Costa posar adjectius a les guerres perquè estan molt lluny els dies en que hi havia algunes regles respectades: deixar treballar els equips de socors, protecció sota bandera de Creu Roja, hospitals, escoles, equips informatius, etc, quedaven fora de l’acció bèl·lica .

La xifra d’excepcions s’ha anat escurçant fins arribar a la nul·litat. Ho havíem vist en guerres llunyanes com Vietnam, Iraq, Síria...i ho hem vist en les més recents d’ Ucraïna i ara a la d’Israel – Palestina, amb Hamás com actor principal.

Estudiar i seguir les vicissituds del poble jueu és fascinant i alhora dramàtic perquè hi ha coses meravelloses al costat d’autèntiques barbaritats. Precisament per aquesta llarga i tortuosa trajectòria, molts, teníem una simpatia i empatia perquè trobés la terra promesa, amb pau i bona entesa amb els territoris veïns.

Ara, estem tots trasbalsats, per les imatges i per les descripcions d’accions bèl·liques, al costat d’altres de simple i total destrucció d’un territori poblat per persones pobres i indefenses, fetes servir com escuts humans, en uns casos i com moneda de canvi, en altres. Destrucció generalitzada fins extrems mai vistos.

Ens costa explicar el dret a la defensa quan en molts casos veiem reaccions de ràbia i venjança contra l’atac de Hamàs. Les víctimes ho son per la doble condició d’hostatges de Hamàs, i alhora habitants d’un territori sense cap autoritat ni organització que permeti posar llei i ordre.

El caos s’ha apoderat d’un dels espais més densament poblats del món, sense possibilitats de sortir cap a països veïns que els vulguin acollir.
Una ratonera infernal, de la qual hem d’exigir puguin sortir. De lluny, en el temps i l’espai,
sempre havíem pensat que la lògica havia de portar a la creació de dos Estats, dues nacions, si no amigues, almenys veïnes amb prou interessos comuns com per fer vida amb una certa normalitat. El pas del temps, podia ajudar a acostar posicions fins arribar a compartir objectius de futur.

Però, aquesta guerra tira per terra aquelles esperances i crea un odi intern i extern que pot durar generacions. L’odi sempre ha estat un arma de destrucció massiva perquè impedeix pensar i decidir racionalment. Governen les entranyes, no el cervell i encara menys el cor. I les desproporcions son immenses, amb un ús de la força per part d’Israel com mai havíem vist. Ja no és només el dret a la defensa, hi ha ràbia i venjança amb un potencial militar immens, degudament alimentat per altres països , molt especialment per EUA.

Es hora de comprendre la necessitat d’enfortir la UE, per tenir poder dissuasiu , al costat del polític. Hem d’exigir un retorn a la pau, i , ara sí, donar compliment als acords de Nacions Unides, per aconseguir un Estat palestí amb garanties de futur. I, des de ja, parar la guerra i la destrucció. Haver patit en el passat, no pot justificar mai, fer patir en el present.