CRÒNICA; El tercer acte d’Elliott Murphy

Si preguntem qui és Elliott Murphy, ja sigui a internet o bé a algú que en sàpiga més que nosaltres, possiblement acabem descobrint que el músic de Long Island (Nova York) va estar, en un punt de la seva vida, en el lloc i el moment adequats per triomfar i convertir-se en una estrella a l’alçada de Bob Dylan o Bruce Springsteen. Però la fama va passar pel seu costat sense tocar-lo per esdevenir el que és avui en dia: una persona que creu en allò que fa i que va haver d’emigrar a Europa per demostrar-ho i aconseguir el respecte que reclamava.
 
Per posar-nos en situació i conèixer tots aquests antecedents, l’actuació que el músic nord americà va oferir el passat dissabte 22 d’abril a La General de Berga anava precedida per la projecció, la mateixa tarda, del documental The second act of Elliott Murphy de Jorge Arenillas sobre la vida de l’artista, que el dia abans també s’havia presentat a l’Fnac del Triangle, a Barcelona. No obstant, el de la capital berguedana era l’únic concert que oferia aquesta vegada, essent el tercer a la ciutat.
 
Ja a l’escenari, Elliott Murphy s'acompanyava del seu guitarrista Olivier Durand, del qual els que ja l’havien vist en anteriors ocasions destacaven la seva favorable evolució. Dues guitarres i una harmònica són suficients per omplir sonorament l'escenari. No es troba a faltar res més i la solidesa dels temes (que es mouen entre la potència dels himnes rock i el valor intimista del folk americà) i la potència dels riffs no s'escatima, al contrari del que es podria pensar d’un cantautor de 68 anys. La perspectiva el fa semblar satisfet de la feina feta fins ara, còmode i agraït de ser dalt l’escenari, i és això el que fa que els assistents al concert hi connectin des del primer minut. El públic de les primeres files es va mostrar entregat en tot moment, un públic adult del qual destacava la pràcticament nul·la representació de certes franges d’edat.
 
Que els seus hits no arribessin a omplir estadis com els seus coetanis no vol dir que el seu talent sigui menyspreable ni que no hagi treballat prou. Ben al contrari, i tal cosa va quedar demostrada aquest passat dissabte. Per això, quan un personatge d'aquestes magnituds (hi ha qui diu que és tota una llegenda del rock’n’roll) ens visita a casa, val la pena anar-hi, encara que sigui vençuts per la curiositat. Si a Berga hi ha gent que creu en aquesta mena d'actes i els mateixos artistes ho valoren i trien aquestes opcions més alternatives i deslocalitzades de la capital, cal fer-los una mica de cas a tots plegats, perquè això no passa cada dia.