15
de febrer
del
2022
Actualitzat
el
16
de febrer
a la
13:32h
Fa setmanes que la situació a Ucraïna ocupa portades arreu del món per una possible invasió russa que la diplomàcia prova d'impedir. Terra d'origen de la civilització eslava oriental, amb el Rus de Kíev (S.IX–S.XIII), i situada en un encreuament de camins entre est i oest i nord i sud, tal com el seu mateix nom indica, Ucraïna (Україна - etimològicament "ubicada a la frontera"), va ser durant segles motiu de disputa, guerra i conquesta. Se la van disputar lituano-polonesos, tàtars, otomans, russos, suecs i austrohongaresos, entre d’altres.
Des de mitjans del segle XVII sota l'òrbita de Moscou (exceptuant les seves regions més occidentals), amb la seva independència l'any 1991 va ser una de les tres exrepúbliques soviètiques, juntament amb Rússia i el Kazakhstan, que va heretar l'arsenal nuclear de l'URSS. Hi va renunciar amb el conegut Memoràndum de Budapest de 1994, a canvi de garanties per a la seva seguretat i integritat territorial per part dels Estats Units, el Regne Unit i la Federació Russa.
Unes garanties que, com s'ha vist els darrers anys, van quedar en paper mullat. El país és ara un territori de competició i disputa entre potències, en aquest cas els Estats Units i els seus aliats de l'OTAN, d'una banda, i Rússia, de l'altra. Un conflicte que inclou una guerra al Donbass que fa vuit anys que dura, i que s’ha cobrat la vida de més de 14.000 persones i ha generat milions de desplaçats. Per a analitzar i comprendre millors les múltiples dimensions de l'escalada de tensions actual, a NacióDigital conversem amb tres veus autoritzades ucraïneses que representen diferents posicions i punts de vista sobre les motivacions, els escenaris i les possibles sortides diplomàtiques davant de la crisi actual.
Svitlana Kovalchuk és la directora executiva del Yalta European Strategy, un fòrum impulsat per l'oligarca Viktor Pinchuk, el segon home més ric d'Ucraïna, i que promou debats i trobades internacionals sobre el futur del país en un context global. Emfatitza la seva orientació cap a Occident. Preguntada sobre les causes de les tensions actuals, Kovalchuk afirma que "les autoritats russes temen que Ucraïna pugui esdevenir membre de l’OTAN". "Ucraïna és ara una illa quant a la seguretat entre l'OTAN i Rússia, un país que s'ha de subministrar la seguretat a si mateix. Considerant l’article 5 del Tractat de l'Aliança Atlàntica, si Ucraïna entrés a formar-ne part, això canviaria la situació i la seguretat de tots els actors", afirma.
Kira Rudik és diputada i actual líder del partit liberal Golos ("Veu"/"Vot"), fundat el 2019 per Svyatoslav Vakarchuk, cantant del popular grup de música ucraïnès Okean Elzy. Rudik considera que l'acumulació de tropes russes a la frontera té tres objectius. D'una banda, l'interès de Putin en desbloquejar els obstacles de certificació que impedeixen que el gasoducte Nord Stream II per a transportar gas des de Rússia fins a Alemanya es posi en funcionament. De l'altra, reforçar la seva posició dins de Rússia. I per últim, obtenir garanties que l'OTAN no s'expandirà cap a l'est. Així, interpreta els missatges dels diplomàtics russos de les darreres setmanes com a orientats especialment cap al públic rus. Explica que el seu llenguatge busca mostrar una duresa amb Occident que recorda l'època àlgida de la guerra freda amb Nikita Khrusxev. De retruc, segons Rudik, Putin estaria aprofitant la situació actual per a avançar en la integració de facto de Bielorússia a la Federació Russa.
Agressivitat diplomàtica i mediàtica
Al seu torn, Volodymyr Ishchenko, sociòleg ucraïnès i investigador associat de l'Institut d'Estudis de l'Europa Oriental de la Universitat Lliure de Berlín, considera que hi ha dos aspectes fonamentals a tenir en compte: d'una banda, la diplomàcia coercitiva russa, amb l'amenaça de la força per a aconseguir un conjunt d'objectius per la via diplomàtica, i de l'altra, l'agressiva campanya mediàtica que impulsen especialment els EUA i el Regne Unit. Tot i tenir lògiques autònomes, aquestes dues tendències es reforcen mútuament, i provoquen que la situació vagi escalant i es vagi agreujant en els darrers dies.
