12
de juny
de
2023, 12:04
Actualitzat:
13
de juny,
13:07h
Ja fa molts anys que Silvio Berlusconi —mor aquest dilluns en un hospital milanès als 86 anys— era una caricatura d'ell mateix, un supervivent de la seva mort política. Però aquest empresari de la Llombardia passarà a la història com el pioner que va fer escola del que serien els corrents de dreta populista que ara s'han estès per dins i fora d'Europa. Si tantes vegades s'ha dit que la política italiana és un laboratori, es pot ben dir que Il Cavaliere —com se'l va conèixer— ha estat el precedent d'una manera d'entendre la política que malauradament ha fet fortuna.
Berlusconi va triomfar molt abans d'entrar en política. Crescut en una família de classe mitjana de Milà —el pare era directiu de banca—, va fer estudis de dret. Però el món que l'atreia era el de la comunicació. Potser per això la seva tesina de llicenciatura ja va versar sobre els contractes de publicitat. Espavilat de mena, va descobrir de ben jove que el show business era la seva passió. El futur primer ministre va fer calaix actuant com a cantant en festes i creuers. Hi ha més en comú del que sembla entre el jove que guanya uns dinerons fent espectacles de màgia i el governant que vol enredar els italians amb estil de telepredicador. Com a empresari, va iniciar-se en el sector de la construcció, però aviat va enfilar cap a la comunicació, aixecant l'imperi Fininvest, que aplegava tots els seus negocis, amb el braç televisiu Mediaset com a nucli dur.
Il Cavaliere va combatre contra els seus rivals del món comunicatiu i va poder trencar el monopoli de la RAI, l'emissora pública. En aquestes batalles va trobar un aliat valuós en el líder socialista Bettino Craxi, que va ser providencial per l'amo de Mediaset i va legislar en favor dels seus interessos. La desideologització de part de la socialdemocràcia va tenir en l'eix Craxi-Berlusconi un dels seus laboratoris, mentre l'empresari fundava canals televisius en diversos països de la UE. A Espanya va ser el 1989 amb Tele5.
L'ascens de Berlusconi hauria quedat aturat, molt probablement, en el poder econòmic de no haver coincidit amb la implosió del sistema de partits nascut de la fundació de la República el 1946. L'oceà de corrupció que anegava els partits de govern, amb la Democràcia Cristiana al davant, va veure's enfrontat pel moviment Mans Netes, un corrent de lluita contra els escàndols de la classe política (Tangentopoli) que va ser liderat per un sector de la magistratura i que es va endur tota una classe dirigent. La Itàlia dels vells democristians Fanfani, Andreotti i Forlani cedia pas. Les sigles històriques de la Itàlia antifeixista, de la DC al comunista PCI, que intentava refundar-se sota l'estrèpit de la caiguda del Mur, anaven aplanant el camí cap a una nova era política.
Amb una esquerra estabornida per la caiguda de l'URSS i un bloc democristià desacreditat pels escàndols, Berlusconi va decidir fer el salt a la política amb una marca personal: Forza Italia. Una formació d'ideologia difusa i programa neoliberal que va expressar els interessos d'un sector del capital més egoista. Berlusconi va ser primer ministre tres vegades: breument el 1994 i en els períodes 2001-06 i 2008-11. Ho va fer sumant una sopa de sigles que aplegava els xenòfobs de la Lliga Nord i el neofeixisme edulcorat de Gianfranco Fini.
Els governs Berlusconi no van resoldre cap problema de fons de la societat italiana. Però van guanyar més eleccions que els seus adversaris del centreesquerra, liderats per un antic democristià, Romano Prodi, que va aconseguir formar governs entre els diversos executius de l'empresari. El llegat principal que va deixar va ser l'aiguabarreig entre política i negocis, així com un desvergonyiment a l'hora de mostrar-se tal com realment era. També va ser el primer governant de la Unió Europea a integrar els hereus del feixisme en els seus executius.
