L'obra del darrer Premi Nobel de literatura és l'engranatge perfecte entre continent i contingut, allò que ja buscaven els poetes clàssics a l'antigor de Grècia | El músic ha acostat el poble a la literatura i ha fet de l'objecte artístic una proposta política, demostrant que la poesia és un art vigent
Bob Dylan, en una imatge d'arxiu
|
Wikimedia Commons
Feia anys que es deia i es comentava, i l'any del Premi Nobel de literatura a Bob Dylan ha estat aquest, el 2016, just el mateix dia que ha mort Dario Fo, un altre inconformista que va escapar dels cànons d'allò convencional per deixar un llegat molt més incident en la cultura popular que l'obra de segons quins literats de cànon pantagruèlic. Aquest és, també, el punt que ha fet de Dylan una figura indiscutible, malgrat tots els malgrats que ara sortiran a defenestrar l'elecció de l'Acadèmia sueca.
Carregats de raons o no, el focus es posarà en la conveniència artística d'un autor que transcendeix com a músic en un món on els músics, diuen, no saben escriure. Però la certesa és innegable: les lletres de Dylan l'acosten a una tradició literària tamisada per la creativitat de Woody Guthrie i ampliada gràcies a lectures, talent i vivències que sempre s'han plasmat al paper de la forma més rigorosa possible. Segons explica l'Acadèmia sueca en el comunicat emès aquest dijous, Dylan mereix el guardó "per haver creat una nova expressió poètica dins de la gran tradició americana de la cançó".
Ell ha estat, en aquest sentit, l'escollit com a punta de llança d'un moviment on també destaquen altres lletristes i creadors que han viscut sempre entre la literatura i el pop, influïts i influenciats retroactivament, com Leonard Cohen, Joan Baez, Pete Seeger o Patti Smith, entre alguns altres. La influència de Dylan és, però, decisiva en tots ells, gairebé entès com a prototip d'un engranatge perfecte entre continent i contingut, entre allò que ja buscaven els poetes clàssics a l'antigor de Grècia: un missatge per ser cantat i traspassat de veu en veu.
Cultura i contracultura en una sola veu
Dylan, tal com ho va fer Fo des d'un altre punt de partida, ha sabut arribar allà mateix: acostar el poble a la literatura i fer de l'objecte artístic una proposta política, tot demostrant que la poesia és un art vigent i que l'art de "trobar" no és caduc. El cantant estatunidenc ha sabut "contaminar" dues disciplines que sempre s'han mirat amb recel, ha travessat melodies amb poemes, i ha sabut tenir incidència artística en un món on la frivolitat i el consum ràpid són a l'ordre del dia.
Primerament iniciat en els reductes del blues i, especialment del folk, Dylan va saber capbussar-se en la moguda de la generació beat, focalitzada aleshores pel geni de Jack Kerouac amb A la carretera i pel gran poeta del moviment, Allen Ginsberg. Cultura i contracultura foses en una manera de viure, que ell va saber explicar des d'una òptica pròpia. Inconformista de mena, les ganes de no quedar-se immòbil el van portar a fer girs musicals sonats, com el comentadíssim gir a la música electrificada.
La sintonia perfecta entre música i lletra
Més enllà de gustos i trencadisses, la música de Bob Dylan sempre ha estat el canal per on vehicular un torrent molt més poderós: el de la propagació d'una idea explicada de la manera més bella i crua possible. Des dels inicis, la fama de poeta sempre va precedir el músic de Minessotta, amb cançons que eren esquelets on sustentar una història en què l'experiència d'escoltar-la ja val, per si mateixa, la pena. Entre les seves fites, cançons popularíssimes com Blowin' in the wind, Hurricane, Like a rolling stone, Mr. Tambourine man o Knocking on heavens door.
