10
de maig
de
2020, 18:00
Actualitzat:
11
de maig,
10:22h
Resistència. Constància. Motivació. Són els tres lemes gegantins que donen la benvinguda al Pavelló Salut Sant Pau-Guinardó. En una crisi en la qual els hospitals s'han hagut de reinventar per fer front a la pandèmia i els poliesportius s'han transformat en centres hospitalaris, paraules impreses al sostre que abans estaven adreçades a esportistes han esdevingut filosofia per a equip mèdic i malalts. Fins a 40 persones van arribar a estar ingressades en el pitjor moment. Ara, el pavelló de Sant Pau, com el de l'Hospital del Mar i el de Vall d'Hebron, els tres que es van activar a Barcelona, no tenen pacients. Estan en stand by, contenint la respiració per si han de ser utilitzats en cas de rebrot.
La doctora Xènia Sist, adjunta de coneixement i recerca de direcció infermera, i Adrià Márquez, coordinador assistencial d'infermeria al pavelló, recorren els sis mòduls amb fins a 88 llits amb l'esperança que continuïn buits. El 24 d'abril van donar la darrera alta. Abans d'aquesta data, però, ni tenien temps de mirar amunt per adonar-se que, en realitat, estaven en una pista de bàsquet, que pels grans finestrals es veu tota l'extensió del camp de futbol o que, al fons de la sala del cafè hi ha una porta translúcida que dona entrada a la piscina.
La instal·lació, que està a pocs metres de l'hospital i que es va transformar en l'extensió de Sant Pau en tan sols una setmana, ha estat crucial per oferir assistència al gran volum de contagiats de coronavirus. A l'hospital hi ha 500 llits d'hospitalització convencional, 30 d'UCI i 36 de semicrítics, però van haver de triplicar la capacitat d'ingrés dels casos més greus. "El pavelló ha estat una sortida molt important durant el pic. Aquí la rotació de pacients canviava cada tres dies", explica Sist. Una trentena de professionals, entre infermeres, auxiliars i sanitaris, s'han arromangat en torns de 12 hores dia sí i dia no per assistir els ingressats.
Garantir oxigen a cada llit -fet que requereix una titànica instal·lació de tubs de coure connectats a un gran tanc exterior-, cobrir el parquet de la pista, dissenyar un circuit d'entrada net i un de brut per evitar contagis, apilonar cintes de córrer i bicicletes estàtiques, planificar la logística dels mòduls, calcular al mil·límetre el trasllat de medicaments i aliments des de Sant Pau, assenyalar amb cintes grogues a terra el camí a seguir per anat al lavabo i a la dutxa. L'habilitació d'un pavelló en centre mèdic i la seva gestió ha estat tota una triatló amb quatre corredors en cooperació: l'Hospital de Sant Pau, els Bombers, l'Ajuntament de Barcelona i la direcció del centre esportiu.
"Hem estat un grup de gent de disciplines molt diferents, que no ens coneixíem entre nosaltres i que, plegats, ens hem posat a inventar per donar resposta a la situació", relata la doctora, que admet que el seu rellotge personal es va aturar per centrar-se només en el front contra el virus.
Un exemple de com s'ha hagut d'esmolar l'enginy és l'adaptació que es va fer dels llits. Van ser cedits per hotels, però eren massa baixos i no articulats com els d'un hospital. L'endemà que els professionals sanitaris plantegessin aquesta dificultat, els Bombers van idear unes falques per a les potes amb les quals els van alçar 30 centímetres. Essent malalts respiratoris, també es va haver de resoldre la compra d'un elevador d'esquena per garantir-los una postura còmoda. I quan van veure que pels finestrals entrava massa sol per la tarda, es van col·locar uns vinils que, de pas, incorporaven un missatge per als malalts: "Força" i "ànims". Unes grans capses de plàstic servien als pacients per guardar les seves pertinences.
En termes assistencials, era preferible un espai diàfan per atendre els pacients, però es va optar per un model de mòdul més arrecerat per donar més seguretat i sensació de confort. "S'ha de tenir present que venien d'un procés d'angoixa important. S'ha de cuidar la patologia, però també de la part emocional", precisa Sist.
Els ingressats han estat persones en la darrera fase d'ingrés hospitalari -molts d'ells provinents d'UCI- i amb autonomia de moviment. La mitjana d'estada al centre esportiu medicalitzat ha estat d'entre tres i cinc dies. Hi ha hagut malalts de 80 anys, però també de 24, i l'ingrés es va organitzar en mòdul d'homes i mòdul de dones. Com reacciona un pacient quan se li comunica el trasllat a un poliesportiu en una situació inèdita? "Ens preocupava que arribessin amb por", admet la doctora Sist. Però va passar tot el contrari.
"A l'hospital estaven aïllats i només veien metges i infermers, i aquí es van trobar amb més gent i van descobrir la sensació de no estar sols", argumenta. Els pacients conversaven entre ells des dels peus dels seus llits, que marcaven la distància entre ells, i podien relacionar-se per videotrucada amb els seus familiars. Això sí, de televisió no n'hi ha. De la dinamització se'n van fer càrrec voluntaris de l'Ajuntament, que organitzats en torns garantien de dilluns a divendres mots encreuats i sopa de lletres. També suport no assistencial per alliberar l'equip mèdic d'altres tasques.