Pel que fa al tipus d'operacions militars que es podrien produir, Rudik afirma que el govern ucraïnès té prou informació per a pensar que no es produirà una invasió russa a gran escala, si bé el risc d'operacions a escala local és molt alt. Destaca tres possibles escenaris: el Donbass, la frontera nord, i les zones properes al Mar Negre. Es tractaria doncs d'operacions localitzades per mostrar fortalesa per part de Rússia, tot i que la diputada confia que les forces armades ucraïneses -que aquests dies estan sent proveïdes per l'OTAN- serien capaces de fer-hi front. Pel que fa a la frontera amb Bielorússia, afirma que és una zona especialment sensible, en tant que no està demarcada i no hi ha tanques. És una de les zones on s’està produint acumulació de tropes russes, i es troba a només dues hores de Kíev.
Tot i aquests pronòstics, la diputada reconeix que "ningú sap que hi ha a la ment de Putin, i aquest és un factor totalment impredictible i, per tant, qualsevol cosa podria passar". En aquest sentit, sosté que l’únic que es pot fer és enfortir les capacitats defensives pròpies, i reforçar les aliances amb els països occidentals. La diputada de Golos també remarca el rol que està jugant la guerra cibernètica. Aquesta s'ha intensificat durant els darrers dos mesos, i en el passat s'han produït diversos atacs contra centrals nuclears ucraïneses.
Rudik destaca que si es produïssin atacs contra infraestructures com ara centrals elèctriques aquests podrien tenir conseqüències més greus per a la població que segons quins enfrontaments militars més focalitzats. "Hi haurà un moment en què sabrem si l'actual fase de la crisi de seguretat s'ha superat o no, a la primavera. Llavors el Donbass serà un fangar, i serà gairebé impossible portar a terme operacions militars en aquelles condicions. Alhora, no hi haurà tanta dependència del gas i del petroli rus", sentència la diputada.
Comencen els desplaçaments de població
Ishchenko, sociòleg de la Universitat Lliure de Berlín, afirma que els ucraïnesos segueixen amb les seves vides i que res ha canviat substancialment aquestes setmanes per a la immensa majoria de la població. En contrast, Svitlana Kovalchuk defensa que, tot i que s'intenta fer vida normal en mesura del que els és possible, hi ha preocupació i una incertesa creixent al país pel que pugui passar. En el cas de la capital, Kíev, molta gent ha començat a preparar maletes per si han de marxar-ne de forma precipitada. De fet, ja hi ha qui ha marxat a cases de familiars a la Ucraïna occidental. Així, Kovalchuk afirma que la ciutat està més descongestionada. Es nota en el trànsit, ja que és més fàcil moure-s'hi i no hi ha les habituals retencions.
Pel que fa als esforços diplomàtics que s'estan portant a terme per evitar la guerra, Rudik es mostra categòrica: "No hi ha possibilitat d'un acord a llarg termini. Putin vol reconstruir un imperi, i del que es tracta és de construir una solució diplomàtica que no li permeti assolir els seus objectius", afirma. Així, defensa els acords militars trilaterals que Ucraïna està impulsant amb països com el Regne Unit i Polònia, o també els acords amb els Estats Units, per a rebre armament, finançament, entrenament i assessorament militar. Remarca que encara els cal més suport en aquesta direcció, i que en cas de conflicte amb Rússia ja es defensaran ells mateixos, igual que els darrers vuit anys.
En la mateixa línia, explica que el que necessiten ho poden tenir sense que Ucraïna sigui membre de l'OTAN. Així, creu que els esdeveniments evolucionaran en aquesta direcció, amb un aprofundiment de les relacions entre els membres de l'Aliança Atlàntica i Ucraïna sense entrar-ne a formar part formalment. Si es fes aquest pas, segurament provocaria una reacció militar per part de Rússia.
Per a Ishchenko el que el país hauria de fer és "deixar de picar una porta [la de l'OTAN] que està tancada, i que continuarà estant-ho en un futur pròxim, perquè continuar així no contribueix a la seguretat del país, al contrari". Existeix una profunda divisió interna al si de l'Aliança Atlàntica sobre la possibilitat de l'ampliació, i països com França o Alemanya s'hi oposen frontalment. El sociòleg ucraïnès defensa la prerrogativa del seu país per triar les seves relacions de seguretat, però de forma democràtica, i alhora destaca fins a quin punt es tracta d'una qüestió que és divisiva a l'interior del país.
