13
de novembre
de
2016, 10:19
Actualitzat:
20:06h
Mentre Catalunya entra en la fase decisiva del procés sobiranista, es compleixen quaranta anys d'un dels moments més decisius de la transició postfranquista: l'aprovació de la llei de reforma política que superaria les velles estructures franquistes. Mantenint, això sí, bona part de l'edifici de l'Estat sorgit el 1939.
“El proyecto de ley ha sido aprobado. Se levanta la sesión”. La veu rovellada de Torcuato Fernández-Miranda, president de les Corts franquistes, va certificar el resultat d’una votació en la qual no s’esperaven sorpreses. La llei de reforma política elaborada pel govern d’Adolfo Suárez va tirar endavant amb 425 vots a favor, 59 en contra i 13 abstencions. Era el 18 de novembre de 1976. Fernández-Miranda, polític d’astúcia antiga, que en pocs mesos va passar de la retòrica de camisa blava a proclamar que “nada me ata al pasado”, va ser l’estratega d’una operació que va tenir com executor un jove Adolfo Suárez, convertit en president del govern el mes de juliol anterior.
Hi havia poca emoció pel que feia al resultat de la votació a les Corts. Però el projecte va anar avançant enmig d’una lluita molt dura dins del règim franquista entre els oberturistes i el búnquer. La llei de reforma política és, de fet, el moment fundacional del model de democràcia espanyola vigent. Va ser la normativa que va permetre la legalització de les associacions polítiques. El desembre, es va convocar el referèndum que va ratificar la llei, que tenia rang de fonamental. És a dir, Suárez i Fernández-Miranda van fer un procés constituent dins del sistema franquista.
La llei establia un parlament que havia de ser elegit per sufragi universal, que tindria dues cambres, el Congrés i el Senat, i atorgava al rei la potestat de convocar un referèndum sobre qualsevol temàtica, “sigui o no de caràcter constitucional”, el que venia ser una amenaça als procuradors en cas que optessin per torpedinar el procés de reforma.
El triomf de Suárez
Un dels trets més curiosos de la transició és que, al final, els qui van pilotar el canvi de règim van ser un grup de dirigents procedents, com Suárez i Fernández Miranda, del falangisme i l’estructura del Movimiento, no pas del grup de tecnòcrates o de l’entorn de Manuel Fraga, considerats en general més oberts. En sectors de l’oposició, l’arribada de Suárez a la presidència aquell estiu de 1976 va generar més preocupació que altra cosa. Es tractava del ministre secretari general del Movimiento. Però de seguida es va veure que s’iniciava una obertura després de l’etapa negra de Carlos Arias.
Van ser mesos decisius. L’oposició dels involucionistes va ser molt forta. El govern va demanar al procurador Miguel Primo de Rivera, nebot del fundador de Falange, que defensés el text de la llei a les Corts, i ho va fer amb eficàcia. Contra ell, poc va poder un Blas Piñar que va clamar contra el pas “del Estado nacional al Estado liberal” i advertint de “la destrucción de la obra política de Franco”. Mentrestant, fora de l’hemicicle, Suárez assegurava als tinents generals, cada cop més inquiets, que el Partit Comunista no seria legalitzat… de moment.
La llei de Reforma Política va ser fruit del convenciment de les estructures del poder franquista de la inviabilitat del simple continuisme. Calia anar a un règim homologable amb el concert internacional. Per la seva banda, l’oposició antifranquista va assistir al combat dins del franquisme conscient que el poder el tenia Suárez. Això sí, sabent també que aviat seria convocada a seure en un espai de la taula.
Mesos de tensió
Des del búnquer es contemplava amb irritació l’evolució dels esdeveniments. El vicepresident militar, tinent general De Santiago, va dimitir abans de l’aprovació de la llei a les Corts i fou substituït per un uniformat disposat a acceptar el canvi, Gutiérrez Mellado. Els mesos posteriors a l’aprovació de la llei van ser els més tensos de la transició: massacre dels advocats laboralistes d’Atotxa per part d’un escamot ultra, activitat de l’organització armada ETA i oposició manifesta a la reforma d’un sector de l’exèrcit. La legalització del PCE la Setmana Santa de 1977 seria el punt àlgid de les tensions entre Suárez i els militars.
Després, el 15 de juny de 1977, vindrien les primeres eleccions democràtiques després de la República, guanyades per la UCD, un invent creat per Suárez per omplir l’espai entre l’immobilisme i l’antifranquisme que es va definir com a centrisme. Uns comicis que van suposar un canvi de règim, certament, però també van assenyalar les limitacions del model democràtic espanyol: Esquerra Republicana no va ser legalitzada abans de les eleccions i es va haver de presentar amb unes altres sigles, Esquerra de Catalunya. I al PCE se li va exigir l’acceptació de la bandera vencedora a la Guerra Civil. Aviat vindrien altres renúncies. La ruptura era tan sols una concessió a la política ficció.
El règim polític s’havia autodissolt amb molta rapidesa, però aquest canvi amagava aleshores l’altre rostre de la realitat: les estructures socials, econòmiques i institucionals del franquisme restaven dempeus. El franquisme sociològic no es va dissoldre sinó que es va transformar. L’Espanya conformada pel franquisme –en l’alt funcionariat, en les elits econòmiques i financeres, en l’aparell judicial- va preservar bona part del seu poder. Davant del procés sobiranista català, està donant mostres evidents de la seva pervivència.
