L’Enriqueta, per tot el mal que va infligir-li la dictadura del general Franco, hauria tingut dret a sentir molta rancúnia. No va voler viure-la. Però no va voler oblidar: s’ho va exigir.

Nascuda en plena Setmana Tràgica en el si d’una família d’ideologia republicana, de ben petita acompanyava els pares a les reunions polítiques i sindicals que freqüentaven. La mare, tot sovint, se’n lamentava: «a aquesta noieta l’estem criant com a un noi i el resultat serà fatal». S’equivocava d’adjectiu.

Pogué estudiar i obtingué el títol de professora de taquimecanografia. Exercí d’oficinista, secretària i telefonista. Feines només a l’abast d’una dona lliure i avançada a la seva època. Va arribar a ser secretària personal del tinent d’alcalde de Barcelona.

Durant els fets tràgics de l’octubre del 34 esmerçà grans esforços per ajudar els presos. En arribar el nombrós allau de refugiats del front o de les zones ja ocupades pels franquistes, va lluitar infatigablement: a més de fer rutllar l’Ajuntament, va improvisar escoles per als nens, llocs per dormir, cantines i punts d’atenció per als ferits i morts. Viatjà dos cops a París a buscar ajuda en nom de l’alcalde. Només aconseguí roba usada i una mica de menjar. Mai armament. El 1939 es va veure obligada a exiliar-se. Va poder estalviar-se el camp de concentració perquè un germà del seu marit vivia a Perpinyà. Però no tenien res i va treballar en la verema, als mercats... L’ocupació nazi els va fer retrocedir fins a la Cerdanya francesa on col·laborà a facilitar el pas clandestí a aviadors britànics i jueus.

Quan va saber que el seu nom era a la llista de les detencions de la Gestapo, va tornar a Catalunya i va refugiar-se a l’església de Pompeia on els religiosos havien organitzat una estructura d’acolliment. Però el març de 1943 va ser detinguda i acusada d’espionatge i «roja separatista». Va ser empresonada a la sinistra presó de dones del barri de les Corts. Amb les miserables condicions, emmalaltí i les monges no volgueren ajudar-la. Va ser testimoni d’escandaloses conductes per part d’elles: acceptaven suborns i robaven criatures.

Després de tretze mesos de captiveri esgarrifós, va ser posada en llibertat. Llavors va arribar un altre càstig terrible: ningú, ni la gent a la que havia ajudat, va fer-li costat. I va haver de treballar de caixera, amb alguna traducció esporàdica, fins que van oferir-li la direcció d’un hotel a Sitges. Això li permeté, més endavant, obrir el seu Hotel Maricel.

Amb tot, mai abandonà l’activitat política: col·laborà amb el que restava del seu partit i, amb antigues companyes, organitzà Unió de Dones, per ajudar els presoners.

Mort el dictador assumí diferents càrrecs polítics i li fou concedida la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona i Creu de Sant Jordi per la defensa constant de la llibertat i dels drets de Catalunya.

I és que l’Enriqueta, d’esquerres, mai va perdonar «als bons» que continuessin matant, acabada ja la guerra.