Els enclavaments russos... i antiOTAN
Els ciutadans del Donbass (i també els de Crimea) són majoritàriament contraris a l'OTAN. Per tant, segons el sociòleg, qualsevol decisió en aquest sentit hauria de ser fruit d'una deliberació democràtica que no s'està produint. I en tant que contraris a l'OTAN, sovint són estigmatitzats com a "enemics d'Ucraïna". Per això, defensa una implementació dels Protocols de Minsk, signats el 2014 per posar fi a la guerra a la regió, amb una reintegració a Ucraïna dels territoris del Donbass ara controlats pels rebels. Haurien de tenir un règim autonòmic per tal que els seus ciutadans també puguin formar part d'aquest procés. La resolució al conflicte al Donbass és per a ell una condició prèvia i sine qua non a qualsevol decisió pel que fa a l’OTAN.
Per la seva banda, Kovalchuk defensa que els Protocols de Minsk són un bon marc per a la resolució del conflicte a l'est russòfon del país, però alhora defensa que si Ucraïna decideix entrar a formar part de l'OTAN, Rússia haurà d’acceptar-ho. Així, entén que l'única manera de resoldre la crisi de forma negociada és acceptant que, si més no en matèria de seguretat, ha d'haver-hi compromisos amb Rússia.
La vigència dels protocols de Minsk
La diputada de Golos, en canvi, considera que els acords de l'any 2104 a la capital bielorussa no són un format adequat, i que van ser signats en un moment en què calia aturar l'ofensiva militar russa que s'estava produint. En aquell moment tothom pensava que el conflicte se solucionaria ràpidament, però els fets han demostrat que no ha estat així. En aquest sentit, defensa que primer de tot s'ha de resoldre el vessant militar del conflicte -fi de les hostilitats- i abordar la qüestió del retorn dels presoners de guerra abans d'entrar en la qüestió política. Un terç de la població local que queda a les zones controlades pels rebels ja han rebut passaport rus per part de Moscou, i Rudik reconeix la dificultat de reintegrar-los a Ucraïna. Seríem, doncs, davant un procés d'integració llarg i feixuc.
Sobre les pors pel fet que el reconeixement de l'autonomia d'algunes zones del Donbass pogués ser utilitzat com una palanca pel Kremlin per condicionar la política exterior d'Ucraïna, Ishchenko aclareix que els Protocols de Minsk no inclouen cap provisió de veto en aquest sentit. "Les provisions fan referència a l’autogovern; segurament serien persones lleials a Rússia les que serien escollides a les eleccions, però no hi hauria poder de veto constitucional i la principal amenaça seria que intentessin independitzar-se de nou", sosté el sociòleg.
En una línia similar, assenyala la por del president ucraïnès, Volodímir Zelensky, pel que fa a possibles reaccions internes adverses com un dels principals impediments a la implementació dels acords de Minsk. Com ja va passar el 2019 amb les mobilitzacions de la coneguda com a Campanya Anticapitulació, liderada per partits opositors i organitzacions de la societat civil nacionalistes.
De fet, des de l’inici de la guerra al Donbass el 2014, a Ucraïna hi han proliferat diversos grups paramilitars, en alguns casos molt propers als oligarques, i estan estretament vinculats a diverses faccions dels cossos de seguretat. En aquest sentit, destaca el paper d'Arsen Avakov, ministre de l'Interior des de febrer de 2014 fins a juliol de 2021, a qui el fet de tenir una important influència sobre diversos grups paramilitars d'extrema dreta el converteix en una de les figures més poderoses del país i amb agenda pròpia.
El càstig econòmic, per Ucraïna
Per tot això, Ishchenko afirma que la Unió Europea hauria de centrar els esforços a recolzar la implementació dels acords, oferint tot el suport al govern ucraïnès en aquest procés com a garantia per a la seva estabilitat i continuïtat. Pel que fa a la situació econòmica, segons Kovalchuk, la situació actual comença a tenir un impacte econòmic negatiu per a Ucraïna, fet que se suma a la greu situació que existeix pel que fa a la pandèmia de la Covid 19, amb 30.000 casos diaris.
