Puntual a la cita. És una tarda amb barreja de sol i núvols, però el verd del jardí de la Rectoria Vella de Sant Celoni ja llueix primavera, gràcies a les pluges de dies enrere. Cèsar Ginés Ordóñez (Sant Boi de Llobregat, 1985) és Leo, autodidacta, servicial, peculiar, divertit, desborda felicitat, extroverit i xerra pels descosits. “Pregunta'm el que vulguis que jo et responc”, em diu rialler. Haver quedat a la Rectoria Vella, on hi ha l'església medieval de Sant Martí de Pertegàs no és cap casualitat ja que és l'origen de Sant Celoni, un poble on hi va arribar “per amor” ja fa un munt d'anys i on assegura que s'hi viu millor que no pas a Sant Boi de Llobregat, tot i que encara hi va molt sovint perquè hi té la família.
El jardí a primera hora de la tarda és tranquil i poc concorregut. Encetem la conversa quan encara està afònic, però satisfet, després que el seu equip de la Kings League, el Jijantes del periodista Gerard Romero, es va classificar per la Final Four que es jugarà a Madrid i que ell va poder veure en directe: “Vaig deixar-me la veu animant i cridant, va merèixer la pena viure-ho”. Per descomptat que també segueix l'equip femení de la Queens League que presideix la Lisbeth Cid.
Li ha agafat fort la competició creada per l’exfutbolista Gerard Piqué. “Ho vaig descobrir fa uns mesos i em sento molt identificat amb la manera de transmetre els valors i tot el que mou el món Jijantes. Em vaig aficionar amb ells fins al punt que, ara, és com si fossin de la meva família, la Jijantada com ens anomenem els aficionats i seguidors”, diu amb orgull Cèsar Ginés que dubta en assegurar que per ell és un sentiment. “Ara, entre mirar un partit del Barça o un de Jijantes ho tinc molt clar: em quedo amb aquest darrer, tant li fa que sigui l’equip femení com el masculí”.
“Ho vaig descobrir fa uns mesos i em sento molt identificat en la manera de transmetre els valors i tot el que mou el món Jijantes”
No li surten les paraules per explicar el que representa per ell els valors, la lluita i la passió de l’equip, però ho resumeix com “una cosa molt interioritzada, il·lusió i identificació”. Que s’hagi aficionat a la Kings i a la Queens League no és cap casualitat. En els seus gairebé 39 anys ha practicat diversos esports on potser hauria pogut ser un esportista d'elit si les lesions l'haguessin respectat. “De petit vaig jugar al FC Barcelona, però em van detectar una lesió al genoll i ho vaig haver de deixar”.
Com molts altres que s’han trobat en situacions semblants no es va ensorrar i es va aixecar perquè la vida és llarga. “Vaig començar a fer natació a l'escola on estudiava perquè els metges em van dir que no hi havia risc pel genoll i no em va costar gens aficionar-me al waterpolo”. Clubs de renom com el CN Montjuïc el van becar. “Em van fer unes proves i les vaig superar i durant tres anys vaig jugar d'extrem en aquest equip i després vaig passar al Club Esportiu Mediterrani durant tres o quatre temporades més on la meva posició va ser de porter”. No és gens estrany perquè té alçada, uns braços llargs i unes mans grans.
Li dic que és un tastaolletes i fa un un somriure murri, però la frase no tenia cap segona intenció. Li ho comento perquè no n'ha tingut prou amb ser jugador de futbol i waterpolista que també ha fet d'àrbitre de futbol, això després d'entrenar equips de futbol base el CF Santboià, CF Saba i FC Martinenc. Mentrestant, li va sorgir l’oportunitat de fer el curs d'àrbitres de la Federació Catalana de Futbol i durant uns anys va compaginar les facetes d'entrenador i àrbitre “fins que ja pugés a una categoria com, en el meu cas, la Segona Regional -la Tercera Catalana d’ara- i has d'escollir. Jo àrbitre”.
