A mitjan segle XIX, els límits del municipi de Les Corts de Sarrià (que ara es coneix tan sols amb el nom de Les Corts) arribaven fins a un bon tros del que avui és l’esquerra de l’Eixample. Un bon dia, un comerciant molt espavilat, va decidir instal·lar uns establiments al número 9 del carrer València (avui 107). L’establiment era una casa de planta baixa amb 3 botigues: una cansaladeria, una taverna i una casa de menjars.
Tenir un negoci fora muralles i aïllat de les poblacions del pla era molt perillós en aquella època, ja que corrien temps de bandolerisme i inseguretat. L’edifici, doncs, estava protegit amb potents barrots per tal d’impedir els assalts. Tot i això, el comerciant va fer bon negoci. La gent hi assistia en massa, comprava els productes que necessitava, i després intentava entrar dins el territori de Barcelona evitant passar pel “pont del mico”, un pas elevat que travessava les vies del ferrocarril que circulava pel carrer Aragó a l’altura del carrer Casanova, on hi havia els burots, o l'oficina de pagament d’impostos d’entrada de productes.
Algunes dones s’omplien el vestit i es feien passar per embarassades o bé s’amagaven coses sota les faldilles, mentre que els joves més atrevits s’escapolien corrents per tal de travessar el límit fiscal sense pagar ni un ral. El negoci anava cada cop millor, i la filla del taverner va començar a festejar amb un noi de la Barceloneta anomenat Joan Clapés.
Un dia, mentre passejaven per aquest barri vora el mar, la noia va veure com desballestaven un vaixell i es va encapritxar pel ninot que en coronava el mascaró de proa. Era la figura de poc més d’un mentre pintada de colors que representava un jove grumet amb una gorra de mariner en una mà i uns papers a l’altra.
Ràpidament, va demanar a en Joan que intentés fer-se amb aquella estàtua per tal d’utilitzar-la com a reclam al negoci del pare. La utilització de reclams als establiments era aleshores, i fins no fa gaire, un costum molt comú. Així doncs, la parella va arribar al negoci de Les Corts amb aquella figura i la van posar sobre la porta del mig, per on s’entrava a la part corresponent a la casa de menjars. Amb el pas del temps, la veu popular va començar a batejar aquell indret amb el nom de “el ninot” en referència al mascaró de proa, mentre el negoci acollia cada dia més clients.
L’èxit assolit pels negocis del “ninot” era tan aclaparador que aquella zona veié en pocs anys una urbanització accelerada al voltant del carrer Villarroel i València, i l’existència de negocis arribà a grans proporcions. Aquella nova àrea comercial va passar a anomenar-se globalment amb el nom de “el Ninot”, i la seva prosperitat anava cada dia a més.
Tant era així que els comerciants de la part de l’Eixample que formava part de l’àrea fiscal barcelonina van començar a molestar-se i es va iniciar una campanya de pressió sobre les autoritats perquè s’aturés el que consideraven una competència deslleial. El governador, doncs, atenent les seves demandes, va obligar els comerciants del Ninot a establir-se dins l’àrea municipal barcelonina i pagar les taxes corresponents a partir d’aleshores.
A l’encreuament entre els carrers Villarroel i Mallorca es va establir un terreny on, suposem que a desgrat, es van instal·lar els botiguers. Aquest nou complex comercial va ser inaugurat oficialment el dia 20 d’agost de l’any 1890, i rebé el nom de “Mercat del Porvenir”. Al cap i a la fi però, de la mateixa manera que els impostos no van acabar amb l’èxit econòmic del mercat, tampoc el “Porvenir” va acabar mai amb el topònim popular del “Ninot” que encara perdura fins als nostres dies.
Aquell grumet de fusta, però, ja no es troba a l’actual Mercat del Ninot. Ara és protegit dins el Museu Marítim de Barcelona. Però no us preocupeu, una còpia bessona ben fidedigna presideix l’entrada a l’edifici on unes lletres ben grosses recorden que malgrat que el nom de Porvenir s’hagi intentat imposar per les autoritats, aquest és ara de nou el Mercat del Ninot, fill d’un petit establiment fora muralles protegit amb barrots contra els bandolers que va posar un ninot de fusta a la seva façana fa molts anys.