16
de maig
de
2020, 11:56
Actualitzat:
17:09h
Julio Anguita, el líder històric d'Izquierda Unida (IU) que va rebre el sobrenom de "califa roig", ha mort en plena pandèmia, als 78 anys, a Còrdova i després d'estar una setmana ingressat a l'UCI. Tossut com era per marcar perfil propi, no ho ha fet a causa del coronavirus sinó víctima d'una crisi cardíaca. Els problemes de cor el perseguien des dels anys noranta, quan es va veure obligat a interrompre una campanya electoral i, més tard, l'any 2000, a retirar-se del primer pla de la política. No pas, això sí, de la política entesa com a intervenció social: fins al darrer moment ha estat actiu en campanyes i organitzacions, des de donar suport al projecte d'una Tercera República a demanar el vot per a Podem.
Anguita va saltar al primer pla de la política espanyola després de les primeres eleccions municipals, en convertir-se el 1979 en l'únic alcalde comunista d'una capital de província, Còrdova. Quatre anys més tard, ja va revalidar el càrrec per majoria absoluta. Aquí va néixer l'apel·latiu de "califa roig". La crisi del PCE, arraconat després dels grans triomfs electorals del PSOE, va fragmentar el comunisme i Anguita va accedir a la secretaria general i a la coordinació general d'Izquierda Unida, nova marca que agrupava a l'entorn del PCE diversos partits i col·lectius d'esquerres.
Al capdavant de les noves sigles, IU va recollir els millors resultats electorals d'una formació a l'esquerra del PSOE des de la fi de la dictadura. El desgast d'uns socialistes empastifats per escàndols de corrupció van reforçar el lideratge carismàtic d'Anguita, que en les eleccions del 1993 i 1996 va arribar al 10% dels vots. La paradoxa va venir del fet que tot i els bons resultats -en part, gràcies al seu paper-, el líder no va saber rendibilitzar-los.
La seva teoria de les dues voreres, la seva apel·lació al "programa, programa, programa" per exigir al PSOE un canvi radical de política si volia pactar amb IU, van dificultar un acord progressista. Comparat amb el distanciament entre Anguita i Felipe González, la relació entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias hauria de ser considerada un amor passional. No era un interlocutor fàcil. Més que sectari, era un home auster, molt convençut de la seva raó i poc flexible. Un mal soci per un González prepotent que massa aviat va passar de liderar l'oposició a una majoria absoluta de digestió difícil.
La tragèdia va colpejar fort la família Anguita el 2003, quan un dels seus fills, Julio Anguita Parrado, va morir a l'Iraq quan feia de corresponsal. El pare ho va saber poc abans de participar en un acte públic de la Unitat Cívica per la República a Madrid. Aquell dia, va mostrar molt del seu caràcter excepcional. Va intervenir, va comunicar la mort del seu fill i va dir: "Ell ha complert el seu deure i jo compleixo amb el meu. Maleïdes siguin les guerres i els canalles que les fan".
En un gremi dominat per advocats, Anguita -nascut en una família de militars- va ser un dels pocs dirigents polítics espanyols que havia estat professionalment mestre, a l'institut Blas Infante de Còrdova. No és un aspecte secundari. Hi havia molt de pedagog en aquest comunista de la vella escola, a qui la glòria no li va pujar al cap, que quan va abandonar la política va tornar a donar classes d'història i que al jubilar-se va preferir cobrar la pensió de mestre que la d'exdiputat.
Com Juan de Mairena, el mestre senequista creat per Machado, Anguita esperava molt de la persuasió del mestre. Aquí potser hi ha una clau del fracàs (relatiu) del seu projecte. I en la seva autenticitat hi ha l'explicació de l'èxit a l'aconseguir una de les coses que molt pocs dirigents polítics espanyols han despertat, que és el respecte.
Anguita va saltar al primer pla de la política espanyola després de les primeres eleccions municipals, en convertir-se el 1979 en l'únic alcalde comunista d'una capital de província, Còrdova. Quatre anys més tard, ja va revalidar el càrrec per majoria absoluta. Aquí va néixer l'apel·latiu de "califa roig". La crisi del PCE, arraconat després dels grans triomfs electorals del PSOE, va fragmentar el comunisme i Anguita va accedir a la secretaria general i a la coordinació general d'Izquierda Unida, nova marca que agrupava a l'entorn del PCE diversos partits i col·lectius d'esquerres.
Al capdavant de les noves sigles, IU va recollir els millors resultats electorals d'una formació a l'esquerra del PSOE des de la fi de la dictadura. El desgast d'uns socialistes empastifats per escàndols de corrupció van reforçar el lideratge carismàtic d'Anguita, que en les eleccions del 1993 i 1996 va arribar al 10% dels vots. La paradoxa va venir del fet que tot i els bons resultats -en part, gràcies al seu paper-, el líder no va saber rendibilitzar-los.
La seva teoria de les dues voreres, la seva apel·lació al "programa, programa, programa" per exigir al PSOE un canvi radical de política si volia pactar amb IU, van dificultar un acord progressista. Comparat amb el distanciament entre Anguita i Felipe González, la relació entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias hauria de ser considerada un amor passional. No era un interlocutor fàcil. Més que sectari, era un home auster, molt convençut de la seva raó i poc flexible. Un mal soci per un González prepotent que massa aviat va passar de liderar l'oposició a una majoria absoluta de digestió difícil.
La tragèdia va colpejar fort la família Anguita el 2003, quan un dels seus fills, Julio Anguita Parrado, va morir a l'Iraq quan feia de corresponsal. El pare ho va saber poc abans de participar en un acte públic de la Unitat Cívica per la República a Madrid. Aquell dia, va mostrar molt del seu caràcter excepcional. Va intervenir, va comunicar la mort del seu fill i va dir: "Ell ha complert el seu deure i jo compleixo amb el meu. Maleïdes siguin les guerres i els canalles que les fan".
En un gremi dominat per advocats, Anguita -nascut en una família de militars- va ser un dels pocs dirigents polítics espanyols que havia estat professionalment mestre, a l'institut Blas Infante de Còrdova. No és un aspecte secundari. Hi havia molt de pedagog en aquest comunista de la vella escola, a qui la glòria no li va pujar al cap, que quan va abandonar la política va tornar a donar classes d'història i que al jubilar-se va preferir cobrar la pensió de mestre que la d'exdiputat.
Com Juan de Mairena, el mestre senequista creat per Machado, Anguita esperava molt de la persuasió del mestre. Aquí potser hi ha una clau del fracàs (relatiu) del seu projecte. I en la seva autenticitat hi ha l'explicació de l'èxit a l'aconseguir una de les coses que molt pocs dirigents polítics espanyols han despertat, que és el respecte.