«M'he passat mitja vida entre el desig d'expressar-me com a dona i la por de no fer-ho»

Quedem una tarda calorosa de juliol al Guinardó, a Barcelona. Aixeca la persiana, obre la porta i, al davant, trobem un llarg passadís amb armaris blancs i tancats, tots plens de roba i de sabates de dona, amb cadenats a banda i banda. Al fons, un petit espai que fa de cuina, uns sofàs en cercle i miralls a la paret completen un espai segur, de trobada i de respecte que, des del 2006, rep el nom d’EnFemme, de l’expressió en francès "vestir-se i comportar-se com una dona". Aquí s’hi agrupen una trentena de persones que practiquen el transvestisme o, cosa que és el mateix, el crossdressing. La Sofia Bengoetxea (Barcelona, 1957), qui ens ha obert la porta, n’és un exemple. Ara té 65 anys i fa un any i mig que s’acaba de jubilar, després de treballar tota una vida com a tècnica i analista de laboratori.

Ens convida a seure i a explicar-nos què hi passa entre aquestes quatre parets. Reivindica la identitat dels travestis, ens parla dels prejudicis i de la connotació negativa que tenen associada al treball sexual i a certes actituds i formes hipersexualitzades. Recordem la seva adolescència, com s’inicia a la pràctica i com arriba a EnFemme. Parlem de les companyes que s’hi troba, descobrim què comparteixen i coneixem els problemes amb què els toca fer front. Amb la Sofia, acabem fent la vista enrere i recordant qui era abans. "Tornar enrere no és una opció", declara convençuda, i reivindica amb orgull una pràctica que pertany al col·lectiu LGTBIQ+, que fa quatre dies celebrava el Pride, reivindicant i convidant a l’autocrítica per reconèixer totes les identitats de gènere que surten del binomi home i dona.

- Recorda quan va entrar aquí a EnFemme per primera vegada?

- Era l’any en què es va formar, el 2006, per Tot Sants. Vaig veure que s’hi celebraria la castanyada i vaig venir. El primer dia és inoblidable, estava com un flam, però molt decidida. Portava una perruca barata, una brusa i uns pantalons. Tenia clar que no volia estar més sola a casa. Necessitava socialitzar i conèixer gent com jo i, aquí, em vaig trobar una dotzena de dones, entre elles la Victòria -la seva fundadora- i la Judith Juanhuix, entre d’altres. EnFemme m’obre un armari de 120 metres quadrats que em permet compartir inquietuds, necessitats, experiències i sentiments.

- Hi arriba al 2006, quan tenia 48 anys. Abans ja s’havia iniciat a la pràctica del crossdressing?

- Sí, des de l'adolescència que em vesteixo d'amagat amb roba de dona, m’hi sento bé i còmoda. Eren mitjans dels anys 70, i no podia dir res d'això a ningú. Tenia un sentiment de por, de culpa, de vergonya, de no complir amb les expectatives. De mi s'espera una altra cosa, no que vagi amb faldilles per la vida. Mai m'havia atrevit a mirar dins meu i dir: què vull ser? Em feia una por horrible!
 
De les identitats crossdresser, el que tota la vida s'ha conegut per travesti, la característica principal és l'anonimat, la clandestinitat, una pràctica amagada sense que ningú ho sàpiga per la por a ser assenyalat, estigmatitzat, per perdre l'entorn, ser rebutjada, patir vergonya o al sentiment de culpa. La llei trans no empara els drets dels travestis, de les persones de gènere no binari i d’altres identitats. Per això, hi ha moltes persones que encara tenen por a manifestar-se tal com són.

-Amb la família no ho va compartir mai, llavors?

- Amb els pares, no m'atreveixo a explicar-ho mai, tot i disfressar-me d’amagat a casa amb 11 o 12 anys, quan m’inicio. El pare mor jove i la mare -que estic segura que ja ho sabia perquè no són ximples- sé que m'hauria dit que si això em fa feliç, endavant. Més tard va morir i no li vaig arribar a explicar mai per allò de les expectatives.

Temps més tard, conec la meva parella i em segueixo vestint d'amagat, sense que ella ho sàpiga. Trigo 15 anys a explicar-li el secret i, quan li explico, recordo dir "a mi m'agrada vestir-me de dona, però no soc transsexual". Ella es queda en xoc i li genera patiment. Curiosament, quan li explico, surto una mica de l'armari, però ella hi entra. Té por que no se n'assabentin a la feina -perquè la puc perdre-, que no ho sàpiga la família, els veïns... El què diran! I entra a l'armari. Ella pateix quan jo m'allibero. Avui dia, seguim juntes i acabem de fer 40 anys, amb els seus pros i les seves crisis.

