15
de desembre
del
2016
Actualitzat
a les
19:50h
Fa un parell de setmanes sortint de donar un tomb pel Passatge Arcàdia –un dels meus racons preferits de Barcelona- vaig passar per davant del bar José Luís, a la cantonada de Tuset amb Diagonal. A la terrassa, aixoplugada sota un tendal i amagada darrere uns arbustos, hi estava dinant Joan de Sagarra. Després de caminar uns quants passos em vaig girar discretament i vaig observar l’escena durant uns segons més.
Sagarra estava relaxat i a gust, menjava tranquil, intueixo que com sempre ho ha fet. Em va semblar talment com si estigués veient al seu pare dinant, fa setanta anys, a La Punyalada del Passeig de Gràcia, per exemple, o a ell mateix al Bauma, també a la Diagonal però cantonada amb Roger de Llúria, que sempre ha explicat que és dels seus indrets predilectes i on fa temps resultava fàcil trobar-se’l acompanyat d’un bon puro. Un clàssic barceloní, vaig pensar, una visió recorrent que ja resulta quasi familiar, entranyable en el sentit més bonic i menys paternalista de la paraula.
Un encontre casual i sense aparent importància no va passar ràpid de llarg dins la meva cada cop més esgavellada consciència d’urbanita. Vaig pensar que aquella senzilla escena no pertanyia al present de la ciutat sinó que era una foto vintage d’una Barcelona que ja no existeix, quasi espectral. Alguna cosa així com una vinyeta costumista rescatada d’un vell llibre de cròniques o d’un tebeo esgrogueït perdut en un bagul que algun dia rescatarà un brocanter a no sé quines golfes. Joan de Sagarra ha explicat Barcelona amb prosa natural i captivadora, amb cal·ligrafia sòlida, influent, també crítica i mordaç. Ell, que n’ha sigut cronista, esdevenia ara en mi, de forma suposo que irracional, imatge evocadora d’allò que li he llegit tantes vegades.
No s’estila reivindicar ni retratar el passat a Barcelona. El passat no pas carca –que deu venir de carcamal- ni arnat sinó el passat com a signe de record, de respecte a la memòria que vulguis o no ens ha fet com som. Als qui ens agrada glossar carrers encara autèntics, establiments històrics irreductibles, cinemes que ja no hi són, personatges amb pedigrí amb qui et topes sovint o aquell bar de tota la vida on sembla que el temps s’hi ha aturat, tot un corrent d’opinió ens tracta d’empestats i de pesats, de romàntics passats de moda, de vells d’esperit i -l’adjectiu que més fortuna fa- de nostàlgics.
Nostàlgic, sí, ha passat a ser un insult, una manera de malparlar d’algú. Quan Javier Pérez Andújar, al seu fantàstic pregó de la Mercè, va evocar les coses que li agraden, els seus referents, la seva memòria sentimental, els assassins de la nostàlgia el van crucificar amb paraules eloqüents i molt cerebrals, arguments saberuts de nou intel·lectual. No els semblava bé que se’n recordés dels quioscos suposo que perquè ells llegeixen el diari al seu iPhone7 i tot allò que sigui aixecar-ne la vista els deu semblar una rucada. Al pregó, per cert, també hi van trobar a faltar més referents en llengua catalana. Oblidant que els que va anomenar ho va fer perquè eren els seus i no els de ningú altre. Si n’hagués dit uns altres ja no serien els seus i per tant serien els d’una altra persona.
Als exegetes de la modernitat i del progrés, als abanderats de totes les tecnologies i acèrrims creients en el neoliberalisme, en la mà sàvia del mercat i, esclar, als tan partidaris de l’èxit d’una marca que fins i tot han encunyat aquella espantosa etiqueta de la “Marca Barcelona”. A tots ells tot això que estic escrivint els semblarà faramalla, misèries de nostàlgic. Doncs a aquest nostàlgic –m’ho dic a mi mateix perquè així ja tenen la feina feta- li sembla que la identitat de Barcelona ja fa anys que està esllanguint-se, difuminant-se entre franquícies colonitzadores.
Els articles que avui comencen sota el títol "Un senyor de Barcelona", entre irònic i tendre, manllevat a Josep Pla no pretendran ocupar-se tan sols del passat, de la Barcelona que ja no existeix, com si qui es mirés la ciutat fos un Mr Scrooge sempre enfadat, sempre donant la tabarra, sinó en essència de la Barcelona que hi és, les moltes Barcelones, les que existeixes perquè n’hi ha d’altres que ja no existeixen, les que bateguen vivament al ritme espasmòdic de les seves contradiccions i grandeses.
Al bar José Luis no hi fan tapes de disseny, no hi ha albergínies a la mel ni gintònics amb amanida a dins. S’hi dina i s’hi sopa, s’hi conversa i hi ha alguns montaditos més o menys dignes. S’hi pot anar, com fa el meu amic Pablo, després de la sessió de nit del cine Boliche a rematar el dia amb una canya ben tirada.
