Mossèn Ballarín, en un acte a Berga
|
Aida Morales
La mort de mossèn Ballarín no ha agafat per sorpresa. Als seus 96 anys, feia mesos que les forces aflacaven, fins al punt que el seu adéu s'ha convertit en un plany de comiats i agraïments. Un adéu, per altra banda, que Josep Maria Ballarín ha volgut viure des de casa, a Berga, debatent-se entre la racionalitat i la inconsciència, però molt conscient, això sí, de l'arribada del seu final.
Mossèn Ballarín ha mort amb pau i serenor, o així és com ho ha volgut transmetre el seu entorn més proper. Les trucades, missatges i vistes han estat constants durant aquests darrers dies, procedents d'arreu de Catalunya i tant de personalitats socials, polítiques i religioses com de gent senzilla i anònima.
Sense ser ortodox, però plenament cristià, Ballarín va rebre l'extremunció fa pocs dies. Durant la seva vida, la relació amb l'Església ha estat dispar. Ballarín era home de valors, de discurs i d'humilitat, i això li va portar desavinences amb la línia de poder que aquesta institució va tenir en determinades ocasions. El 1993 va ser destinat a Gósol, “desterrat”, segons es va considerar des del Berguedà, malgrat que, lluny de rancúnies i retrets, va acceptar el seu nou destí, sense oblidar, això sí, l'estima de 35 anys viscuts a Queralt.
L'amor que sentia Ballarín per la religió caritativa i humana, el va convertir en una persona estimada per a molts. En altres paraules, un confident proper i senzill, que en moments puntuals també va tenir la força d'alçar la veu contra una Església que considerava lenta, tancada i poc funcional.
Popular i polític
La seva popularitat, més enllà dels relats i reflexions que va plasmar en gairebé 40 llibres, va venir determinada també per la seva col·laboració en diverses publicacions periòdiques com l'Avui, Serra d'Or, Saó, L'Erol o Qüestions de Vida Cristina. A més, va participar en programes de televisió com El Convidat d'Albert Om, a TV3, o en altres de Catalunya Ràdio o Ràdio Estel.
La defensa d'uns ideals polítics, i la lleialtat mostrada cap als seus amics, entre els quals Jordi Pujol, a qui va defensar en nombroses ocasions, també el van convertir en un personatge polèmic. "Sé segur que Pujol no és un lladre", afirmava l'estiu del 2014 a través de la seva publicació diària a El Matí Digital, sobre l'herència de l'expresident a estranger.
Una persona amiga, també, de la família Maragall i Joan Laporta, que l'havia visitat darrerament a Berga, plenament seguidora del FC Barcelona, que considerava, sense dubtes, més que un club. "El Barça és l'única institució que no discuteix ningú", havia fet broma en diverses ocasions.
Lluny d'això, però, Catalunya era el seu país, i per aquest país també va voler lluitar fins gairebé el final de les seves possibilitats. Durant les darreres eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de febrer, Ballarín va tancar la llista de Junts pel Sí a la demarcació de Lleida. “Ara la nostra esperança no és minúscula, però té la tenacitat d'un poble que s'ha cansat de ser mesell”, declarava a través d'una carta pocs dies abans de les eleccions. En aquesta demanava als catalans que no tinguessin “por”, ja que no es tractava de votar polítics, sinó Catalunya.