- Enhorabona! L’armari s’havia ampliat, però encara no havia sortit al carrer com a Sofia…

- En arribar a EnFemme és on m'atreveixo a sortir al carrer per primera vegada, una experiència alliberadora i empoderadora. Sortíem amb el sentiment del carrer és nostre, de no amagar-nos, de mostrar-nos a la resta que soc així. I descobreixes que no hi ha agressions i que a ningú li importa, i penses: la d'anys que he perdut, per què no ho he fet abans? Pel sentiment de culpa i de vergonya interioritzada, és una transfòbia interioritzada. Per això, m'he passat mitja vida entre el desig d'expressar-me com a dona i la repressió i la por de no fer-ho.
 

"Una de les coses que descobreixes quan surts amb una perruca al carrer és que desapareixen certs privilegis com a home"

- I és així, no es troba amb cap entrebanc o prejudici per part de la societat?

- Hi ha molta gent que pateix perquè la rebutja la família, perd els amics o la feina. És el pa nostre de cada dia. El més habitual és el divorci, per no parlar del rebuig dels fills, que per sort no n’he tingut i mira, menys explicacions a donar. El principal prejudici que patim és el d’una concepció mèdica, psiquiàtrica o psicològica d'un fetitxisme. Dins les identitats entre home i dona, moltes transsexuals no se senten identificades amb el binomi home o dona. En quin moment ets transsexual? Un dels prejudicis és pensar que els transsexuals són aquells que han passat pel quiròfan. Un altre, la visió que la persona crossdresser és algú que té un fetitxe per vestir de dona de forma hipersexualitzada. I l’altre, que jo vull ser una dona, però, quina dona? Grassa, vella, discapacitada i negra? No! Volem ser joves, altes i rosses, i això és un altre prejudici; la visió estereotipada del que és ser una dona.

A EnFemme ens sentim orgulloses d'anar més enllà. De preguntar-nos què significa ser una dona i de saber què comporta. Una de les coses que descobreixes quan surts amb una perruca al carrer és que desapareixen certs privilegis com a home. La seguretat, per exemple. Et trobes algú que et diu "trabolo" o "maricón". Però si soc un tio! I et diuen que ja no ho ets. Fer aquestes reflexions i pensar sobre aquests termes és una tradició que hem tingut aquí, investigant què comporta ser dona més enllà de l'alçada dels talons.

- I què resulta més complicat de tot aquest procés?

- Portes una doble vida i aquesta origina confusió. La pots portar la mar de bé, però, tard o d'hora, et dol. Recordo que al principi venir aquí era un alleujament. Treure's la roba d'home i guardar-la a l’armari, comportava deixar-hi també les preocupacions de la vida quotidiana: els mals de cap, la declaració de la renda, els problemes laborals... La meva única preocupació era què posar-me per estar divina. Era fantàstic sortir al carrer i sentir-se guapíssima. En tornar, en desmaquillar-me i desvestir-me, era un sentiment de pena i de pèrdua. 

El més difícil és ressituar les coses un cop ho fas públic. Quan prens la decisió i dius que transitaràs públicament -que en el meu cas vol dir viure com una dona i ser una dona-, la vida esclata, una bomba explota i tot ha de tornar a ressituar-se. Per mi, la parella ha estat el més dur. El primer dia que sortim al carrer agafades de la mà, recordo estar mirant un aparador i pel darrere una dona passa i ens diu "vaya par de bolleras". A part del comentari -que se'l podia guardar-, a mi em situa la mar de bé perquè m'ha llegit com una dona, que és el que vull, però a la meva parella la situa com una lesbiana, i ella no ho ha escollit. Has de ressituar totes aquestes coses i, això, comporta plors, crisis, teràpia i temps.
 -Existeix la falsa creença que qui practica el crossdressing és perquè no se sent home...

- El crossdressing és l'expressió d'una identitat femenina en un home. Aquella part femenina que tots els homes es reconeix que tenen i que alguns necessiten expressar. Però no necessàriament has de viure o convertir-te en una dona. Hi ha gent qui té la convicció o la certesa que conviu amb dues identitats, i troba el moment per ser cada cosa. Serien tots aquells que venen aquí -perquè socialment no és permès- i de forma puntual es transvesteixen per expressar una part de la seva identitat femenina. Si els preguntes als crossdressers, et diran que són homes. Si et responen “soc dona”, es definirà com a transsexual. Aquella criatura que als 4 o 5 anys vol portar faldilles, no aniran cap al crossdresser. Aquest, se situa en un terreny entremig que és el que a molts els genera confusió per aquesta mentalitat tancada i binària d'home o dona.

D’aquí la importància de partir d'una visió del gènere que no sigui binària. No hi ha només homes o dones, no són dues categories úniques i aïllades. Entremig, hi ha un continu d'identitats. Entre el blau i el rosa, trobem l'arc de Sant Martí, i et pots situar on vulguis. Fugiria també de la idea de permanència, una vegada esculls, quedar-te aquí. A la vida evolucionem i la identitat de gènere també pot canviar amb el temps. Un problema que té la societat, és la de categoritzar-ho tot per mantenir l'ordre sagrat de les coses. I això fa mal, perquè obliga qui no està en les categories acceptades a sentir-se malament i a patir.

