Santi Vila: «Hem de protegir i discriminar positivament el català»

Un imponent Barceló heretat de l'època de Ferran Mascarell dóna llustre al despatx que Santi Vila (Granollers, 1973) té al Palau Marc, un edifici de parets altes i que respira un aire per on travessen dècades d'història. Amb Sant Jordi a l'horitzó més immediat, comentem amb el conseller de Cultura l'actualitat cultural del país en una conversa d'afabilitat exquisida. Vila coneix perfectament el joc de la política i no s'amaga rere cap pregunta ni cap silenci. Respon amb decisió, sense defugir cap qüestió, amb la voluntat de compartir i de saber què en pensem de les seves opinions, idees i projectes.
 
- Com porta la transició del Departament de Territori i Sostenibilitat al de Cultura? D'entrada, semblen dos mons sense connexió aparent.
 
- Són dues tradicions radicalment diferents, perquè el Departament de Territori és un departament molt executiu, molt ben dotat pressupostàriament i, per tant, juga un paper molt fort des del punt de vista d'ordenació del territori. Totes les activitats que passen a Catalunya tenen a veure, directa o indirectament, amb decisions que passen per aquest departament. A Cultura, en canvi, la tradició és una altra.
 
- El primer que es deu notar és l'impacte pressupostari.
 
- En el trànsit d'una conselleria a una altra perds un zero, un zero situat a la dreta, no pas a l'esquerra. Això suposa un procés d'adaptació, perquè abans em podia gastar en una rotonda d'un municipi un pressupost equivalent a la possibilitat del MNAC de fer una exposició a l'exterior. Això marca la consecució d'un objectiu anual a Cultura i, en canvi, és una decisió contingent o irrellevant a Territori.
 
- Hi ha un canvi d'escala important.
 
- Sí, per descomptat. Però, dit això, també perceps ràpidament que Catalunya és un país que històricament s'ha autorepresentat com a apreciador de la cultura. El pes del conseller de Cultura és més que proporcional al seu pes polític o de poder. A França també passa, com en d'altres països, on al ministre o conseller de Cultura se li reconeix més valor i rellevància del què marca el pressupost. Això t'investeix amb una gran responsabilitat, de la mateixa manera que impressiona la llista de precedents al càrrec, amb noms il·lustríssims.  
 
- Cultura és un camp molt sensible. Tradicionalment, és un sector molt crític, inconformista, que va a la contra i exerceix una contrapressió al poder.
 
- I crec que és bo que sigui així. Em sento còmode tenint com a referents perfils indòmits i que aspirin a una certa independència. També és evident, però, que com més propers estan a l'administració i més en depenen, menys independents són. Això ja s'ho inventa Rousseau a les Confessions: "he de fer de copista de música per tenir hores per poder ser realment lliure". El problema de la cultura és que, si no s'aconsegueix tenir un mercat que permeti la independència, el perill de l'anquilosament o l'ensinistrament és molt gran.
 
- Som un país que té un gran patrimoni literari, potser un dels patrimonis més exportables enfora, tenint en compte que no tenim recursos materials o naturals.
 
- Objectivament, aquest és un país amb una geografia que pobreja, sense grans recursos naturals, "amb una pluja que no sap ploure", tal com deia Joan Fuster. En aquestes condicions, és evident que s'han creat unes condicions que fan que la ciutadania tingui un nivell de compromís per damunt de la mitjana, amb una creativitat i una vocació emprenedora molt grans. Potser també hi influeix que sempre hem tingut un Estat a la contra o, en el millor dels casos, neutre. Mai hem tingut un estat propi que ens permeti acomodar-nos. Per mentalitat liberal sóc molt contrari a un estat intervencionista, perquè ens acaba domesticant a tots. En canvi, els catalans tenim una societat molt meritocràtica, que sempre ha resolt els grans problemes per ella mateixa.
 
- Li he sentit dir en més d'una ocasió que si, per polítiques culturals, som pràcticament un país independent.
 
- Sense cap mena de dubte. I això ho fet servir com argument perquè el pressupost que portem al Govern s'assembli als països de referència en bones practiques culturals. En aquests moments, a Catalunya tenim competències plenes en matèria cultural. Podem fer com si fóssim un estat. I el primer que penso que hauríem de fer és dotar pressupostàriament aquest departament, tal com ho faríem en un estat lliure o independent. No s'entén que els països més avançats estiguin en una mitjana del 2% del pressupost, mentre aquí estem amb prou feines al 0 ,6%. Aquest és el gran primer objectiu al curt termini: arribar a l'1%.
 
- I arribarem algun dia al 2% que esmentava?
 
- Hi hem d'arribar! Aquest any seria un gran desaire que no aconseguíssim inflexionar. Portem molts anys de retallada. L'any 2016 ha de ser avaluat per la capacitat d'inflexionar i d'apropar-nos a l'1%.
 
- Ara que parlava de la possibilitat de ser un país independent, què en pensa de l'estatus que hauria de tenir el català com a llengua en aquest cas? Els darrers dies hem viscut la polèmica del manifest del Grup Koiné, on plantejaven que fos l'única llengua territorial i vehicular. Què en pensa, del bilingüisme?
 
