09
de febrer
de
2017, 19:00
Actualitzat:
10
de febrer,
18:30h
Els congressos que aquest cap de setmana celebren PP i Podem seran un autèntic termòmetre de quina és la situació de la política espanyola. L'escenari no deixa de ser una paradoxa: l'immobilisme del PP ha acabat sent el valor més preuat per garantir-se l'estabilitat; mentre que Podem, que es presentava com l'alternativa sòlida de govern, ha saltat pels aires i intenta recompondre's en un moment en què també el PSOE està obert en canal i amb el lideratge vacant fins el maig. Ciutadans ha estat el primer en tancar, la setmana passada, el seu full de ruta, centrat en fer forat en l'espai de centre dreta. A continuació, els deu punts clau del context en el qual es desenvolupen els dos congressos.
1. La venjança de la vella política
El PP, contra les cordes després de les eleccions del 20-D, ara ha aixecat el cap, s’ha recuperat i continua governant, mentre la nova política mostra les seves nafres. Els populars faran un congrés en el qual no es preveuen sobresalts: un candidat previsible serà elegit sense oposició i el partit apaivagarà les polèmiques internes.
2. El procés de maduració de la nova política
Podem, en canvi, afronta un procés de maduració convuls després de veure com el sorpasso al PSOE no era possible a curt termini. Els principals objectius de Vistalegre 2 són evitar la ruptura i consensuar un projecte i un model organitzatiu destinat a bastir el partit com una alternativa de govern aprofitant el moment de màxima debilitat del PSOE.
3. S'obre la batalla per la successió al PP… o no
El congrés del PP pot ser l’inici dels primers moviments seriosos de cara a la successió. Hi ha quatre noms en boca de tothom. Els dos primers, de l'aparell: Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal. I els dos restants, barons territorials: la madrilenya Cristina Cifuentes i el gallec Alberto Núñez Feijóo. És clar que, tractant-se de Rajoy, els càlculs poden ser prematurs. Una vegada va dir: "No diré mai que me n’aniré, en tot cas diré que ja me n’he anat". Per què no, després de Rajoy… Mariano?
4. Pablo Iglesias o Íñigo Errejón
Iglesias aspira a revalidar el càrrec de secretari general i Errejón ha deixat clar que no li disputa el lideratge. Ara bé, al congrés de Podem sí que hi ha una batalla entre dos projectes i dos equips. Iglesias ha deixat molt clar que, si guanya l'equip presentat pel seu número dos, encara que sigui per la mínima, ell renunciarà a seguir sent secretari general. Aleshores és probable que Errejón es vegi empès a fer un pas endavant.
5. Un PP fort i unit davant del procés català
Davant el repte que suposa el procés sobiranista, Rajoy necessita mostrar força. El PP no disposa de majoria al Congrés, amb la qual cosa no és el millor escenari per afrontar la reclamació d’un referèndum des de Catalunya. Per això, requereix d'un partit sense fissures i mobilitzat. El lema congressual és "España, Adelante!" i en l'inici del preàmbul de la ponència política s'enuncia que es mantingui "una defensa clara i rotunda de la unitat de la nació espanyola".
6. Una descentralització obligada que doni marge a les bases i les confluències
Que Podem ha funcionat fins ara d'una manera molt autoritària i jacobina és un dels diagnòstics que fa la majoria de sectors del partit. Ho atribueixen al fet que durant els seus primers tres anys de vida s'han vist obligats a centrar-se en ser "una màquina de guerra electoral" i ho han fiat tot a l'hiperlideratge d'Iglesias. Ara, però, toca redistribuir el poder. Així ho exigeixen especialment les candidatures d'Errejón i Miguel Urbán, del sector anticapitalista. Iglesias hi té reticències. Vol, per exemple, tenir capacitat d'incidència en la creació del nou partit dels comuns.