De fet, recentment el govern ucraïnès ha anunciat 592 milions de dòlars per a intentar assegurar el funcionament dels vols comercials a Ucraïna davant dels anuncis d'algunes companyies, com l'holandesa KLM, de suspendre els seus vols al país davant el deteriorament de la seguretat. Tot plegat només pot fer que agreujar encara més la precària situació econòmica d'un país que des de 2014 ha generat milions d'immigrants econòmics cap a l'estranger, especialment cap a Polònia. De fet, Ucraïna és, en paraules d'Ishchenko, "el país més al nord del sud global" amb el PIB per càpita més baix d'Europa juntament amb Moldàvia. A això s'hi suma la crisi energètica i la gran dependència estructural d'Ucraïna en aquest àmbit, especialment pel que fa al carbó i al gas. Una situació davant la qual fins ara el president Zelenski ha optat per a defugir els problemes en lloc d'abordar-los, segons denúncia la diputada Rudik, generant una crisi política multinivell.
La palanca russa
És precisament l'afectació sobre l'economia ucraïnesa un dels principals efectes reals de la situació actual de creixent hostilitat militar, i d'allargar-se en el temps pot provocar un increment de la capacitat russa de fer palanca perquè Zelensky acabi acceptant els acords de Minsk. D'aquí les constants crides a la calma de les autoritats del país, pensant especialment en la volatilitat dels mercats i la por dels inversors.
Així, per molt que des dels països occidentals s'estigui amenaçant a Rússia amb noves i dures sancions econòmiques (incloent-hi una possible desconnexió del sistema global swift de pagaments interbancaris) de moment l'única economia que s’està ressentint de la situació actual és la ucraïnesa. D'altra banda, Putin està provocant una reacció per part d'una part dels països de l'OTAN amb la que possiblement no comptava. De moment, es plasma amb l'important suport a Ucraïna en l'àmbit diplomàtic i militar. Ja s'han enviat una cinquantena d'avions amb armament i equipament militar i s'ha incrementat la presència de tropes de l'Aliança Atlàntica al seu flanc oriental, especialment als països Bàltics, Polònia, Romania i Bulgària, generant més irritació al Kremlin.
Contràriament al que podia semblar d'entrada, de moment la crisi actual està sent aprofitada per Joe Biden per a reivindicar el paper de l'OTAN i reforçar la importància d’aquesta organització per fer front a l’"amenaça russa". Això dificulta encara més els esforços de països com França o Alemanya per a impulsar una autonomia estratègica en la defensa dins l'àmbit de la Unió Europea.
Hiperactivitat americana
Així, després del fracàs a l'Afganistan l'agost de 2020, l'administració nord-americana està actuant de forma proactiva davant la crisi actual. Això es tradueix en vols de reconeixement a prop de les fronteres russes, enviament d'armament, la publicació d’intel·ligència classificada per alterar els possibles plans i previsions russos, i una posició força inflexible davant de les demandes diplomàtiques plantejades per Moscou.
Si més no pel que fa a la imatge pública, els EUA no es poden permetre un nou cop a la seva reputació internacional en menys d’un any. Volen fer evident que recolzen els seus aliats (en aquest cas Ucraïna), sempre amb un ull posat en la seva competició amb la Xina, el seu principal rival.
El poc efecte dels soldats russos
Pel que fa als càlculs russos, l’estratègia d'acumular tropes a prop de la frontera amb Ucraïna de moment no ha aconseguit l'objectiu d'obtenir cessions significatives quant a la seguretat regional per part de l’OTAN. Tampoc en relació a la resolució al conflicte al Donbass per part d'Ucraïna.
Així, tot i que sí que ha generat la reactivació del Quartet de Normandia (format per Rússia, Ucraïna, França i Alemanya) per a la resolució d'aquest conflicte la situació està estancada. De res no han servit els primers avenços en una reunió a París el 26 de gener i en una segona cimera a Berlín el 10 de febrer.
Davant d’això, i malgrat els recents anuncis de les autoritats russes, és poc probable que Moscou es limiti a retirar totes les forces que durant els darrers mesos ha anat desplegant a zones properes a la frontera ucraïnesa sense haver reeixit abans en cap dels seus objectius inicials.
