19 de juliol de 1936 a Barcelona. Els sindicalistes i membres dels partits obrers passen la nit en vetlla a les seves seus. El dia anterior els militars de les guarnicions africanes s’havien alçat contra el govern de la República i a la ràdio corria la veu que el dia 19 l’alçament arribaria a Barcelona.
El president de la Generalitat es troba a l’actual comissaria de la Via Laietana arengant els membres de la Guàrdia d’Assalt republicana. Els assegura que aquell dia aixafaran el feixisme al carrer. De sobte l’avisen: enmig d’una Barcelona confusa, centenars de guàrdies civils, perfectament armats i uniformats pugen en formació per la Via Laietana en filera de dos arrambats a les façanes.
Li han arribat veus que a Barcelona, la Guàrdia Civil, que segons la darrera reforma ara depèn directament de la Generalitat de moment no s’ha sumat a l’alçament, tot i que alguns dels seus membres s’han escapat dels quarters per sumar-se a l’alçament. Companys, un maçó, catalanista i republicà que havia estat advocat defensor d’anarquistes no hi veu l’aigua clara.
Escobar era un home de missa diària i profundament catòlic. Tot un patriota espanyol de família de militars i d’idees molt conservadores
La columna de benemèrits va encapçalada pel tinent coronel Antonio Escobar Huertas, vestit impecablement, amb la seva vara de comandament a la mà. Escobar era un home de missa diària i profundament catòlic. Tot un patriota espanyol de família de militars i d’idees molt conservadores. Els seus dos fills eren militars i la filla monja. Per si sembla poc, era nascut a Ceuta, que no s’identificava ni s’identifica encara ara precisament per ser bressol del progressisme, però sí de l’alçament del 18 de juliol.
Companys no les té totes. Alguns guàrdies d’assalt carreguen els seus fusells quan el president s’atansa al balcó tot i tement per la seva integritat. De sobte, Escobar ordena els seus homes aturar-se davant l’edifici. La tensió és màxima. Notablement espantat, Companys Crida: - “Visca la República!, Visca la Guàrdia Civil! Visca Catalunya!”. Aquests crits reben enèrgics “¡Viva!” per part de la massa uniformada de verd. -“ ¡A sus órdenes señor president!”, crida saludant marcialment Escobar. Companys respira profundament. Pot comptar amb la Guàrdia Civil.
En pocs minuts Escobar i els seus homes seran lluitant colze a colze amb les forces d’ordre públic catalanes, i fins i tot amb anarquistes
En pocs minuts Escobar i els seus homes seran lluitant colze a colze amb les forces d’ordre públic catalanes, i fins i tot amb anarquistes contra els militars alçats. Escobar, un home religiós, es veia profundament consternat pels atacs anticlericals dels revolucionaris catalans, de fet així ho va fer saber al mateix Azaña. Però com a cristià tampoc podia trencar el jurament que havia fet d’obediència a les institucions.
Reportatge dedicat al general Antonio Escobar
Escobar dirigí forces republicanes en diferents fronts. Va saber de la mort d’un dels seus fills a la batalla de Belchite com a combatent dels franquistes i fins i tot va ser ferit defensant Madrid dels atacs feixistes. Convalescent, va demanar al president Azaña que el deixés anar de pelegrinatge a Lourdes (a l’estat francès). Evidentment tothom tenia en ment que era una coartada per fugir, tot i així va ser autoritzat... i va tornar.
Quan l’exèrcit de la República ja estava desintegrant-se davant els avanços franquistes, seguint les ordres de Casado, Escobar va entregar-se en rendició a les forces del General Yagüe. Yagüe, militar de carrera, es va topar amb un home de tal integritat que li va facilitar una avioneta per a que fugís a Portugal. S’hi va negar, volia córrer la mateixa sort que el destí posés als seus homes.
El 8 de febrer de 1940, vestit d’uniforme, Escobar es dirigí al fossar del castell de Montjuïc, a Barcelona. Un escamot de la Guàrdia Civil l’acompanyava. Estava condemnat a mort per “rebel·lió militar” una sentència que tractant-se d’aquest personatge no tenia cap sentit, quan eren els qui els jutjaven els qui precisament l’havien comès. La seva darrera voluntat va ser comandar ell mateix l’escamot d’afusellament. Amb un crucifix aferrat a les mans va exclamar: “¡Viva España!”... després d’un breu silenci va cridar “¡Fuego!”. El seu cos va caure a terra sense vida al fossar del mateix castell on posteriorment ho faria el catalanista republicà que li havia cridat des del balcó “¡Visca la Guàrdia Civil!”.
Escobar, un “picoleto”, un carca, un espanyolista per uns. Escobar, un traïdor, col·laborador dels rojos separatistes per altres, és un personatge molest que no deixa indiferent, potser un dels qui ha portat el valor de la fidelitat més enllà de qualsevol altre.
Parlant des del 2017 és molt fàcil jutjar les actuacions dels qui van viure la cruenta Guerra Civil. Però és inevitable pensar en certs personatges, prohoms quasi sagrats, intocables del catalanisme i la democràcia o el progressisme, alguns dels quals van rebre protecció especial per la Generalitat, i que un cop a França van decidir col·laborar amb el franquisme o fins i tot van entrar a Espanya per donar suport al franquisme, alguns fins els seus darrers dies.
Josep Pla, Salvador Dalí, Eugeni d’Ors, Carles Sentís, i tants d’altres als qui s’ha perdonat el col·laboracionisme amb el feixisme perquè eren “homes del seu temps i ja se sap...”
És humà, és una guerra, les contradiccions afloren... Josep Pla, Salvador Dalí, Eugeni d’Ors, Carles Sentís, i tants d’altres als qui s’ha perdonat el col·laboracionisme amb el feixisme perquè eren “homes del seu temps i ja se sap...” I és que les comparacions de vegades tot i ser odioses, son molt temptadores.
I posats a obrir el meló de la memòria històrica: Ara li estem traient el nom de carrers i places a gent que considerem que no se’ls mereix. Sona bé carrer d’Antonio Escobar? Ha de dedicar-li una ciutat cosmopolita, laica i progressista un carrer a un guàrdia civil que va morir crucifix en ma i cridant “Viva España”?... Pensem-hi... Les contradiccions, com les comparacions, tot i ser odioses, també son molt temptadores...