Mobiliari, les farmàcies i magatzems de cada mòdul, el sistema informàtic per gestionar els expedients i la màquina per fer les plaques de tòrax, estan coberts amb llençols blancs. Fa 15 dies que el pavelló no té cap pacient, però els riscos de rebrots fa que, de moment, es consideri imprescindible mantenir aquestes infraestructures. "Ningú pot garantir que no s'hagin de tornar a fer servir", explica Xènia Sist. Argumenta que estan en un "moment de reflexió" per determinar cap a on pot anar l'epidèmia i la capacitat d'adaptació del sistema sanitari. Cada setmana fan una reunió de seguiment al pavelló per veure com evolucionen els números. El poliesportiu que fa d'extensió hospitalària, conclou, està "en stand by".
La doctora fa balanç dels darrers dos mesos. El mateix temps que porta sense veure les seves filles. Han estat setmanes de perdre la noció del temps, de passar jornades de 18 hores gestionant una infraestructura inèdita en la seva carrera professional i prenent decisions clau a un ritme trepidant. "Encara no hem baixat, seguim en estat d'alarma perquè pot ser que ens hàgim de tornar a posar demà perquè això no s'ha acabat", respon quan se li pregunta com està. De fet, creu que els professionals mèdics trigaran temps a poder respondre a nivell personal la pregunta, quan la situació baixi d'intensitat i hagin pogut pair l'estrès laboral i emocional.
A tot plegat, hi afegeixen el patiment per no contagiar les seves famílies quan arriben a casa. "El meu dol és haver estat tres setmanes sense fer cap petó a la meva filla de tres anys", se sincera Márquez. Tanquen ràpid, però, la carpeta personal. Si bé estan avesats a treballar en situacions difícils i de risc, en aquesta epidèmia vetllen pels pacients, però també per garantir una xarxa a l'equip de sanitaris. "Quan un defalleix, l'altre ha de ser-hi. Al pavelló hem anat tots a la una", explica la doctora. I Márquez afegeix que el que han aconseguit fer era "inverossímil" fa uns mesos i que, si bé l'equip assistencial es va traslladar de l'hospital al poliesportiu sense gran "entusiasme", ara tots estan disposats a tornar-hi.
El pavelló està tancat, però les cistelles seguiran recollides, el camp de futbol buit, la piscina quieta com un mirall, les màquines de fitness amuntegades i la instal·lació hospitalària preparada per reactivar-se d'immediat si fa falta. També la filosofia seguirà gravada a les parets. Resistència. Constància. Motivació.
La doctora Xènia Sist, adjunta de coneixement i recerca de direcció infermera, i Adrià Márquez, coordinador assistencial d'infermeria al pavelló, recorren els sis mòduls amb fins a 88 llits amb l'esperança que continuïn buits. El 24 d'abril van donar la darrera alta. Abans d'aquesta data, però, ni tenien temps de mirar amunt per adonar-se que, en realitat, estaven en una pista de bàsquet, que pels grans finestrals es veu tota l'extensió del camp de futbol o que, al fons de la sala del cafè hi ha una porta translúcida que dona entrada a la piscina.
La instal·lació, que està a pocs metres de l'hospital i que es va transformar en l'extensió de Sant Pau en tan sols una setmana, ha estat crucial per oferir assistència al gran volum de contagiats de coronavirus. A l'hospital hi ha 500 llits d'hospitalització convencional, 30 d'UCI i 36 de semicrítics, però van haver de triplicar la capacitat d'ingrés dels casos més greus. "El pavelló ha estat una sortida molt important durant el pic. Aquí la rotació de pacients canviava cada tres dies", explica Sist. Una trentena de professionals, entre infermeres, auxiliars i sanitaris, s'han arromangat en torns de 12 hores dia sí i dia no per assistir els ingressats.
Garantir oxigen a cada llit -fet que requereix una titànica instal·lació de tubs de coure connectats a un gran tanc exterior-, cobrir el parquet de la pista, dissenyar un circuit d'entrada net i un de brut per evitar contagis, apilonar cintes de córrer i bicicletes estàtiques, planificar la logística dels mòduls, calcular al mil·límetre el trasllat de medicaments i aliments des de Sant Pau, assenyalar amb cintes grogues a terra el camí a seguir per anat al lavabo i a la dutxa. L'habilitació d'un pavelló en centre mèdic i la seva gestió ha estat tota una triatló amb quatre corredors en cooperació: l'Hospital de Sant Pau, els Bombers, l'Ajuntament de Barcelona i la direcció del centre esportiu.
"Hem estat un grup de gent de disciplines molt diferents, que no ens coneixíem entre nosaltres i que, plegats, ens hem posat a inventar per donar resposta a la situació", relata la doctora, que admet que el seu rellotge personal es va aturar per centrar-se només en el front contra el virus.
