ne prou, i això és una sort!”.
 
De moment, comparteixen despatx però és temporal. I tenen un tracte de col·legues distès, “a casa, no entra la recerca”. De seguida es justifica amb un castellà una mica italianitzat: “italià no, eh, de San Marino”. Sí, entesos, això de les identitats aquí ho tenim molt clar. I la Meritxell, somriu ara i adés.

Un retorn a Catalunya i a la família que és ple de trencaments emocionals. Neix la Nala, un nom hindú i africà que significa “pedra preciosaa” o “afortunada”, i quan té dos anys, encara lacta i comencen a pensar en un segon fill, la Meritxell –investigadora, cèl·lules al cap tot el dia, percentatges- es nota un bony al pit. Aleshores, aprofitant que era a la plantilla de l’Hospital Clínic en un equip de recerca de l’IDIBAPS (Institut d’Investigacions Biomèdiques Agustí Pi i Sunyer) es fa mamografies, ecografies, i res. Que els metges no troben res. Però ella que sí, que sí. Finalment, davant la seva convicció, se sotmet a una biòpsia. I surt que sí. Allò que dèiem de la vida, que és complica sense avisar. Trenta-cinc anys, una nena de dos, una família tocada ja pel càncer, un tractament imminent.

Optimista de mena, consolava els seus: “tranquils, no serà res. Els percentatges...!”. I comença: químio, mastectomia i reconstrucció, radioteràpia i teràpia hormonal, durant cinc anys que encara no han  acabat. I mentrestant, a “treballar que l’únic que no es pot fer és deixar que el càncer sigui el 100% de la teva vida, sinó t’arrossega”. Es passeja pels congressos i pels laboratoris sense ni un cabell ni mocador, què hi farem, és el que hi ha. La primera prova li fa superar la Nala la tarda que arriba a casa després de rapar-se al zero: “mama, no tens cabells, jugues amb mi?”. I amb això una constant: “el càncer t’ajuda a aprendre a prioritzar però s’ha de desdramatitzar”.

Doncs prioritza, la Meritxell. Per això, acaba de decidir deixar la medicació –“al final, puc tornar-hi quan vulgui”- per sotmetre’s a un estudi clínic per intentar tenir un altre fill: “amb la informació que recollim podrem saber si l’embaràs incrementa el risc o no, o si deixar la medicació té risc en possibles recaigudes”. I amb aquesta determinació, assegura que contribueix a ajudar també a altres dones.

Meritxell Rovira és mare d'una nena i vol repetir l'experiència amb un segon fill. Foto: Adrià Costa

Aquest caràcter analític, però, també va pendolar durant els primers mesos del seu tractament. Dies que volia i encarava la seva malaltia amb la mentalitat d’una investigadora (tumors, afectació, tractaments) i d’altres que s’oblidava de la seva vocació per ser només pacient: “que el coneixement també estressa”.

Somriu, somriu, somriu la Meritxell. Perquè si es pot tornar a quedar embarassada, fantàstic. I si no, ja tinc la Nala i “i el càncer no et pot deixar d’intentar viure com vivies abans”. Amb algunes contraindicacions, clar: “escalava i m’han recomanat que ho deixi de fer, per la cirurgia”. Així que fa el que li agrada “ballar, anar amb patins en línia, passejar un dia de sol, què hi ha res millor que això?”, també “compartir moments amb els amics, fer carrera”.

L’any passat, els oncòlegs Josep Baselga, Manel Esteller i Joan Massagué, tres dels investigadors més famosos en la lluita contra el càncer, van ser reconeguts amb el Premi Internacional Catalunya. Què els cal a les dones per assolir aquests nivells de reconeixement? Més dedicació, més recerca, quin és el fre? “El fre no és la maternitat ni tenir fills, que evidentment que condiciona i durant un any o dos, com a mínim, que afluixes”; el problema “és la societat, que encara ens fa pensar que això de la conciliació és més cosa nostra”. “Però no és impossible!” Posa per referent la Núria López Bigas, investigadora i guanyadora de l’últim Premi Fundació Banc Sabadell a la Investigació Biomèdica.

A punt de començar aquesta carrera en solitari: quina és la meta? Revertir percentatges? Com s’assoleixen els èxits en estudis que necessiten anys per demostrar les seves hipòtesis inicials? “Ai, sí, quina paciència, eh?”. Somriu. “Reconeixements, els justos: aprendre com treballar en la regeneració pancreàtica i traslladar tot el coneixement per poder abordar el càncer o la diabetis”. Que et reconeguin en el teu camp, ja és una fita.  I torna a somriure, la Meritxell. Amb aquest convenciment que els percentatges només són aproximacions, que cal viure intensament i cada dia perquè “viure amb por és com viure a mitges”.