L'espurna d'una provocació
Aquests dies Rússia està realitzant maniobres militars tant a Bielorússia com al Mar Negre, les quals s'allargaran fins al 20 de febrer. Mentre els EUA parlen d'un atac imminent, països occidentals han començat a evacuar personal diplomàtic a Ucraïna i membres de l’OTAN com els EUA, el Regne Unit o el Canadà han retirat també el seu personal militar (especialment assessors) de territori ucraïnès. Desenes de països han fet crides als seus ciutadans per a abandonar el país.
Gesticulació per part d'uns i altres, els senyals que s'emeten és que les oportunitats per a una solució diplomàtica van minvant. Per contra, els riscos que es produeixin provocacions que generin algun tipus de confrontació militar són molt elevats i augmenten a cada dia que passa.
Des de mitjans del segle XVII sota l'òrbita de Moscou (exceptuant les seves regions més occidentals), amb la seva independència l'any 1991 va ser una de les tres exrepúbliques soviètiques, juntament amb Rússia i el Kazakhstan, que va heretar l'arsenal nuclear de l'URSS. Hi va renunciar amb el conegut Memoràndum de Budapest de 1994, a canvi de garanties per a la seva seguretat i integritat territorial per part dels Estats Units, el Regne Unit i la Federació Russa.
Unes garanties que, com s'ha vist els darrers anys, van quedar en paper mullat. El país és ara un territori de competició i disputa entre potències, en aquest cas els Estats Units i els seus aliats de l'OTAN, d'una banda, i Rússia, de l'altra. Un conflicte que inclou una guerra al Donbass que fa vuit anys que dura, i que s’ha cobrat la vida de més de 14.000 persones i ha generat milions de desplaçats. Per a analitzar i comprendre millors les múltiples dimensions de l'escalada de tensions actual, a NacióDigital conversem amb tres veus autoritzades ucraïneses que representen diferents posicions i punts de vista sobre les motivacions, els escenaris i les possibles sortides diplomàtiques davant de la crisi actual.
Svitlana Kovalchuk és la directora executiva del Yalta European Strategy, un fòrum impulsat per l'oligarca Viktor Pinchuk, el segon home més ric d'Ucraïna, i que promou debats i trobades internacionals sobre el futur del país en un context global. Emfatitza la seva orientació cap a Occident. Preguntada sobre les causes de les tensions actuals, Kovalchuk afirma que "les autoritats russes temen que Ucraïna pugui esdevenir membre de l’OTAN". "Ucraïna és ara una illa quant a la seguretat entre l'OTAN i Rússia, un país que s'ha de subministrar la seguretat a si mateix. Considerant l’article 5 del Tractat de l'Aliança Atlàntica, si Ucraïna entrés a formar-ne part, això canviaria la situació i la seguretat de tots els actors", afirma.
Volodymyr Ishchenko, Kira Rudik i Svitlana Kovalchuk. ND
Agressivitat diplomàtica i mediàtica
Al seu torn, Volodymyr Ishchenko, sociòleg ucraïnès i investigador associat de l'Institut d'Estudis de l'Europa Oriental de la Universitat Lliure de Berlín, considera que hi ha dos aspectes fonamentals a tenir en compte: d'una banda, la diplomàcia coercitiva russa, amb l'amenaça de la força per a aconseguir un conjunt d'objectius per la via diplomàtica, i de l'altra, l'agressiva campanya mediàtica que impulsen especialment els EUA i el Regne Unit. Tot i tenir lògiques autònomes, aquestes dues tendències es reforcen mútuament, i provoquen que la situació vagi escalant i es vagi agreujant en els darrers dies.
Pel que fa al tipus d'operacions militars que es podrien produir, Rudik afirma que el govern ucraïnès té prou informació per a pensar que no es produirà una invasió russa a gran escala, si bé el risc d'operacions a escala local és molt alt. Destaca tres possibles escenaris: el Donbass, la frontera nord, i les zones properes al Mar Negre. Es tractaria doncs d'operacions localitzades per mostrar fortalesa per part de Rússia, tot i que la diputada confia que les forces armades ucraïneses -que aquests dies estan sent proveïdes per l'OTAN- serien capaces de fer-hi front. Pel que fa a la frontera amb Bielorússia, afirma que és una zona especialment sensible, en tant que no està demarcada i no hi ha tanques. És una de les zones on s’està produint acumulació de tropes russes, i es troba a només dues hores de Kíev.