7. Un congrés també en clau internacional
La inestabilitat de la situació internacional i la crisi de la UE han forçat Rajoy a moure peça en l’arena global. El congrés dels populars també servirà per llançar missatges amb direcció a l’exterior, amb intenció especial a Brussel·les: el govern espanyol és estable, l’amenaça dels partits emergents està de moment sota control. Si se sap mirar bé, entre Trump i Brexit, l’estabilitat s’ha fet una mica sexi
8. Triar el model d'oposició: entre el carrer i les institucions
Ser un partit de protesta i de proposta és un còctel complex. Després de l'intent frustrat de ser el partit referent de l'esquerra a les passades eleccions, Iglesias és partidari d'abonar la idea que el conflicte i la desobediència institucional poden ser eina de canvi. Vol que Podem es visualitzi com l'autèntica oposició ara que el PSOE ha entrat en una dinàmica d'acords amb els populars i que ho faci amb un peu al carrer. Errejón, en canvi, vol guanyar terreny en l'espai de centre per aprofitar la debilitat del PSOE i defensa que cal entonar un discurs que sedueixi a aquells que dubten que Podem tingui capacitat per governar. Per fer-ho, considera clau centrar esforços en el paper que exerceixen a les institucions.
9. Ciutadans vol competir bàsicament amb el PP
El partit taronja va celebrar el seu congrés la setmana passada i ha optat per fer forat en l’electorat de centre dreta, oblidant els elements pseudoprogressistes dels primers anys, alhora que ha aigualit la vena anticatalanista que el va fer néixer. Amb un PSOE estancat i un Podem que ha esclatat en faccions cada cop més irreconciliables, Rivera es proposa fer forat en l’espai més fronterer amb el PP.
10. Un PSOE perdut, al servei del PP, que no té ni projecte ni líder
A hores d'ara, el PSOE és un partit sense líder visible dirigit per una gestora que, entre bambolines, governa Susana Díaz. Des de que van facilitar la seva investidura, els socialistes són el soci prioritari de Mariano Rajoy a l'hora de pactar i apuntalar el seu govern en minoria. El partit ha fixat ja la data d'un congrés al juny en el qual haurà de dirimir quin és el seu projecte i com es reconstrueix per evitar seguir en caiguda lliure en un moment en què Podem insisteix en arrabassar-li el paper de partit de referència de l'esquerra. Tot anirà en funció de qui sigui el pròxim secretari general. Pedro Sánchez es presenta. L'ex-lehendakari Patxi López també. El focus està centrat en si Díaz fa el pas i és capaç de derrotar Sánchez, i fer-se amb el control total del PSOE.
1. La venjança de la vella política
El PP, contra les cordes després de les eleccions del 20-D, ara ha aixecat el cap, s’ha recuperat i continua governant, mentre la nova política mostra les seves nafres. Els populars faran un congrés en el qual no es preveuen sobresalts: un candidat previsible serà elegit sense oposició i el partit apaivagarà les polèmiques internes.
2. El procés de maduració de la nova política
Podem, en canvi, afronta un procés de maduració convuls després de veure com el sorpasso al PSOE no era possible a curt termini. Els principals objectius de Vistalegre 2 són evitar la ruptura i consensuar un projecte i un model organitzatiu destinat a bastir el partit com una alternativa de govern aprofitant el moment de màxima debilitat del PSOE.
3. S'obre la batalla per la successió al PP… o no
El congrés del PP pot ser l’inici dels primers moviments seriosos de cara a la successió. Hi ha quatre noms en boca de tothom. Els dos primers, de l'aparell: Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal. I els dos restants, barons territorials: la madrilenya Cristina Cifuentes i el gallec Alberto Núñez Feijóo. És clar que, tractant-se de Rajoy, els càlculs poden ser prematurs. Una vegada va dir: "No diré mai que me n’aniré, en tot cas diré que ja me n’he anat". Per què no, després de Rajoy… Mariano?
4. Pablo Iglesias o Íñigo Errejón
Iglesias aspira a revalidar el càrrec de secretari general i Errejón ha deixat clar que no li disputa el lideratge. Ara bé, al congrés de Podem sí que hi ha una batalla entre dos projectes i dos equips. Iglesias ha deixat molt clar que, si guanya l'equip presentat pel seu número dos, encara que sigui per la mínima, ell renunciarà a seguir sent secretari general. Aleshores és probable que Errejón es vegi empès a fer un pas endavant.
