Jaume Sisa: «En la melancolia i en la ironia és on em sento més còmode»

Té arestes que punxen, és melancòlic, il·luminador i, també, el viu repàs a tota una vida. Així és el darrer disc de Jaume Sisa, Malalts del cel (Satélite K, 2016), un organisme viu de 70 minuts, 19 cançons i moltes complicitats –Pau Riba, Marina Rossell, Anna Roig, Roger Mas, David Carabén i Selene–. Una obra on el cantant esdevé melòdic, agosarat, confident, juganer i boig, sempre amb la desmesura –i la contenció– dels genis, mentre desgrana el jo més íntim, aquell que apareix quan mira enrere i es reconeix en cançons que formen part de la història de diverses generacions. Asseguts al sofà, rodejats de discos i de joguines, la conversa flueix al mateix temps que augmenta la miopia que ens uneix. Com si això fos la clau per veure el món de la manera com només ho sap fer ell, en Jaume Sisa.

- En tots aquests anys, què ha canviat per passar de ser al "setè cel" a convertir-se en un "malalt del cel"?
 
- "Malalts del cel" és un simbolisme genèric que definiria tots aquells que tenen inoculat el virus de la poesia i de la revolució. Aquestes són les dues coses que demanàvem els de la meva generació quan teníem 20 anys i va esclatar el maig del 68, la gran eclosió de la dècada dels 60.
 
- En aquest sentit, el cel seria la recerca del paradís a la terra?
 
- No pas el paradís religiós, sinó aquella arcàdia que demanaven els anarquistes, sempre des d'unes connotacions poètiques i apel·lant a la imaginació i a l'espiritualitat. El maig del 68 es produeix un intent revolucionari que no s'ha tornat a repetir encara i que va més enllà de voler canviar el món i les estructures socials, econòmiques i polítiques convencionals. És un moviment que busca "canviar la vida", com deia Rimbaud. I canviar la vida volia dir mirar a l'interior de l'individu i observar-ne tota la potencialitat.

- A la cançó Els anys diu "aquella vida que vam perseguir és una flor que no es podrà marcir" i sembla que parli, justament, d'això.
 
- Aquest anhel travessa la història, les generacions i les cultures. Travessa les ideologies, les religions, la política. És portador d'aquest virus tothom qui té un somni, un ideal i una utopia a dins. Això no s'inventa el 68, ja ve abans, del Renaixement, dels romàntics, dels falansteris de Charles Fourier, de la Comuna de París de 1870. El maig del 68 torna a brollar aquesta planta amb més força que mai.
 
- Abans em deia que des de llavors no ha tornat a créixer, la planta.
 
- Això no vol dir que ara no hi hagi somiadors o idealistes, o individus que persegueixen una utopia. N'hi ha, però no d'aquella manera. I també passa una altra cosa: hi ha persones que tenen la malaltia, però no la tenen diagnosticada.
 

Jaume Sisa en un moment de l'entrevista. Foto: Adrià Costa

- No creu que l'esperit del 68 era allò que va fer revoltar els "indignats" durant el 15-M?
 
- No, això és una altra cosa. La revolució del maig del 68 contenia uns ingredients que jo no he vist reflectits en cap altre moviment revolucionari o amb l'aspiració de voler canviar les coses. Aquest ingredients són la poesia, l'espiritualitat i la imaginació. Hi ha molta gent que vol canviar el món, però no tenen aquests ingredients.
 
- Parlem del maig del 68 i un dels grans noms d'aquella època va ser Bob Dylan, recentment guardonat amb el Nobel. Què en pensa? Dylan és un galàctic?
 
- Bob Dylan és ultra-galàctic, que és una categoria superior que només la té ell i poquíssims més. Bob Dylan és Déu, és el millor cantautor de la història de la música moderna popular. Per una banda, m'agrada molt que li hagin donat el Nobel, perquè crec que se'l mereix. Però haig de dir que si jo fos escriptor hi estaria totalment en contra.
 
- A Catalunya, l'any 2014 li vam donar el Premi d'Honor de les Lletres a Raimon, que també va viure aquella època. Creu que vostè podria rebre aquest guardó algun dia?
 
- A mi no me'l donaran, perquè a mi no me l'han de donar. Aquest premi s'ha de donar a gent com Josep Pla, a escriptors importants.
 
- També hem vist a Jaume Sisa fent recitals de poesia. Recordo l'espectacle Actors gramàtics, juntament amb Pau Riba. Sisa també és poeta, no creu?
 
- Jo sóc autor de cançons. I, bé, faig alguna incursió al món de la poesia... però davant d'un poeta de veritat no tinc res a fer. En Pau Riba, però, és diferent. En Pau és el millor lletrista que hi ha i un gran escriptor i poeta. És sens dubte, el millor lletrista de cançons viu. En Pau potser sí que podria aspirar al Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Però, jo? No ho crec...

 - Si en Pau Riba és el millor lletrista viu, quin és el millor lletrista mort?
 
- En Josep Maria de Sagarra, sens dubte. Aquelles cançons que feien amb Eduard Toldrà als anys 20 són una meravella.
 
- Malalts del cel conté 19 cançons, un disc molt extens que mostra moltes coses.
 
- L'he estat fent entre quatre i cinc anys. Jo no tenia cap necessitat de fer un disc, ni cap contracte o data. Em vaig plantejar si calia fer una altre disc. La resposta va ser que sí, perquè tenia coses a dir i tenia coses a dins que m'anaven burxant i volien sortir. Vaig obrir la porta i les cançons van anar agafant forma. Alhora, jo feia una reflexió vital sobre la meva història, el pas del temps, la meva generació i sobre què ha passat des que vaig gravar el primer disc.
 
- Que va ser l'any 68, casualment. Debutava amb el single L'home dibuixat.
 
