Sembla que ja s’ha acabat el veroño! Una paraula castellana molt creativa i alhora terrible per anomenar l’inici de la tardor amb temperatures plenament d’estiu. En català no cal copiar-se d’aquest recurs de creuament de mots, tot i que tardiu (de tardor i d’estiu) he de reconèixer que queda ben bonic. Bé, en tot cas, aquesta setmana ja no ens cal perquè podem dir que queda inaugurada la tardor, una miiica! Ai, la tardor... Sabíeu que, abans que s’escampés aquest mot com una taca d’oli, teníem l’antic llatinisme autumne? Encara es documenta als diccionaris com a cultisme i era ben viu a l’època medieval (de fet, la majoria de llengües romàniques parteixen d’aquest llatinisme: outono, en portuguès; automne, en francès; autunno, en italià; auton, en occità; otoño, en castellà...). En català medieval no n’hi havia ni rastre, de la tardor.
 
Fins i tot, el mot tardor s’ha atrevit a deixar enrere la perífrasi popular primavera d’hivern, ben viva al País Valencià i a les Illes a principis del segle XX. El mot tardor es va popularitzar a la zona nord del domini lingüístic i es va escampar arran de la introducció d’aquest mot a la literatura. Així doncs, sembla que primavera d’hivern ha quedat com una metàfora dins de la literatura.

De la tardor també en podem dir l’altra primavera, la primavera del fred, la rerevera (formació empordanesa paral·lela a primavera) i entretemps o migtemps, que es fan servir especialment per parlar de la roba que ens hem de posar, que sempre és un dilema, però sempre agafaràs el primer refredat: un abric d’entretemps, una jaqueta de migtemps. Que no falti la roba d’entretemps! Teníem ganes de temps tardorenc o tardoral, tenim ganes de pluja i més fresca. I no se m’acut un modelet més adequat que la combinació d’impermeable, rebequeta i botes d’aigua, tres clàssics que no moren mai.

Pràcticament, ja no sabem què és un impermeable, oi? Molts en continueu dient “txubasqueru” o “txubasquero”, depenent de la zona d’on sigueu. Chubasquero és una paraula formada a partir del mot castellà chubasco (i aquesta és un derivat del portuguès chuva, que vol dir ‘pluja’). En català, hem agafat la paraula més genèrica, que també compartim amb el castellà: impermeable, del llatí impermeabĭlis. Potser hauria estat més divertit en català fer-ne un derivat de xàfec: Agafa el xafequer abans de sortir de casa. Però noi! L’evolució de la llengua és un misteri i cada llengua fa el seu curs. Sempre som a temps d’inventar-nos paraules, no patiu!

Les botes d’aigua també s’han tornat a posar de moda, van i venen, sobretot per a la canalla... I alguns més ganàpies també cauen en la temptació de comprar-ne quan plou un dia. De les botes d’aigua també tenim un sinònim bastant en desús (com la primavera d’hivern): katiuska, utilitzat habitualment en plural, katiuskes. De vegades, també es fa servir la forma catiusques, adaptada gràficament. No es documenta al diccionari normatiu de l’IEC, però es documenta a la nova Ortografia catalana ratificada per l’IEC a finals del 2016 i el TERMCAT també documenta aquest terme de la indumentària com a sinònim de botes d’aigua. Però en sabem l’origen? El magnífic Rodamots en revela l’etimologia:
Del nom rus Katiuska, hipocorístic de Caterina, nom de la protagonista de l’opereta Katiuska, la mujer rusa, amb música de Pablo Sorozábal, estrenada el 1931 al teatre Victòria de Barcelona. El personatge d’aquest nom és una descendent de la família imperial russa. En aquesta opereta apareixia amb unes botes de canya alta, que van acabar donant nom a les botes d’aigua.
 
El mot rebeca també ve d’un nom propi (popularment fet en diminutiu: rebequeta). A diferència de la katiuska, fa temps que es fa servir i no ha perdut volada. Amb un origen ben curiós i alhora prou conegut, concretament cinematogràfic: ve de Rebecca, títol d'un film d’Alfred Hitchcock (1940), la protagonista del qual duia aquesta peça de vestir. No sé què esperem a introduir el diminutiu rebequeta als diccionaris. Si més no, a matisar l’entrada de rebeca.
 
Crec que ja anem prou conjuntats per invocar la pluja i la fresca perquè l’impermeable porta caputxa i, per tant, no ens caldria aquella paraula tan famosa que sempre es fa servir en plural i pocs se’n recorden que, si només n’hi ha un, és singular: un paraigua.