5. Un PP fort i unit davant del procés català
Davant el repte que suposa el procés sobiranista, Rajoy necessita mostrar força. El PP no disposa de majoria al Congrés, amb la qual cosa no és el millor escenari per afrontar la reclamació d’un referèndum des de Catalunya. Per això, requereix d'un partit sense fissures i mobilitzat. El lema congressual és "España, Adelante!" i en l'inici del preàmbul de la ponència política s'enuncia que es mantingui "una defensa clara i rotunda de la unitat de la nació espanyola".
6. Una descentralització obligada que doni marge a les bases i les confluències
Que Podem ha funcionat fins ara d'una manera molt autoritària i jacobina és un dels diagnòstics que fa la majoria de sectors del partit. Ho atribueixen al fet que durant els seus primers tres anys de vida s'han vist obligats a centrar-se en ser "una màquina de guerra electoral" i ho han fiat tot a l'hiperlideratge d'Iglesias. Ara, però, toca redistribuir el poder. Així ho exigeixen especialment les candidatures d'Errejón i Miguel Urbán, del sector anticapitalista. Iglesias hi té reticències. Vol, per exemple, tenir capacitat d'incidència en la creació del nou partit dels comuns.
7. Un congrés també en clau internacional
La inestabilitat de la situació internacional i la crisi de la UE han forçat Rajoy a moure peça en l’arena global. El congrés dels populars també servirà per llançar missatges amb direcció a l’exterior, amb intenció especial a Brussel·les: el govern espanyol és estable, l’amenaça dels partits emergents està de moment sota control. Si se sap mirar bé, entre Trump i Brexit, l’estabilitat s’ha fet una mica sexi
8. Triar el model d'oposició: entre el carrer i les institucions
Ser un partit de protesta i de proposta és un còctel complex. Després de l'intent frustrat de ser el partit referent de l'esquerra a les passades eleccions, Iglesias és partidari d'abonar la idea que el conflicte i la desobediència institucional poden ser eina de canvi. Vol que Podem es visualitzi com l'autèntica oposició ara que el PSOE ha entrat en una dinàmica d'acords amb els populars i que ho faci amb un peu al carrer. Errejón, en canvi, vol guanyar terreny en l'espai de centre per aprofitar la debilitat del PSOE i defensa que cal entonar un discurs que sedueixi a aquells que dubten que Podem tingui capacitat per governar. Per fer-ho, considera clau centrar esforços en el paper que exerceixen a les institucions.
9. Ciutadans vol competir bàsicament amb el PP
El partit taronja va celebrar el seu congrés la setmana passada i ha optat per fer forat en l’electorat de centre dreta, oblidant els elements pseudoprogressistes dels primers anys, alhora que ha aigualit la vena anticatalanista que el va fer néixer. Amb un PSOE estancat i un Podem que ha esclatat en faccions cada cop més irreconciliables, Rivera es proposa fer forat en l’espai més fronterer amb el PP.
10. Un PSOE perdut, al servei del PP, que no té ni projecte ni líder
A hores d'ara, el PSOE és un partit sense líder visible dirigit per una gestora que, entre bambolines, governa Susana Díaz. Des de que van facilitar la seva investidura, els socialistes són el soci prioritari de Mariano Rajoy a l'hora de pactar i apuntalar el seu govern en minoria. El partit ha fixat ja la data d'un congrés al juny en el qual haurà de dirimir quin és el seu projecte i com es reconstrueix per evitar seguir en caiguda lliure en un moment en què Podem insisteix en arrabassar-li el paper de partit de referència de l'esquerra. Tot anirà en funció de qui sigui el pròxim secretari general. Pedro Sánchez es presenta. L'ex-lehendakari Patxi López també. El focus està centrat en si Díaz fa el pas i és capaç de derrotar Sánchez, i fer-se amb el control total del PSOE.