Almodóvar i el silenci de la culpa

Julieta, una mare que arrossega el pes de la culpa, escriu una carta a la seva filla. Una filla invisible, a qui pràcticament desconeix. La pel·lícula, que fins pocs dies abans de l'estrena s'havia de dir Silencio, és un mur de contenció construït a base, precisament, de silencis i d'equívocs. I això és el que esbudella Pedro Almodóvar a Julieta, un drama sense plors, sense fissures, contingut i amb una emoció presentada de manera quirúrgica.

No hi ha cap excés, cap excursió fora del mapa i del control del director manxec, que amb el seu vintè film sembla redimir-se de la implosió de Los amantes pasajeros (2013) i allunya els fantasmes de la lleugeresa o de l'exhibició passional. Protagonitzada per Emma Suárez i Adriana Ugarte –les dues en el paper d'una Julieta simbiòtica i sincronitzada magistralment–, la història exigeix l'esforç de no mostrar més el compte i de fer possible que el públic entengui que la mesura és part de la mateixa essència del drama.
 
Una Julieta de llibre
 
Potser sigui aquesta fascinació per la litúrgia del silenci allò que emparenta el film amb la literatura, en un transvasament que s'evidencia en tot moment en l'atrezzo mateix –llibres pertot, en pràcticament cada escena– i en el teixit referencial. Basada inicialment en tres relats d'Alice Munro –Destino, Pronto i Silencio, tots del llibre Escapada (RBA libros, 2005)–, Julieta també recorre a l'estimable aroma de Patricia Highsmith, o al gest inquietant de Ruth Rendell –de qui Almodóvar ja en va fer una reescriptura a Carne Trémula i de qui el pòsit és visible a l'escena del tren, d'aires hipnòtics i hitchcockians–, o per l'Emmanuel Carrère de De vidas ajenas (Anagrama), entre d'altres.

Aquesta mateixa àncora entre vida i literatura és la que fa visible la Julieta madura, amb el rostre d'Emma Suárez, quan escriu el relat d'allò que va passar i quan espera que aquest relat sigui resolt en un futur imprevisible. Del drama a l'inconegut, com a efecte de la relació entre pares i fills, la més sòlida, i alhora fràgil, que hi pot haver. Una Julieta que Almodóvar ens mostra al punt just de concreció, amb els estralls d'emoció que expulsa qualsevol floritura. Una pel·lícula seca que remou els lligams que ens hem anat construint al llarg de la nostra vida. La culpa, com a part d'un passat al qual s'ha de fer front.