- Exacte. Tot això es va anar conformant i al final el que em sortia és aquesta mena de retrat, de balanç generacional de tota una gent que érem joves als anys 60. I volia pensar sobre què havia passat amb tots aquells somnis que perseguíem. El resultat és aquest disc, Malalts del cel.
 
- A la pràctica és un disc doble, una cosa totalment inusual avui en dia.
 
- És un disc per sentir tal com se sentien abans els discos, de manera gairebé religiosa, amb molta atenció, donant-li importància a la música. Ara, la música ja no s'escolta d'aquesta manera i aquest disc és una raresa. Un disc de 70 minuts!
 
- Ara la gent escolta cançons, no pas discos.
 
- Aquest disc és una obra integral. Té una línia argumental i té uns lligams que fan una mirada sobre el temps passat.
 
- El disc té vals, bolero, rock and roll, psicodèlia, cançó d'autor, folk, pop, cançó modernista i recitats, però trobo que té un punt d'homogeneïtat que el connecten amb altres discos com La catedral, Orgia o Visca la llibertat. Hi ha una narrativitat molt conceptual.
 
- Per mi sí. És un disc fet des de la visió galàctica. Per tant, l'eclecticisme i l'heterodòxia és donen ja per descomptats. Jo funciono així. He deixat sortir en aquest disc tota la música que porto a dins, tots els terrenys que he trepitjat: des de les cançons melòdiques que sentia per la ràdio quan era petit, la música d'envelat, el rock i el pop, la cançó d'autor, la psicodèlia. O la darrera del disc, La bella cançó, que està inspirada en aquestes cançons modernistes que feien en Toldrà i en Sagarra.
 
- També hi ha l'anima d'El Viajante o de Ricardo Solfa, a Hipopotàmia, per exemple. El fet de mirar enrere de manera retrospectiva provoca una certa melancolia.
 
- La melancolia és l'ingredient inevitable de Malalts del cel. Juntament amb la ironia són els dos ingredients més importants, on jo em sento còmode. Com que l'àlbum és una mirada enrere, una vida viscuda mirant el temps que ha passat, és inevitable que contingui això. La melancolia són les arrugues. A partir d'una edat, algú que no en tingui és anormal.
 
- Si em preguntessin què és allò que fa més característic el so d'en Sisa, diria el violí de Xavier Riba i la veu de Dolors Palau. Aquí també hi són.
 
- Efectivament. En aquest disc hi col·laboren dos puntals que són molt importants per a mi. Em donen una familiaritat com de tornar a casa. En Xavier Riba és un geni galàctic incomprès i la Dolors té una veu única. Quan li vaig trucar per dir-li que vingués a cantar en aquest disc, em va dir que no i em va recomanar una noia jove que ha estudiat al conservatori i té una veu estupenda. La vaig escoltar i era boníssima, però jo la volia a ella. Per mi, la Dolors és la millor cantant possible.
 
- Vostè la veu amb els ulls i la mirada de Sisa. Recordo molt una frase seva en una entrevista –de fa ja uns anys– on deia que si no hagués estat miop potser seria socorrista a la Barceloneta. El geni, la creativitat, passa per tenir una mirada diferent, distorsionada, del món?
 
- Home, sens dubte a mi m'ha condicionat ser tan miop des de naixement! M'ha facilitat a mirar més cap endins, als món interiors. Però també m'ha ajudat a mirar els mons més llunyans, aquells que m'imagino perquè no els puc veure. Els mons de prop els veig millor que ningú, com tot bon miop.
 
- Les lletres de La moral del manicomi o Malalts de cel tenen un punt semblat a El congrés dels solitaris, amb el recurs de la llista. El Qualsevol nit pot sortir el sol també és, de fet, una gran llista.
 
- Allò és, directament, una guia telefònica. La guia telefònica que no ha existit ni existirà mai. Al nou disc no hi ha llistes telefòniques, però sí que hi ha algunes petites llistes a La moral del manicomi, no tant pronunciada com la d'El congrés dels solitaris, i molt més abstracta.
 
- És un recurs força habitual en les seves lletres: deixar el verb i centrar-se en la descripció, etiquetar molt bé les coses.
 
- És un recurs d'autor del qual no se n'ha d'abusar, perquè pots acabar fent cançons molt pesades.
 
- Púrria selecta és una cançó que desconcerta.
 
- No puc dir res d'aquesta cançó, perquè no l'entenc! Només sé que és un boig a una cel·la d'un manicomi. He procurat que el so ho reflectís, se sent la porta i tot. Però no sé què vol dir, ni entenc res.
 
- S'hi ha trobat altres vegades, amb cançons que no entengués ni vostè mateix?
 
- Com aquesta, poques! Sí que és cert que hi ha cançons que tampoc acabo d'entendre massa bé del tot, però com aquesta cap. Cadascú ha de fer la seva interpretació i, en realitat, això és el que ha de passar amb totes les cançons. Hi ha cançons on el compositor pot orientar més explícitament les coses, però al capdavall, qui ho escolta és qui té la raó. És com el client del restaurant, que sempre té la raó. El que hagi volgut dir l'autor sempre és interpretable i depèn de qui ho entoma.
 
- Ara que passa revista a la seva trajectòria amb aquest Malalts del cel, què se sent tenint cançons que traspassat les fronteres del temps, com Qualsevol nit pot sortir el sol, El setè cel o L'home dibuixat?
 
- Un fa les cançons perquè els altres les escoltin i jutgin, indefectiblement. Si aquestes cançons arriben i es queden a la memòria de la gent, i va passant el temps i la memòria es renova, és la millor recompensa que pot tenir un artista. Al final, la feina és aquesta: expressar-te, comunicar, emocionar, dir coses... i que els altres ho entenguin.