Aquest dijous 22 de setembre, a les vuit del vespre, Joan Orriols, va presentar a la Sala Modernista del Casino de Vic Pintallavis, el quart llibre d’una incursió literària que va iniciar l’any 2011 amb Certeses i somnis (prosa poètica) i que va continuar amb Ànimes (assaig d’homenatge a les Guilleries) i Ocells petits (poesia), tots quatre sota el segell de Viena Edicions.
 
En Joan Orriols, el Nan, fill de Plaça (Vic, 1945) —com li agrada de dir—, arrelat a les Guilleries, on rau tota la família, s’aïlla per poder treballar en un apartament de Sant Joan de les Abadesses, on ens rep un dia massa assolellat d’aquest estrany setembre.
 
Pintallavis?
 
És el nom d’un gat que li van regalar a la meva néta Bruna i ella li va posar aquest nom. Els sapiens creiem que podem posar nom a totes les coses. Els homes ho volem saber tot: qui va encendre la lluna, qui va posar el sol…, sempre amb la inquietud de voler descobrir-ho absolutament tot, una de les raons per les quals no podem viure en pau. Potser si sabéssim menys coses viuríem més feliços.
 
Amb poc temps, uns sis anys, ja heu publicat quatre llibres…
 
He escrit tota la vida, tinc caixes i caixes de llibretes i notes de viatges, de pensaments, de poesia…, però el culpable que les publiqui és en Ramon Cotrina (Sant Joan de les Abadesses, 1932), si no hagués estat per ell no hauria escrit res. En Cotrina és dels pocs autors vius de l’anomenat Grup de Vic (els Estudiants de Vic: a més de Cotrina, Antoni Pous, Josep Maria Riubrogent, Josep Esteve, Josep Grau, Josep Junyent, Segimon Serrallonga i Ricard Torrents). És un savi i un dia va dir: «Porta’m coses» i llavors em va enganxar.
 
La vostra obra literària, contràriament al que podria semblar, malgrat la varietat d’estils i de formes, té el fil conductor de qui observa atentament com som, què fem i què ens passa. Tanmateix, aquestes observacions sobre l’evolució de l’espècie humana no podrien ser titllades de pessimistes?
 
No tinc cap confiança en l’espècie humana i el fet que s’aboqui a l’extinció per a mi és motiu d’esperança, especialment per a totes les altres espècies. Creiem ser els amos del planeta i que en podem fer el que vulguem i aixo no és veritat. El fet que desapareixem voldrà dir que moltes espècies, animals i vegetals, viuran en pau. Nosaltres no en som els propietaris i ho hem fet tan malament que la nostra desaparició no aporta pessimisme, sinó esperança.
 
I què hem fet malament perquè arribeu a aquesta conclusió?
 
L’home és competitiu, no en té mai prou: si necessita una veu perquè es canti a la Capella Sixtina, capa els nens, i si necessita guanyar uns jocs olímpics en gimnàstics, doncs, agafa nens i nenes de vuit anys i els sacrifica fins a l’extenuació per aconseguir guanyar una medalla en nom d’un país o d’una raça…, i deixa milers de persones pel camí que ho han provat. Els jocs olímpics no són cap altra cosa que un acte de crueltat i de violència absoluta… Competim en el món de les finances, en el món de la guerra, creem bombes atòmiques, armes electròniques, el que sigui…, i l’home oblida que és un animal i encara que puguem fer ronyons artificials, cors artificials, la llei de l’evolució de les espècies a nosaltres se’ns aplicarà exactament igual. L’home vol sobreviure tant com pugui i, per altra banda, no hi cabem. Es diu que perquè l’home pugui sobreviure hauria de desaparèixer la meitat de l’espècie. Vivim, doncs, en una contradicció: per una banda volem viure cada vegada més anys i per l’altra banda ens queixem perquè no ens acabem de morir mai i no es podran pagar les pensions. Tot és una bogeria: el temps no existeix, és el mateix un noi de deu anys que un vell de noranta, el temps no existeix, ja ho va dir Einstein: el temps no passa, els qui passem som nosaltres.
 
 
Aquest fil conductor sobre l’espècie humana de la vostra obra és creixent, tant en els dietaris com en la poesia?
 
Faig una poesia i una prosa que pretenc que s’entengui, que sigui tangible. Hi parlo sovint de l’espècie humana, que som violents, maltractadors de les altres espècies, en guerres permanents, destrossant el planeta que ens acull…, aquest és el lligam de la meva obra. Per exemple, sóc tan amant dels animals que de vegades em sap greu haver anat a caçar: no sé si tenen més dret a viure els senglars que nosaltres, quan diuen que els porcs ens envaeixen. Qui ha envaït qui? Si pogués, m’agradaria viure amb una ramt de porcs senglars, sí!
 