“Et diré més: vaig començar a madurar anant a xiular partits de futbol. He viscut situacions de tots els colors, però mai m'han agredit”
El seu tarannà segurament li va permetre anar per aquests camps on no sempre és fàcil xiular els partits i els àrbitres són l'ase de tots els cops. “És cert que per la gent de fora som els dolents, que si estem comprats, etc. però la veritat és que jo li dec molt a l'arbitratge perquè per mi ha sigut un ensenyament". "Et diré més", segueix, "vaig començar a madurar anant a xiular partits de futbol. He viscut situacions de tots els colors, però mai m'han agredit”. De fet haver d'impartir justícia esportiva va amb la seva manera de ser “una persona lleial i humil. Hem de saber d’on venim i jo ho tinc molt present”, diu mirant-me fixament els ulls.
Els trens, la seva passió
L’esport ha marcat bona part de la seva vida, però el món del ferrocarril ho supera: “Sí i tant, ho sento i ho visc”. Li ve d’avantpassats familiars, del seu avi que era un conductor de tramvies a Barcelona i després va treballar als tallers ferroviaris, ja que era electricista. “Quan era petit el meu avi venia a casa i moltes vegades em portava a l'estació a veure els trens i allò va ser el principi d’un amor que sento per aquest món encara avui”.
Li agrada fer fotos i vídeos dels trens, però també conèixer la seva història i explicar-la. “He col·laborat amb el Grup Ferromedia de Comunicació Ferroviària, empresa editora de diverses publicacions en paper i digital relacionada amb el sector. Ara estic en un moment de transició, però m’han demanat que torni i segurament ho faré”.
És modest quan li dic que en sap molt de trens i respon “hi ha gent que en sap més”. Certament, però, és una enciclopèdia ferroviària.
És modest quan li dic que en sap molt de trens i respon “hi ha gent que en sap més”. Certament, però, és una enciclopèdia ferroviària. Té molts contactes amb altres aficionats, maquinistes i persones relacionades amb aquest món, tant, que hi ha maquinistes que activen el xiulet quan el veuen i el reconeixen. També fa viatges per veure trens: “turisme ferroviari”, com ho anomena Ginés. Tot i amb això no ha tingut mai l’oportunitat de conduir cap tren, però sí que ha pogut viatjar a la cabina al costat del maquinista.
Fa servir tant el tren com a mitjà de transport que s'empipa sovint quan pateix retards o mala informació. “Estic descontent amb el servei. A l’estat espanyol és deficient. S'han gastat molts diners fent vies d'alta velocitat i n'hi ha poques que són rendibles i mentre fan això s'obliden del transport convencional i les rodalies, el tren de tota la vida. Això és una deixadesa”, rebla.
La gastronomia, una teràpia
Cèsar Ginés si em convida a dinar a casa seva què em farà? Una pregunta per introduir una altra de les seves passions que l’ajuden a viure la vida amb alegria, “soc molt aficionat a la gastronomia, no solament a cuinar, sinó també a menjar. Si vens a casa et faré un mar i muntanya, però la recepta és secret del xef”. Per ell els fogons és anar una mica més enllà “és una teràpia. Em poso a cuinar i m’oblido de tot és com anar a veure trens, sí clarament una teràpia amb totes les lletres”.
Per a ell els fogons és anar una mica més enllà “és una teràpia. Em poso a cuinar i m’oblido de tot és com anar a veure trens, sí clarament una teràpia amb totes les lletres”
No li agraden les llenties ni l'alvocat, però amb la resta d'aliments en gaudeix, especialment amb la pasta i la cuina japonesa, i la catalana, la del xup-xup. "Sense dubtar-ho em decanto pels cargols a la llauna com a plat preferit”. Ja fa temps que es va aficionar a la gastronomia, gràcies a un seu oncle que era xef del restaurant El Glop i quan es reunia la família anaven a casa seva “jo hi anava abans de mirar com cuinava. Soc molt curiós per aprendre”.
I mentre la conversa deriva entre plats i fogons la tarda s'escola i els jardins de la Rectoria Vella es van omplint de gent que hi ve a passejar, passar l’estona i aprofitar els raigs de sol que traspuen entre els núvols.