Tot i aquests pronòstics, la diputada reconeix que "ningú sap que hi ha a la ment de Putin, i aquest és un factor totalment impredictible i, per tant, qualsevol cosa podria passar". En aquest sentit, sosté que l’únic que es pot fer és enfortir les capacitats defensives pròpies, i reforçar les aliances amb els països occidentals. La diputada de Golos també remarca el rol que està jugant la guerra cibernètica. Aquesta s'ha intensificat durant els darrers dos mesos, i en el passat s'han produït diversos atacs contra centrals nuclears ucraïneses.
Rudik destaca que si es produïssin atacs contra infraestructures com ara centrals elèctriques aquests podrien tenir conseqüències més greus per a la població que segons quins enfrontaments militars més focalitzats. "Hi haurà un moment en què sabrem si l'actual fase de la crisi de seguretat s'ha superat o no, a la primavera. Llavors el Donbass serà un fangar, i serà gairebé impossible portar a terme operacions militars en aquelles condicions. Alhora, no hi haurà tanta dependència del gas i del petroli rus", sentència la diputada.
Comencen els desplaçaments de població
Ishchenko, sociòleg de la Universitat Lliure de Berlín, afirma que els ucraïnesos segueixen amb les seves vides i que res ha canviat substancialment aquestes setmanes per a la immensa majoria de la població. En contrast, Svitlana Kovalchuk defensa que, tot i que s'intenta fer vida normal en mesura del que els és possible, hi ha preocupació i una incertesa creixent al país pel que pugui passar. En el cas de la capital, Kíev, molta gent ha començat a preparar maletes per si han de marxar-ne de forma precipitada. De fet, ja hi ha qui ha marxat a cases de familiars a la Ucraïna occidental. Així, Kovalchuk afirma que la ciutat està més descongestionada. Es nota en el trànsit, ja que és més fàcil moure-s'hi i no hi ha les habituals retencions.
Pel que fa als esforços diplomàtics que s'estan portant a terme per evitar la guerra, Rudik es mostra categòrica: "No hi ha possibilitat d'un acord a llarg termini. Putin vol reconstruir un imperi, i del que es tracta és de construir una solució diplomàtica que no li permeti assolir els seus objectius", afirma. Així, defensa els acords militars trilaterals que Ucraïna està impulsant amb països com el Regne Unit i Polònia, o també els acords amb els Estats Units, per a rebre armament, finançament, entrenament i assessorament militar. Remarca que encara els cal més suport en aquesta direcció, i que en cas de conflicte amb Rússia ja es defensaran ells mateixos, igual que els darrers vuit anys.
El president ucraïnès, Volodimir Zelenski, en una visita a les tropes. Foto: EP
En la mateixa línia, explica que el que necessiten ho poden tenir sense que Ucraïna sigui membre de l'OTAN. Així, creu que els esdeveniments evolucionaran en aquesta direcció, amb un aprofundiment de les relacions entre els membres de l'Aliança Atlàntica i Ucraïna sense entrar-ne a formar part formalment. Si es fes aquest pas, segurament provocaria una reacció militar per part de Rússia.
Per a Ishchenko el que el país hauria de fer és "deixar de picar una porta [la de l'OTAN] que està tancada, i que continuarà estant-ho en un futur pròxim, perquè continuar així no contribueix a la seguretat del país, al contrari". Existeix una profunda divisió interna al si de l'Aliança Atlàntica sobre la possibilitat de l'ampliació, i països com França o Alemanya s'hi oposen frontalment. El sociòleg ucraïnès defensa la prerrogativa del seu país per triar les seves relacions de seguretat, però de forma democràtica, i alhora destaca fins a quin punt es tracta d'una qüestió que és divisiva a l'interior del país.
Els enclavaments russos... i antiOTAN
Els ciutadans del Donbass (i també els de Crimea) són majoritàriament contraris a l'OTAN. Per tant, segons el sociòleg, qualsevol decisió en aquest sentit hauria de ser fruit d'una deliberació democràtica que no s'està produint. I en tant que contraris a l'OTAN, sovint són estigmatitzats com a "enemics d'Ucraïna". Per això, defensa una implementació dels Protocols de Minsk, signats el 2014 per posar fi a la guerra a la regió, amb una reintegració a Ucraïna dels territoris del Donbass ara controlats pels rebels. Haurien de tenir un règim autonòmic per tal que els seus ciutadans també puguin formar part d'aquest procés. La resolució al conflicte al Donbass és per a ell una condició prèvia i sine qua non a qualsevol decisió pel que fa a l’OTAN.