Sagarra estava relaxat i a gust, menjava tranquil, intueixo que com sempre ho ha fet. Em va semblar talment com si estigués veient al seu pare dinant, fa setanta anys, a La Punyalada del Passeig de Gràcia, per exemple, o a ell mateix al Bauma, també a la Diagonal però cantonada amb Roger de Llúria, que sempre ha explicat que és dels seus indrets predilectes i on fa temps resultava fàcil trobar-se’l acompanyat d’un bon puro. Un clàssic barceloní, vaig pensar, una visió recorrent que ja resulta quasi familiar, entranyable en el sentit més bonic i menys paternalista de la paraula.
Un encontre casual i sense aparent importància no va passar ràpid de llarg dins la meva cada cop més esgavellada consciència d’urbanita. Vaig pensar que aquella senzilla escena no pertanyia al present de la ciutat sinó que era una foto vintage d’una Barcelona que ja no existeix, quasi espectral. Alguna cosa així com una vinyeta costumista rescatada d’un vell llibre de cròniques o d’un tebeo esgrogueït perdut en un bagul que algun dia rescatarà un brocanter a no sé quines golfes. Joan de Sagarra ha explicat Barcelona amb prosa natural i captivadora, amb cal·ligrafia sòlida, influent, també crítica i mordaç. Ell, que n’ha sigut cronista, esdevenia ara en mi, de forma suposo que irracional, imatge evocadora d’allò que li he llegit tantes vegades.
No s’estila reivindicar ni retratar el passat a Barcelona. El passat no pas carca –que deu venir de carcamal- ni arnat sinó el passat com a signe de record, de respecte a la memòria que vulguis o no ens ha fet com som. Als qui ens agrada glossar carrers encara autèntics, establiments històrics irreductibles, cinemes que ja no hi són, personatges amb pedigrí amb qui et topes sovint o aquell bar de tota la vida on sembla que el temps s’hi ha aturat, tot un corrent d’opinió ens tracta d’empestats i de pesats, de romàntics passats de moda, de vells d’esperit i -l’adjectiu que més fortuna fa- de nostàlgics.
Nostàlgic, sí, ha passat a ser un insult, una manera de malparlar d’algú. Quan Javier Pérez Andújar, al seu fantàstic pregó de la Mercè, va evocar les coses que li agraden, els seus referents, la seva memòria sentimental, els assassins de la nostàlgia el van crucificar amb paraules eloqüents i molt cerebrals, arguments saberuts de nou intel·lectual. No els semblava bé que se’n recordés dels quioscos suposo que perquè ells llegeixen el diari al seu iPhone7 i tot allò que sigui aixecar-ne la vista els deu semblar una rucada. Al pregó, per cert, també hi van trobar a faltar més referents en llengua catalana. Oblidant que els que va anomenar ho va fer perquè eren els seus i no els de ningú altre. Si n’hagués dit uns altres ja no serien els seus i per tant serien els d’una altra persona.
A aquest nostàlgic li sembla que la identitat de Barcelona ja fa anys que està esllanguint-se, difuminant-se entre franquícies colonitzadores
Als exegetes de la modernitat i del progrés, als abanderats de totes les tecnologies i acèrrims creients en el neoliberalisme, en la mà sàvia del mercat i, esclar, als tan partidaris de l’èxit d’una marca que fins i tot han encunyat aquella espantosa etiqueta de la “Marca Barcelona”. A tots ells tot això que estic escrivint els semblarà faramalla, misèries de nostàlgic. Doncs a aquest nostàlgic –m’ho dic a mi mateix perquè així ja tenen la feina feta- li sembla que la identitat de Barcelona ja fa anys que està esllanguint-se, difuminant-se entre franquícies colonitzadores.
Els articles que avui comencen sota el títol "Un senyor de Barcelona", entre irònic i tendre, manllevat a Josep Pla no pretendran ocupar-se tan sols del passat, de la Barcelona que ja no existeix, com si qui es mirés la ciutat fos un Mr Scrooge sempre enfadat, sempre donant la tabarra, sinó en essència de la Barcelona que hi és, les moltes Barcelones, les que existeixes perquè n’hi ha d’altres que ja no existeixen, les que bateguen vivament al ritme espasmòdic de les seves contradiccions i grandeses.
Al bar José Luis no hi fan tapes de disseny, no hi ha albergínies a la mel ni gintònics amb amanida a dins. S’hi dina i s’hi sopa, s’hi conversa i hi ha alguns montaditos més o menys dignes. S’hi pot anar, com fa el meu amic Pablo, després de la sessió de nit del cine Boliche a rematar el dia amb una canya ben tirada.