A Pintallavis hi hi ha alguns capítols dedicats a alguns autors, com Amado, Pessoa, Einstein, Mahfuz, Verdaguer, junt amb notes esparses i textos més pròxims al dietari…
 
Al mateix llibre faig una autocrítica i hi dic que el llibre pot semblar desordenat i confús…, ja els dono feta l’autocrítica, però, de fet, no és veritat, els enganyo: hi ha dues justificacions, un epíleg (com si ja hagués enllestit), dues parts…, però parlar d’aquest autors, els meus, ho lliga. Jorge Amado és qui desvela l’amor per damunt de la supervivència, és somni, esclau alliberat; Naguib Mahfouz lluita per un Egipte laic, és un novel·lista extraordinari, que quan escriu i denuncia el monoteisme a Fills del nostre barri l’intenten assassinar; a Einstein li dedico una carta d’amor, crec que és la persona que té més consciència del desastre; Verdaguer per a mi representa la proximitat, sense ni un bri de filosofia, és un torrent d’aire fresc, ho inunda tot, un home inacabable que podia convertir les coses petites en gegantines…, si hagués estat un poeta anglès, alemany, italià seria conegut arreu, en canvi el «règim» el va folkloritzar, amb aquell bitllet de cinc-centes pessetes on sortia el poeta amb barretina, i, per contra, Verdaguer s’enfronta al poder polític, al poder eclesiàstic, viatja pertot arreu amb els vaixells del marquès de Comillas, camina per tot el Pirineu, fa renéixer la llengua; i, després, parlo d’en Pessoa, fonamental, un home complicat, que va viure grans depressions, però fa que ens preguntem sobre la no-existència, que ens preguntem si realment existim, per què existim o si val la pena que existim. Unes preguntes que seria bo que es fessin sovint els polítics.
 
També, a tota la vostra obra, igualment a Pintallavis, hi ha una presència molt forta del desert.
 
El desert em va canviar la vida. El vaig descobrir quan em dedicava a córrer com a pilot de ral·lis, la primera vegada a Egipte. He comès molts errors, però si no hagués comès aquest dels ral·lis no hauria anat al desert ni l’hauria conegut. Però, pel meu compte, fora ja de les carreres, he fet grans travesses pel desert de Líbia, on durant deu, dotze dies, no hi trobaves ningú, deserts que mai no hauria pogut travessar una organització com el París-Dakar…, vaig conèixer de debò el desert, que és l’univers. Quan ets al desert desapareix el valor dels diners, desapareix absolutament tot i et trobes sol, et connectes a l’univers…, en molts pocs dies, en aquelles nits immenses d’estels, perds el contacte amb la realitat, t’oblides de tot. Sempre he dit que en un viatge al desert es curarien totes les malalties addictives.
 
Què és, doncs, el que us fascina del desert: la no-existència de què parla Pessoa, el no-res de la mort?
 
El desert és el nostre futur com a planeta, és el futur de després de la mort, et porta a un món de pau infinita, en què ja no necessites res. Quan ens morirem anirem a un desert, infinit, ple d’estels, magnífic. Quan coneixes el desert i tornes a la civilització costa molt, tal com explico al llibre, d’adaptar-te de nou La mort, en canvi, la veig com una noia jove, guapa, d’ulls preciosos, de llavis carnosos, vestida de vermell…, el meu desig seria morir amb un petó d’una noia així.
 
Hi ha alguna esperança? Hi veieu cap alternativa a aquest home botxí d’ell mateix i de la natura?
 
L’única solució per salvar l’espècie humana diuen que seria l’extermini perquè la meitat de la població sobrevisqués una temporada més. Tot i que ja ens hi acostem molt, perquè deixem ofegar la gent a mar o deixem que malvisquin en camps de concentració, amb centenars de milers de refugiats, també, pel canvi climàtic, el que salva en aquests moments l’espècie és la ignorància, que ara treballa a preu fet. La gent…, els joves amb fills, no volen assumir la realitat. Nosaltres, per exemple, hem vist neu a la Plana de Vic, a la Garrotxa, però potser mai més ja no hi tornarà a nevar i, per contra, per als meus néts, el pantà de Sau, amb silurs, haurà existit sempre així i, en canvi, jo recordo que a la riera Major, al Ter, encara hi havia truites.
 
És imparable, doncs?
 
Tot va a una velocitat terrible: des de la civilització egípcia a la màquina de vapor no hi va haver gaires canvis, anàvem amb carro, ens matàvem a espasa o a canonades, però tot canvia en el moment que s’inventa la màquina de vapor i es crea la societat capitalista que, passat el temps, esdevé neocapitalisme i ja no té aturador. Actualment, les decisions que fan anar el món les prenen uns ordinadors en funció del mercat, a través de societats anònimes limitades que poden fer i desfer sense cap mena de control. Al senyor Trump, pel que li queda de vida, ja li va bé ser el valedor d’aquest statu quo, i el senyor Putin ja va dir allò que el canvi climàtic li està bé perquè a Rússia hi fa molt fred. L’única solució per al món era una economia planificada, però això va fracassar perquè en aquest tipus d’economia qui ha de decidir on van a parar els beneficis, moltes vegades  ho fa en funció dels seus interessos —encara que no existeixi la propietat privada—…, no hi ha res a fer.
 
