A la Rambla, records recollits, no esborrats

Una pila de capses plegades esperen el seu torn per ser muntades i omplertes. Omplertes de records i de pensaments, de milers d’històries. Els altars de la Rambla, replets d’espelmes, regals, flors i missatges, estan sent desmuntats pels treballadors de l’Ajuntament i pels tècnics del Museu i de l’Arxiu municipal de la ciutat. Deu dies després de l’atemptat, sembla que toca explicitar que la normalitat ha de tornar. Se la convoca amb èmfasi, amb ganes, amb energia. “Normalitat, torna ja!”.

Han portat capses de cartró i de plàstic, també gàbies de ferro per a engabiar-hi les espelmes i els ciris. Els regals –peluixos, ninots, quadres- i tota mena d’objectes es guardaran de moment al Museu d’Història i els papers amb missatges de condol i de suport a les víctimes i els ferits, a l’Arxiu. Els records es van emmagatzemant, les capses s’omplen. On està escrit que un osset de peluix no té memòria?

Les flors, com que són finites –o això diuen- es tiren totes. Un camió n’acabarà ple fins dalt. La primera part de l’altar s’està buidant ja. El terra rellisca gràcies a la cera i el mosaic de Joan Miró es comença a veure de nou. Queden tous de cera seca que els treballadors municipals aniran traient a poc a poc, amb paciència. Quina feinada a passar la rasqueta.
 
Tinc dubtes sobre si han anat massa ràpid o no a retirar els altars. Potser uns dies més hauria estat bé, no haurien molestat especialment. M’agrada aquest art de la memòria, aquesta intervenció urbana que mai hauria d’haver existit. Però observar-lo és observar que és bell. I emocionant. Això és l’art efímer, estètica fungible, destinada a ser enretirada, a romandre tan sols –si hi ha sort- en una foto. Bé, en aquest cas en moltes fotos.

Els tècnics porten bates blanques, de metges. També guants. Deuen ser senyals de respecte, de litúrgia, de cura. “Per què ho treuen?”, escolto preguntar més d’una vegada i més de quatre”. “Ha de tornar la normalitat”, acostuma a ser la resposta. Maleïda normalitat. Potser, només potser, estigui una mica sobrevalorada. Un nen circula entre les restes. Rescata una corona de cartó, com d’aquelles dels tortells de Reis, i se la posa al cap. També recull dues espelmes i les posa al cabàs de l’escombriaire.
 
Al mig de l’escena hi ha un globus amb forma de cor. Ningú el treu. Es va quedant com a últim testimoni. La majoria de les espelmes ja estan apagades. Alguna flama queda encesa. Cada vegada menys. Hi ha un cavallet on hi havia un quadre. Molts rostres somrients en cossos de ninots. Escuts, papers, missatges, plaques de la policia. El terra ha quedat fecundat. “Que poc sensibles! Què faran amb tot això? Ho cremaran?”, es pregunta algú. I uns metres més enllà, en una altra conversa: “No està només dedicat als que han mort. També als que estan a l’hospital”. Els altres altars, més petits, distribuïts per tota la Rambla, també van desapareixent. També el de Canaletes.

El de dalt de tot, a sobre la sortida del metro, es quedarà encara uns dies més. El globus amb forma de cor tampoc hi ha manera que marxi. Netegen la Rambla, ho recullen tot però no esborren res. No quedarà buida de records, ni d’homenatges, ni d’històries. D’això és del que hi ha més. És el més emocionant. Durant onze dies, els centenars de milers d’històries que cada dia, passi el que passi, s’encreuen a la Rambla, han quedat dipositades, arrelades, sobre el seu terra. Testimonien, des de dins de caixes, que la civilització, encara que sembli mentida, ocupa molt més espai que la destrucció. El globus cor es queda.