Per la seva banda, Kovalchuk defensa que els Protocols de Minsk són un bon marc per a la resolució del conflicte a l'est russòfon del país, però alhora defensa que si Ucraïna decideix entrar a formar part de l'OTAN, Rússia haurà d’acceptar-ho. Així, entén que l'única manera de resoldre la crisi de forma negociada és acceptant que, si més no en matèria de seguretat, ha d'haver-hi compromisos amb Rússia.
La vigència dels protocols de Minsk
La diputada de Golos, en canvi, considera que els acords de l'any 2104 a la capital bielorussa no són un format adequat, i que van ser signats en un moment en què calia aturar l'ofensiva militar russa que s'estava produint. En aquell moment tothom pensava que el conflicte se solucionaria ràpidament, però els fets han demostrat que no ha estat així. En aquest sentit, defensa que primer de tot s'ha de resoldre el vessant militar del conflicte -fi de les hostilitats- i abordar la qüestió del retorn dels presoners de guerra abans d'entrar en la qüestió política. Un terç de la població local que queda a les zones controlades pels rebels ja han rebut passaport rus per part de Moscou, i Rudik reconeix la dificultat de reintegrar-los a Ucraïna. Seríem, doncs, davant un procés d'integració llarg i feixuc.
Sobre les pors pel fet que el reconeixement de l'autonomia d'algunes zones del Donbass pogués ser utilitzat com una palanca pel Kremlin per condicionar la política exterior d'Ucraïna, Ishchenko aclareix que els Protocols de Minsk no inclouen cap provisió de veto en aquest sentit. "Les provisions fan referència a l’autogovern; segurament serien persones lleials a Rússia les que serien escollides a les eleccions, però no hi hauria poder de veto constitucional i la principal amenaça seria que intentessin independitzar-se de nou", sosté el sociòleg.
En una línia similar, assenyala la por del president ucraïnès, Volodímir Zelensky, pel que fa a possibles reaccions internes adverses com un dels principals impediments a la implementació dels acords de Minsk. Com ja va passar el 2019 amb les mobilitzacions de la coneguda com a Campanya Anticapitulació, liderada per partits opositors i organitzacions de la societat civil nacionalistes.
Volodimir Zelenski, en una imatge d'arxiu Foto: dpa / EP
De fet, des de l’inici de la guerra al Donbass el 2014, a Ucraïna hi han proliferat diversos grups paramilitars, en alguns casos molt propers als oligarques, i estan estretament vinculats a diverses faccions dels cossos de seguretat. En aquest sentit, destaca el paper d'Arsen Avakov, ministre de l'Interior des de febrer de 2014 fins a juliol de 2021, a qui el fet de tenir una important influència sobre diversos grups paramilitars d'extrema dreta el converteix en una de les figures més poderoses del país i amb agenda pròpia.
El càstig econòmic, per Ucraïna
Per tot això, Ishchenko afirma que la Unió Europea hauria de centrar els esforços a recolzar la implementació dels acords, oferint tot el suport al govern ucraïnès en aquest procés com a garantia per a la seva estabilitat i continuïtat. Pel que fa a la situació econòmica, segons Kovalchuk, la situació actual comença a tenir un impacte econòmic negatiu per a Ucraïna, fet que se suma a la greu situació que existeix pel que fa a la pandèmia de la Covid 19, amb 30.000 casos diaris.
De fet, recentment el govern ucraïnès ha anunciat 592 milions de dòlars per a intentar assegurar el funcionament dels vols comercials a Ucraïna davant dels anuncis d'algunes companyies, com l'holandesa KLM, de suspendre els seus vols al país davant el deteriorament de la seguretat. Tot plegat només pot fer que agreujar encara més la precària situació econòmica d'un país que des de 2014 ha generat milions d'immigrants econòmics cap a l'estranger, especialment cap a Polònia. De fet, Ucraïna és, en paraules d'Ishchenko, "el país més al nord del sud global" amb el PIB per càpita més baix d'Europa juntament amb Moldàvia. A això s'hi suma la crisi energètica i la gran dependència estructural d'Ucraïna en aquest àmbit, especialment pel que fa al carbó i al gas. Una situació davant la qual fins ara el president Zelenski ha optat per a defugir els problemes en lloc d'abordar-los, segons denúncia la diputada Rudik, generant una crisi política multinivell.