“El proyecto de ley ha sido aprobado. Se levanta la sesión”. La veu rovellada de Torcuato Fernández-Miranda, president de les Corts franquistes, va certificar el resultat d’una votació en la qual no s’esperaven sorpreses. La llei de reforma política elaborada pel govern d’Adolfo Suárez va tirar endavant amb 425 vots a favor, 59 en contra i 13 abstencions. Era el 18 de novembre de 1976. Fernández-Miranda, polític d’astúcia antiga, que en pocs mesos va passar de la retòrica de camisa blava a proclamar que “nada me ata al pasado”, va ser l’estratega d’una operació que va tenir com executor un jove Adolfo Suárez, convertit en president del govern el mes de juliol anterior.
Hi havia poca emoció pel que feia al resultat de la votació a les Corts. Però el projecte va anar avançant enmig d’una lluita molt dura dins del règim franquista entre els oberturistes i el búnquer. La llei de reforma política és, de fet, el moment fundacional del model de democràcia espanyola vigent. Va ser la normativa que va permetre la legalització de les associacions polítiques. El desembre, es va convocar el referèndum que va ratificar la llei, que tenia rang de fonamental. És a dir, Suárez i Fernández-Miranda van fer un procés constituent dins del sistema franquista.
La llei establia un parlament que havia de ser elegit per sufragi universal, que tindria dues cambres, el Congrés i el Senat, i atorgava al rei la potestat de convocar un referèndum sobre qualsevol temàtica, “sigui o no de caràcter constitucional”, el que venia ser una amenaça als procuradors en cas que optessin per torpedinar el procés de reforma.
El triomf de Suárez
Un dels trets més curiosos de la transició és que, al final, els qui van pilotar el canvi de règim van ser un grup de dirigents procedents, com Suárez i Fernández Miranda, del falangisme i l’estructura del Movimiento, no pas del grup de tecnòcrates o de l’entorn de Manuel Fraga, considerats en general més oberts. En sectors de l’oposició, l’arribada de Suárez a la presidència aquell estiu de 1976 va generar més preocupació que altra cosa. Es tractava del ministre secretari general del Movimiento. Però de seguida es va veure que s’iniciava una obertura després de l’etapa negra de Carlos Arias.
Van ser mesos decisius. L’oposició dels involucionistes va ser molt forta. El govern va demanar al procurador Miguel Primo de Rivera, nebot del fundador de Falange, que defensés el text de la llei a les Corts, i ho va fer amb eficàcia. Contra ell, poc va poder un Blas Piñar que va clamar contra el pas “del Estado nacional al Estado liberal” i advertint de “la destrucción de la obra política de Franco”. Mentrestant, fora de l’hemicicle, Suárez assegurava als tinents generals, cada cop més inquiets, que el Partit Comunista no seria legalitzat… de moment.
La llei de Reforma Política va ser fruit del convenciment de les estructures del poder franquista de la inviabilitat del simple continuisme. Calia anar a un règim homologable amb el concert internacional. Per la seva banda, l’oposició antifranquista va assistir al combat dins del franquisme conscient que el poder el tenia Suárez. Això sí, sabent també que aviat seria convocada a seure en un espai de la taula.
Mesos de tensió
Des del búnquer es contemplava amb irritació l’evolució dels esdeveniments. El vicepresident militar, tinent general De Santiago, va dimitir abans de l’aprovació de la llei a les Corts i fou substituït per un uniformat disposat a acceptar el canvi, Gutiérrez Mellado. Els mesos posteriors a l’aprovació de la llei van ser els més tensos de la transició: massacre dels advocats laboralistes d’Atotxa per part d’un escamot ultra, activitat de l’organització armada ETA i oposició manifesta a la reforma d’un sector de l’exèrcit. La legalització del PCE la Setmana Santa de 1977 seria el punt àlgid de les tensions entre Suárez i els militars.
Després, el 15 de juny de 1977, vindrien les primeres eleccions democràtiques després de la República, guanyades per la UCD, un invent creat per Suárez per omplir l’espai entre l’immobilisme i l’antifranquisme que es va definir com a centrisme. Uns comicis que van suposar un canvi de règim, certament, però també van assenyalar les limitacions del model democràtic espanyol: Esquerra Republicana no va ser legalitzada abans de les eleccions i es va haver de presentar amb unes altres sigles, Esquerra de Catalunya. I al PCE se li va exigir l’acceptació de la bandera vencedora a la Guerra Civil. Aviat vindrien altres renúncies. La ruptura era tan sols una concessió a la política ficció.
El règim polític s’havia autodissolt amb molta rapidesa, però aquest canvi amagava aleshores l’altre rostre de la realitat: les estructures socials, econòmiques i institucionals del franquisme restaven dempeus. El franquisme sociològic no es va dissoldre sinó que es va transformar. L’Espanya conformada pel franquisme –en l’alt funcionariat, en les elits econòmiques i financeres, en l’aparell judicial- va preservar bona part del seu poder. Davant del procés sobiranista català, està donant mostres evidents de la seva pervivència.