Durant els últims dos anys, la Terra ha vist les temperatures més elevades dels darrers cent-trenta, des que hi ha registre. Setze dels disset anys més càlids han estat al segle XXI; el dissetè, va ser 1998. L’efecte d’El Niño va fer que la primera meitat de 2016 les temperatures fossin superiors. Comparant amb la mitjana d’entre 1961 i 1990, han pujat en gairebé un grau: 0,76°C el 2015, i 0,88°C el 2016. La distribució de l’augment de temperatures és irregular; tot i que se n’ha detectat l’efecte en regions tropicals, en algunes zones de l’Àrtic es van superar en 6 o 7°C. Les prediccions per al 2017 pronostiquen un any càlid, potser no rècord, per efecte de La Niña.

El contingut de diòxid de carboni (CO2) de l’atmosfera tampoc no ha parat de créixer en els darrers setanta anys, quan es van començar a prendre mesures. Les concentracions mitjanes de 2015 van arribar per primera vegada a les 400 ppm i el 2016 s’han assolit nous rècords. A l’observatori de Mauna Loa (Hawaii), el 23 d’octubre (temps en què s’enregistra el mínim a l’hemisferi nord) les concentracions van ser de 402,07 ppm, front les 398,5 de 2015. Al maig (temps de màxims) es van assolir les 407,7 ppm, el valor més elevat mai enregistrat. Els experts temen que el maig de 2017 els valors pugin més encara.
 
Dilluns 30 de gener es va presentar el Tercer Informe sobre Canvi Climàtic a Catalunya. Aquest estudi científic iniciat el 2015, i en el que han participat cent-quaranta autors i quaranta revisors entre científics i experts, alerta dels impactes i de la vulnerabilitat que provoca aquest canvi en el sistemes naturals –onades de calor i de fred, sequeres i inundacions, incendis, esllavissades i allaus. I també dels efectes en els sistemes humans –en l’agricultura, l’energia, la indústria, el turisme, els residus i els recursos, la salut, el transport i el territori.

Les actuacions per mitigar l’impacte del canvi climàtic lògicament han de ser preses de forma global. En la vint-i-unena conferència de l’ONU sobre el Canvi Climàtic, celebrada a París la tardor de 2015, els països signants es van comprometre a reduir en dos graus la temperatura per al 2100, aplicant mesures a nivell local des de 2020.

Ara bé, hi ha qui encara no s’ho creu, o no l’interessa prendre mesures. En un article clàssic de 2004, Naomi Oreskes ja va fer palès que, mentre en les publicacions científiques hi havia un consens pràcticament unànime sobre la participació humana en el canvi climàtic, la meitat de les publicacions no revisades no l’acceptava. Dins aquest segon grup es posiciona el nou president nord-americà: ha demanat a l’Agència de Protecció Ambiental que elimini les dades sobre canvi climàtic de la seva pàgina web, i mentre que de la NASA li adverteixen que «l’escalfament global no entén els resultats electorals», pretén que els Estats Units abandonin l’acord d’emissions de París. Esperem que algú l’aturi.

El problema del diòxid de carboni és la inèrcia del sistema: la temperatura dels oceans seguiria pujant encara que deixéssim d’emetre gasos d’efecte hivernacle. Part del que hem fet fins ara és irreversible, però no tot; per això es poden prendre mesures. Segons els experts, el punt d’actuació és la decisió política de facilitar a la indústria i als ciutadans una transformació tecnològica. Les petites decisions preses per nosaltres, són importants. Un públic conscienciat reclama i dóna suport als governs per a prendre les grans decisions polítiques mitigadores del canvi global. Entre els experts hi ha unanimitat en la necessitat de comunicar amb més força encara els fets bàsics de la ciència del canvi climàtic: què passa, perquè passa i què hem de fer per posar-hi remei. Sense més dilacions.