Després d'ell, la política ha saludat figures semblants i coalicions de dreta que van tenir en el fundador de Forza Italia una bestreta. Donald Trump va ser en aquest sentit un cas similar, molt més brutal i matusser encara. En el cas d'Itàlia, no s'entén l'actual govern de Giorgia Meloni sense els precedents berlusconians. Sovint s'ha definit Berlusconi com un personatge atípic. Malauradament, Il Cavaliere no va ser cap excepció sinó que amb la seva frivolitat i desvergonyiment estava anunciant un temps nou.
Berlusconi va triomfar molt abans d'entrar en política. Crescut en una família de classe mitjana de Milà —el pare era directiu de banca—, va fer estudis de dret. Però el món que l'atreia era el de la comunicació. Potser per això la seva tesina de llicenciatura ja va versar sobre els contractes de publicitat. Espavilat de mena, va descobrir de ben jove que el show business era la seva passió. El futur primer ministre va fer calaix actuant com a cantant en festes i creuers. Hi ha més en comú del que sembla entre el jove que guanya uns dinerons fent espectacles de màgia i el governant que vol enredar els italians amb estil de telepredicador. Com a empresari, va iniciar-se en el sector de la construcció, però aviat va enfilar cap a la comunicació, aixecant l'imperi Fininvest, que aplegava tots els seus negocis, amb el braç televisiu Mediaset com a nucli dur.
Il Cavaliere va combatre contra els seus rivals del món comunicatiu i va poder trencar el monopoli de la RAI, l'emissora pública. En aquestes batalles va trobar un aliat valuós en el líder socialista Bettino Craxi, que va ser providencial per l'amo de Mediaset i va legislar en favor dels seus interessos. La desideologització de part de la socialdemocràcia va tenir en l'eix Craxi-Berlusconi un dels seus laboratoris, mentre l'empresari fundava canals televisius en diversos països de la UE. A Espanya va ser el 1989 amb Tele5.
L'ascens de Berlusconi hauria quedat aturat, molt probablement, en el poder econòmic de no haver coincidit amb la implosió del sistema de partits nascut de la fundació de la República el 1946. L'oceà de corrupció que anegava els partits de govern, amb la Democràcia Cristiana al davant, va veure's enfrontat pel moviment Mans Netes, un corrent de lluita contra els escàndols de la classe política (Tangentopoli) que va ser liderat per un sector de la magistratura i que es va endur tota una classe dirigent. La Itàlia dels vells democristians Fanfani, Andreotti i Forlani cedia pas. Les sigles històriques de la Itàlia antifeixista, de la DC al comunista PCI, que intentava refundar-se sota l'estrèpit de la caiguda del Mur, anaven aplanant el camí cap a una nova era política.
Amb xenòfobs i neofeixistes
Amb una esquerra estabornida per la caiguda de l'URSS i un bloc democristià desacreditat pels escàndols, Berlusconi va decidir fer el salt a la política amb una marca personal: Forza Italia. Una formació d'ideologia difusa i programa neoliberal que va expressar els interessos d'un sector del capital més egoista. Berlusconi va ser primer ministre tres vegades: breument el 1994 i en els períodes 2001-06 i 2008-11. Ho va fer sumant una sopa de sigles que aplegava els xenòfobs de la Lliga Nord i el neofeixisme edulcorat de Gianfranco Fini. Els governs Berlusconi no van resoldre cap problema de fons de la societat italiana. Però van guanyar més eleccions que els seus adversaris del centreesquerra, liderats per un antic democristià, Romano Prodi, que va aconseguir formar governs entre els diversos executius de l'empresari. El llegat principal que va deixar va ser l'aiguabarreig entre política i negocis, així com un desvergonyiment a l'hora de mostrar-se tal com realment era. També va ser el primer governant de la Unió Europea a integrar els hereus del feixisme en els seus executius.
Després d'ell, la política ha saludat figures semblants i coalicions de dreta que van tenir en el fundador de Forza Italia una bestreta. Donald Trump va ser en aquest sentit un cas similar, molt més brutal i matusser encara. En el cas d'Itàlia, no s'entén l'actual govern de Giorgia Meloni sense els precedents berlusconians. Sovint s'ha definit Berlusconi com un personatge atípic. Malauradament, Il Cavaliere no va ser cap excepció sinó que amb la seva frivolitat i desvergonyiment estava anunciant un temps nou.