Els Bombers van adaptar els llits cedits per hotels. Foto: Albert Alemany
Un exemple de com s'ha hagut d'esmolar l'enginy és l'adaptació que es va fer dels llits. Van ser cedits per hotels, però eren massa baixos i no articulats com els d'un hospital. L'endemà que els professionals sanitaris plantegessin aquesta dificultat, els Bombers van idear unes falques per a les potes amb les quals els van alçar 30 centímetres. Essent malalts respiratoris, també es va haver de resoldre la compra d'un elevador d'esquena per garantir-los una postura còmoda. I quan van veure que pels finestrals entrava massa sol per la tarda, es van col·locar uns vinils que, de pas, incorporaven un missatge per als malalts: "Força" i "ànims". Unes grans capses de plàstic servien als pacients per guardar les seves pertinences.
En termes assistencials, era preferible un espai diàfan per atendre els pacients, però es va optar per un model de mòdul més arrecerat per donar més seguretat i sensació de confort. "S'ha de tenir present que venien d'un procés d'angoixa important. S'ha de cuidar la patologia, però també de la part emocional", precisa Sist.
«Força»: un lema per animar els pacients. Foto: Albert Alemany
Els ingressats han estat persones en la darrera fase d'ingrés hospitalari -molts d'ells provinents d'UCI- i amb autonomia de moviment. La mitjana d'estada al centre esportiu medicalitzat ha estat d'entre tres i cinc dies. Hi ha hagut malalts de 80 anys, però també de 24, i l'ingrés es va organitzar en mòdul d'homes i mòdul de dones. Com reacciona un pacient quan se li comunica el trasllat a un poliesportiu en una situació inèdita? "Ens preocupava que arribessin amb por", admet la doctora Sist. Però va passar tot el contrari.
"A l'hospital estaven aïllats i només veien metges i infermers, i aquí es van trobar amb més gent i van descobrir la sensació de no estar sols", argumenta. Els pacients conversaven entre ells des dels peus dels seus llits, que marcaven la distància entre ells, i podien relacionar-se per videotrucada amb els seus familiars. Això sí, de televisió no n'hi ha. De la dinamització se'n van fer càrrec voluntaris de l'Ajuntament, que organitzats en torns garantien de dilluns a divendres mots encreuats i sopa de lletres. També suport no assistencial per alliberar l'equip mèdic d'altres tasques.
La doctora Xènia Sust, amb el pavelló hospitalari buit. Foto: Albert Alemany
Mobiliari, les farmàcies i magatzems de cada mòdul, el sistema informàtic per gestionar els expedients i la màquina per fer les plaques de tòrax, estan coberts amb llençols blancs. Fa 15 dies que el pavelló no té cap pacient, però els riscos de rebrots fa que, de moment, es consideri imprescindible mantenir aquestes infraestructures. "Ningú pot garantir que no s'hagin de tornar a fer servir", explica Xènia Sist. Argumenta que estan en un "moment de reflexió" per determinar cap a on pot anar l'epidèmia i la capacitat d'adaptació del sistema sanitari. Cada setmana fan una reunió de seguiment al pavelló per veure com evolucionen els números. El poliesportiu que fa d'extensió hospitalària, conclou, està "en stand by".
La doctora fa balanç dels darrers dos mesos. El mateix temps que porta sense veure les seves filles. Han estat setmanes de perdre la noció del temps, de passar jornades de 18 hores gestionant una infraestructura inèdita en la seva carrera professional i prenent decisions clau a un ritme trepidant. "Encara no hem baixat, seguim en estat d'alarma perquè pot ser que ens hàgim de tornar a posar demà perquè això no s'ha acabat", respon quan se li pregunta com està. De fet, creu que els professionals mèdics trigaran temps a poder respondre a nivell personal la pregunta, quan la situació baixi d'intensitat i hagin pogut pair l'estrès laboral i emocional.
A tot plegat, hi afegeixen el patiment per no contagiar les seves famílies quan arriben a casa. "El meu dol és haver estat tres setmanes sense fer cap petó a la meva filla de tres anys", se sincera Márquez. Tanquen ràpid, però, la carpeta personal. Si bé estan avesats a treballar en situacions difícils i de risc, en aquesta epidèmia vetllen pels pacients, però també per garantir una xarxa a l'equip de sanitaris. "Quan un defalleix, l'altre ha de ser-hi. Al pavelló hem anat tots a la una", explica la doctora. I Márquez afegeix que el que han aconseguit fer era "inverossímil" fa uns mesos i que, si bé l'equip assistencial es va traslladar de l'hospital al poliesportiu sense gran "entusiasme", ara tots estan disposats a tornar-hi.
El pavelló està tancat, però les cistelles seguiran recollides, el camp de futbol buit, la piscina quieta com un mirall, les màquines de fitness amuntegades i la instal·lació hospitalària preparada per reactivar-se d'immediat si fa falta. També la filosofia seguirà gravada a les parets. Resistència. Constància. Motivació.