"Se'ns ensenya a obeir i a no pensar de forma crítica"

- I això com ho hem de combatre?

- Forma part d'un marc ideològic. És la societat que es pensa així per mantenir un ordre. Vivim en una societat on hi ha discriminacions, persones que se'n beneficien i persones que són perjudicades. Mantenir aquest statu quo, requereix un marc de pensament que justifiqui perquè les coses són així, i una d'elles és pensar-se només com a home o com a dona. Això facilita que els homes puguin apropiar-se de l'esforç de les dones. Se'ns ensenya a obeir i a no pensar de forma crítica.

Pensa que he hagut d'aconseguir que un psicòleg em firmés un certificat assegurant que tinc disfòria de gènere perquè l'anterior llei d'identitat de gènere demanava que les persones que volien canviar el seu gènere tinguessin un diagnòstic de disfòria de gènere. Però, quina disfòria de gènere tinc jo? Si em sento malament no és per com soc, sinó pels altres que no em deixen ser. Per sort, la nova llei trans això ho elimina. Ens ha costat anys de lluita tot i que els manuals psiquiàtrics encara mantenen el concepte de disfòria de gènere. Era una psicopatologia com abans ho havia estat l'homosexualitat.

- Quan pensem amb transvestisme, ens venen el cap els homes que es vesteixen de dones, però no les dones que es vesteixen d’homes. A què es deu?

- Bona pregunta! I per què no s'estudia aquest fenomen i no en trobem estudis? S'estudia la transsexualitat d'home a dona, però al revés no. En el cas del crossdressing, on estan les dones que volen vestir-se de dones perquè se senten dones, però volen experimentar la masculinitat? És quelcom desconegut. Alguna vegada han vingut noies que han volgut experimentar, però molt poques. Des de fa anys -és una hipòtesi, no en tinc la certesa-, les dones poden vestir d'home. Si ho fa molt evident, se la titllarà de maxorra, però pot fer-ho.
 
- Si fixem la vista enrere, li molesta recordar la vida anterior a la Sofia?

- No, no he matat l'Albert, al contrari, en guardo bons records. L'Albert ha patit per culpa d'una transfòbia interioritzada, però ha tingut també una part bona a la seva vida. Quan vas al registre civil i canvies la menció registral del sexe, et pregunten si vols conservar les teves dades de naixement i, en el meu cas, vaig decidir mantenir la partida. No em molesta haver estat l'Albert i ara sento que he guanyat, em sento molt millor.

- L’Alba Barbé va fer un documental titulat EnFemme, on la Mar C. Llop -activista i fotògrafa trans que ens va deixar l'any passat-, en un moment donat li diu a una companya; "A tu, el que et falta és orgull!".

- Dins el món cross falta més orgull en el sentit de deixar de tenir por, de mostrar-nos i de sortir al carrer com qualsevol altre. Les nostres vides són igual de vàlides amb faldilles o pantalons. En aquest sentit, falta orgull. També falta una certa reivindicació. Aquest orgull festiu en el qual s'ha convertit la celebració de l'alliberament gai, penso que li falta una reflexió per recordar les causes que ens oprimien, ens feien patir i ens estigmatitzaven, que segueixen estant present i afectant altres identitats. No n'hi ha prou amb celebrar Stonewall.

"Les nostres vides són igual de vàlides amb faldilles o pantalons"

 
Podem sentir-nos orgullosos que a Barcelona hi va haver la primera manifestació el 1977, però recordem que van ser les trans que van anar al davant i es van barallar amb els grisos. En aquest sentit, penso que hi ha d'haver un esperit crític amb el Pride, de no està tot guanyat. I dins el col·lectiu, també hi ha rebuig cap a persones que conformen altres identitats; per què la drag no pot ser una caixera de supermercat i només la trobem a l'espectacle? Per què el gai masculí amb un culte al cos de gimnàs no suporta la loca o la que té més ploma? 

- Està clar que encara queda molt de recorregut. D’espais com aquest, el d’EnFemme, en trobem més arreu de Catalunya?

- No, és únic i també en el conjunt d’Espanya i d’Europa. Existeixen altres espais similars, però estan concebuts com un negoci amb visió empresarial, on els valors que primen no són els de suport, l’acompanyament o l’apoderament. EnFemme és una associació que està al servei de les sòcies on cadascuna té la seva clau i el seu armari. Paguen una quota mensual i poden venir quan vulguin. Aquest és un espai segur, confortable i anònim on poden ser la dona que desitgen. Dijous a la tarda és el dia de portes obertes i, mensualment, fem un sopar, activitats culturals i d’oci obert a tothom. A vegades també ens hem trobat amb algun senyor que ha vingut a lligar, però li fem saber que aquest no és el lloc.

- Abans de marxar, a EnFemme hi segueixes tenint el teu armari?

- Ara ja no, el tinc a casa. He sortit de l'armari. Tenir la roba a casa vol dir que els veïns poden veure el tanga estès al balcó. Tenir la roba aquí, significa una clandestinitat i, per a mi, aquesta és la victòria.