- M'agradaria desdramatitzar aquesta situació. Crec que és una sort immensa que siguem una societat bilingüe. A més, hauríem d'aspirar a ser una societat com a mínim trilingüe. El fet que dominem perfectament l'espanyol és una bona notícia. Que ens autoimposem tenir una tercera llengua de suport, també. Evidentment, però, el català l'hem de protegir i discriminar positivament. En uns temps en què ens omplim la boca de sostenibilitat, de biodiversitat, algú pot arribar a qüestionar que l'administració protegeixi uns drets lingüístics de ciutadania que corren el risc de desaparèixer si no se'ls empara mínimament? I ens hi hem d'aproximar en paràmetres moderns.
 
- Com?
 
- En un hipotètic cas que Catalunya aconsegueixi ser un estat independent podrem incidir de veritat en allò que pot condicionar la relació entre el català i el castellà, que és el model econòmic, l'evolució demogràfica d'aquest país, la manera com s'integra la ciutadania... Aquestes són polítiques de veritat, i no que a la futura Constitució digui que el català és la llengua oficial. Què canviarà el dia que diguem, pomposament, "el català és la llengua oficial de Catalunya"? Per a mi, això no és la solució. Algú pot dir que el castellà és una llengua impròpia de Catalunya, avui en dia? Jo no la veig, aquesta jugada. Tinc tants amics catalans castellanoparlants, que em nego a demanar-los el vot per la independència i dir-los, al mateix temps, que hauran de canviar de llengua.
 
- Sí que és cert que el català viu una situació anòmala, visible en les dades sobre l'ús del català en el consum de llibres. Les xifres mostren un increment i, alhora, una desigualtat increïble entre lectors en castellà (75%) i lectors en català (25%).
 
- Fixa't que això torna a tenir a veure amb la nostra realitat socioeconòmica i demogràfica. Quantes nacionalitats viuen ara mateix a Catalunya? Tenim una cultura castellana molt forta, ben present al nostre país, amb una literatura en castellà molt potent que ja s'ha empeltat totalment. Avui en dia, el tall és generacional i en alguns casos el consum és, fins i tot, directament en anglès. Hi ha joves menors de trenta anys a qui no els podem explicar que han de consumir cinema o música en català o en castellà. Ho faran per militància? No. Hauríem d'aconseguir una societat on, cada vegada més, la decisió sigui lliure i no distorsionada per imposicions oficialistes.
 
- Què ha de fer, doncs, l'administració?
 
- Allà on veiem que hi ha mercat i, en canvi, hi ha distorsió o que no hi ha relació entre el que sol·licita el ciutadà i el que li ofereix el mercat, corregir-ho. Això ens passa en relació al cinema, per exemple. En literatura ens passa menys, perquè l'oferta literària en català és molt bona.
 
- Què en pensa de la sentència que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va fer contra l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú arran del festival Nowa Reggae? Vostè en va fer una aferrissada defensa, manifestant que la Generalitat sempre intentarà ser al costat dels ajuntaments en aquesta matèria.

- Estic absolutament al costat dels festivals. En aquest sentit, en els propers dies i setmanes hem de fer reunions amb els Departament d'Interior i Territori per trobar el desllorigador. La música en viu, al carrer, és una expressió cultural de primer nivell i primera índole. Que preservem Catalunya com un gran ecosistema cultural és la garantia perquè el talent trobi on desenvolupar-se i créixer. Algú podria entendre el fenomen de la Silvia Pérez Cruz al marge de Palafrugell, de Calella, d'un entorn de tavernes o sense la música al carrer? Hem de fer prevaldre aquest ecosistema que aprofita totes les aptituds d'una noia talentosa.
 
- Quins són els propòsits que s'ha marcat del conseller Santi Vila en aquesta etapa al capdavant del Departament de Cultura?
 
- Totes les polítiques que hem de fer han d'intentar ampliar el públic, de disposar de major nombre de ciutadans en condicions de gaudir, experimentar o protagonitzar cultura. Els primers dies al càrrec m'he adonat que tothom demana més públic: els editors, els autors, els homes de teatre, a la dansa, etc. Hem de fer "política de públics": ampliar la base de lectors, ampliar la base de persones que van al teatre, per dir només dos exemples. Proporcionar condicions d'entorn que els alliberi de la pràctica de la subvenció. És el cercle virtuós.
 
- Què implica aquest cercle virtuós?
 
- Si ampliem la base i tenim públic, fem possible que els equipaments i els serveis culturals que oferim tendeixin a l'autofinançament. I que, alhora, trobem aparadors i plataformes de difusió de la creativitat, que rep un públic que l'entén. Aquest és l'objectiu central que els propers cinc consellers han d'afermar. Són polítiques de llarg recorregut que s'han d'anar repicant contínuament.
 
- I en el concret d'aquesta legislatura, què s'ha proposat?
 
- Hauríem de regenerar tot el teixit cultural, especialment el d'equipaments, que està molt tocat, amb massa anys d'ajustaments.
 
- Aquest dissabte és la diada de Sant Jordi i ens agradaria que ens recomanés algun llibre.
 
- Un dels llibres que val molt la pena que la gent es compri és la nova edició del Llibre de les bèsties de Ramon Llull, amb il·lustracions de Perico Pastor i adaptació de Miquel Desclot. L'he fet regalar a tots els consellers! En el terreny més personal, en recomanaria un parell: la biografia que han fet Marta Pessarrodona i Narcís Garolera sobre Jacint Verdaguer, que reivindica el poeta com un home radicalment modern; i La primavera de Munich, de Jordi Amat, que ajuda a entendre per què la democràcia espanyola és de tan baixa qualitat.