Ewan McGregor: «Tots els directors amb qui he treballat m'han influït»

"Que bé ser aquí de nou!", exclama Ewan McGregor només entrar a la sala de premsa del Festival de Cinema de Sant Sebastià. Fa només uns minuts del passi d'American Pastoral, el seu debut com a director i l'actor porta una rialla del tot agraïda, sobretot pel contrast amb allò que l'auditori del Kursaal acaba de veure: una història serena i dolorosa, que esbocina l'ànima per com n'és de crua i de real. Seymour Lvov, “el Suec”, és un home de negocis que ho té tot: diners, una bona feina, una dona bellíssima i una filla adorable, Merry, que un bon dia desapareix perseguint la revolució dels convulsos anys 60 als EUA.
 
Amb aquesta escenografia, i resseguint la petja que deixa la culpa –no és gens estrany que algú hi vegi paral·lelismes amb Julieta, la darrera pel·lícula d'Almodóvar–, Ewan McGregor no ho tenia gens fàcil amb el seu debut com a director. El canvi de rol ve amb la responsabilitat d'assumir el pes de la novel·la homònima de Philip Roth en què es basa el film. Lluny de la densitat i de la tensió que hi ha les pàgines del llibre, l'adaptació se centra en una relació paterno-filial abocada al desastre i a la incomprensió. McGregor ens interpel·la gràcies al poder de les interpretacions i a l'evocació d'algunes grans escenes.

D'actor a director: aprendre dels millors
 
El canvi d'actor a director no és pas fàcil, com demostren altres temptatives recents d'èxit desigual. Però McGregor ha tingut grans mestres, els millors: Danny Boyle, Peter Greenaway, Todd Haynes, Ridley Scott, George Lucas, Bazz Luhrman, Woody Allen o el català J.A. Bayona l'han dirigit en alguna ocasió. "Tots els directors amb qui he treballat m'han influït. Tots tenen el seu talent", explica. "És cert que també n'hi ha alguns de qui he après què no s'ha de fer", subratlla, mentre afegeix una convicció que ha assumit després de tants anys i rodatges: "Em sembla que no hi ha una manera correcta de dirigir. Hi ha molts camins".
 
Danny Boyle: ídol, amic i mestre
 
McGregor ha treballat amb molts directors, però Danny Boyle és especial des que van rodar Trainspotting. Ara, justament, acaben d'enllestir l'esperada segona part, Porno. "Ha estat meravellós, rodant des de maig a agost amb l'elenc d'actors originals i en Danny. Com tornar a casa! He enyorat molt tots aquests anys en què no hem treballat junts. Ell ha estat el director que ha tret més partit de mi", confessa, agraït. "És un director referencial, molt difícil d'imitar. En tot cas, crec que dirigir té a veure amb la teva personalitat. I jo sóc actor, cosa que em fa dirigir des del punt de vista d'un actor. American Pastoral no explica la història de manera tècnica: volia permetre que els actors actuessin".
 
Un projecte vitalment necessari
 
"Molt abans de dirigir la pel·lícula ja volia ser el 'Suec'. Somiava en interpretar-lo! Quan em van dir que havia de dirigir el film, vaig seguir amb la idea de fer-ho". Ni es va plantejar un altre actor. "Dirigir i actuar alhora? He trobat que no és massa confús, no és com tenir dues feines diferents. Des del primer moment que es va convertir en una sola cosa. No conec cap cas com aquest en la vida real", exclama. "Però això és una història d'una pèrdua extrema, de terrorisme i radicalisme. Jo tinc una filla de vint anys que ara mateix estudia a la Universitat i potser per això m'han atret tant la història i els personatges, perquè és un cas que pot passar, just en el moment de descoberta de moltes coses, de refús als pares, etc.".
 
El terrorisme, més actual que mai
 
Avui en dia, aquesta mena de dolor que senten alguns pares està de plena actualitat. Abans era la resposta al Vietnam, ara l'Isis. "Existeixen moltes similituds, és cert. Ara passen les mateixes coses, podem veure les mateixes imatges dels anys 60. Sembla que no aprenem, que seguim anant al passat". No obstant, mai ha estat una intenció fer la pel·lícula ara, pel moment que vivim. "L'obra crec que és rellevant per si mateixa, abstraient-se del moment de l'estrena. I és molt actual: la postguerra americana, l'efecte del Vietnam, una família que representa el moviment antiguerra. American Pastoral és la història d'aquesta família, però també la d'Amèrica".
 
L'aprovació de Philip Roth
 
"Philip Roth fa deu anys que va dir que sí a aquest guió", explica McGregor. "Personalment, em vaig submergir del tot en la novel·la. Durant vuit o nou mesos vaig viure-hi a dins. No per buscar escenes al guió, sinó perquè volia sentir el sabor de Roth en la futura pel·lícula. I sento que ho he aconseguit. Fa dues setmanes, Roth ens va enviar un missatge amb els seus apunts sobre la pel·lícula i deia que estava molt content. Va ser tot una satisfacció per a mi, perquè si no li a hagués agradat, em sentiria fracassat". En aquest sentit, McGregor se sent satisfet d'haver aconseguit que el film, com el llibre, no sigui de blanc o negre. "La pel·lícula no suggereix que una part és més bona que l'altra. Tot em fa pensar: cada pàgina. I espero que la peli aconsegueixi el mateix efecte".