És allò que dèieu al principi de l’homo sapiens competitiu…
 
Sempre en vol més, no es conforma. Un dels espectacles més vergonyosos és veure els governs, per exemple el Govern espanyol actual,  que es queda ell mateix astorat de veure que no poden continuar robant, perquè els mitjans i les noves tecnologies els ho impedeixen, però és que han fet des del descobriment d’Amèrica fins ara: espoli i matances… Llavors, surt aquell, el Rajoy i diu: «No podem continuar robant, per això lluito per la igualtat de tots els espanyols»… És fantàstic! Però, jo sóc sapiens, sóc competitiu, contradictori, sóc imperfecte, per tant sóc destructiu…, jo havia anat a veure com el José Tomàs matava toros i, en canvi, ara, quan veig el maltracte animal… Tots evolucionem, ni que sigui en alguns aspectes, de manera general; per exemple, a Catalunya ja no hi ha els toros, el toro de la Vega, a Espanya, l’han prohibit…, no sé si el món de les curses de toros tenia cap sentit, però el que sí que sé és que cada vegada hi ha més gent amb consciència sobre el maltracte animal. En aquest sentit, doncs, sí que evolucionem una mica. O en el tema de les deixalles, que molta gent intenta complir. Però, tot això són granets de sorra d’una duna gegantina. Les decisions s’haurien de prendre a un altre nivell, perquè mentre fem tot això,  el Govern prohibeix l’autoconsum energètic per beneficiar les petrolieres. El petroli és el qui mana al món, perquè té el control del diner i pot comprar tot tipus de voluntats i si interessa comprar la voluntat dels governs per vendre més petroli, doncs, ho fa. Mentre les mares, avui, es refien que l’Estat els educarà els nens, els cuidarà, hi haurà guarderies, els bancs han aconseguit sacrificar el marit o la muller per pagar la hipoteca, és a dir, quan un dels dos va a treballar, treballa per als bancs; abans només treballava un o una i l’altre podia cuidar la criatura o es podien partir la feina, però, no, ara s’han de pagar els interessos i sempre viure en aquest creixement perpetu, il·limitat…, fins quan? Imaginem-nos un nen que creix i creix i creix i no para de créixer arribarà un dia que hauran de fer un forat a la teulada perquè hi tregui el cap. És a això, al que hem arribat, exactament.
 
A Pintallavis, aquí i allà, parleu, també, del fet català.
 
Jo dic que l’estaca de l’avi Siset no caurà mai ni empesa per nosaltres ni per ningú, ara ja no. Tota la meva vida votaré independència i mentre pugui aniré a les manifestacions. El que es discuteix aquí, per a ells, són diners, però per a nosaltres són, també sentiments, com per exemple el tema de la llengua, amb el qual intenten acabar. Els espanyols no saben què els passa, han de pssar comptes d’una transició mal feta, que la va fer el dictador, que va imposar el rei amb l’ajuda dels militars, que van vigilar la constitució. D’aquella mala Constitució, d’aquella mala transició,, d’aquell rei imposat pel dictador, ja hi ha molta gent que no té por, que són els nostres fills, perquè després de la guerra el poble tenia por, si no en tenies et mataven. La tragèdia a Catalunya va ser absoluta, el país va quedar arrasat i encara havíem de donar les gràcies perquè el dictador ens mantenia. I això, ara, s’ha acabat. El problema que es debat, per als espanyols és econòmic.
 
A més d’aquest Pintallavis, hem sabut que prepareu una edició de bibliòfil. És cert?
 
Sí. És una edició de dibuixos i text —Orriols acumula ja un bon gruix d’obra pictòrica—, signada i numerada, amb no més de cinquanta exemplars, que editarà Joan Homs, de la galeria El Carme, a Vic. No sóc ni poeta, ni escriptor, ni dibuixant, ni pintor. Sóc un intrús, però dintre del món de l’intrusisme m’hi trobo bé i a qui no li agradi que s’aguanti. Entenc, per exemple, que hi ha gent que fa veritables esforços per aprendre a escriure i jo escric amb faltes d’ortografia. M’és ben igual: prefereixo tenir coses a dir, que no haver—me de preocupar per la manera com les escric. M’agrada més escriure des del sentiment i arrelat…, i com em surt m’agrada…, i no tinc escola, sóc del tot autodidacte. Per altra banda, m’agrada molt llegir i se n’aprèn força. Amb el dibuix em passa exactament el mateix, perquè tinc coses a dir dibuixant, per expressar el que sento.
 
Potser per Sant Jordi ens retrobarem amb en Nan Orriols, quan inauguri una exposició dels seus dibuixos a Vic.