La palanca russa
És precisament l'afectació sobre l'economia ucraïnesa un dels principals efectes reals de la situació actual de creixent hostilitat militar, i d'allargar-se en el temps pot provocar un increment de la capacitat russa de fer palanca perquè Zelensky acabi acceptant els acords de Minsk. D'aquí les constants crides a la calma de les autoritats del país, pensant especialment en la volatilitat dels mercats i la por dels inversors.
Així, per molt que des dels països occidentals s'estigui amenaçant a Rússia amb noves i dures sancions econòmiques (incloent-hi una possible desconnexió del sistema global swift de pagaments interbancaris) de moment l'única economia que s’està ressentint de la situació actual és la ucraïnesa. D'altra banda, Putin està provocant una reacció per part d'una part dels països de l'OTAN amb la que possiblement no comptava. De moment, es plasma amb l'important suport a Ucraïna en l'àmbit diplomàtic i militar. Ja s'han enviat una cinquantena d'avions amb armament i equipament militar i s'ha incrementat la presència de tropes de l'Aliança Atlàntica al seu flanc oriental, especialment als països Bàltics, Polònia, Romania i Bulgària, generant més irritació al Kremlin.
Contràriament al que podia semblar d'entrada, de moment la crisi actual està sent aprofitada per Joe Biden per a reivindicar el paper de l'OTAN i reforçar la importància d’aquesta organització per fer front a l’"amenaça russa". Això dificulta encara més els esforços de països com França o Alemanya per a impulsar una autonomia estratègica en la defensa dins l'àmbit de la Unió Europea.
Hiperactivitat americana
Així, després del fracàs a l'Afganistan l'agost de 2020, l'administració nord-americana està actuant de forma proactiva davant la crisi actual. Això es tradueix en vols de reconeixement a prop de les fronteres russes, enviament d'armament, la publicació d’intel·ligència classificada per alterar els possibles plans i previsions russos, i una posició força inflexible davant de les demandes diplomàtiques plantejades per Moscou.
Un militar a l’autoproclamada república prorussa de Donetsk, a Ucraïna
Si més no pel que fa a la imatge pública, els EUA no es poden permetre un nou cop a la seva reputació internacional en menys d’un any. Volen fer evident que recolzen els seus aliats (en aquest cas Ucraïna), sempre amb un ull posat en la seva competició amb la Xina, el seu principal rival.
El poc efecte dels soldats russos
Pel que fa als càlculs russos, l’estratègia d'acumular tropes a prop de la frontera amb Ucraïna de moment no ha aconseguit l'objectiu d'obtenir cessions significatives quant a la seguretat regional per part de l’OTAN. Tampoc en relació a la resolució al conflicte al Donbass per part d'Ucraïna.
Així, tot i que sí que ha generat la reactivació del Quartet de Normandia (format per Rússia, Ucraïna, França i Alemanya) per a la resolució d'aquest conflicte la situació està estancada. De res no han servit els primers avenços en una reunió a París el 26 de gener i en una segona cimera a Berlín el 10 de febrer.
Davant d’això, i malgrat els recents anuncis de les autoritats russes, és poc probable que Moscou es limiti a retirar totes les forces que durant els darrers mesos ha anat desplegant a zones properes a la frontera ucraïnesa sense haver reeixit abans en cap dels seus objectius inicials.
Putin, fent un discurs als peus del Kremlin Foto: Europa Press
L'espurna d'una provocació
Aquests dies Rússia està realitzant maniobres militars tant a Bielorússia com al Mar Negre, les quals s'allargaran fins al 20 de febrer. Mentre els EUA parlen d'un atac imminent, països occidentals han començat a evacuar personal diplomàtic a Ucraïna i membres de l’OTAN com els EUA, el Regne Unit o el Canadà han retirat també el seu personal militar (especialment assessors) de territori ucraïnès. Desenes de països han fet crides als seus ciutadans per a abandonar el país.
Gesticulació per part d'uns i altres, els senyals que s'emeten és que les oportunitats per a una solució diplomàtica van minvant. Per contra, els riscos que es produeixin provocacions que generin algun tipus de confrontació militar són molt elevats i augmenten a cada dia que passa.