Aquesta pandèmia ha posat a la societat contra les cordes. De fet, potser seria més encertat dir, que la nostra societat portava un vestit que no li anava a la mida i que s’ha acabat esbotzant per les costures més febles.
L’estat espanyol ha aprofitat el moment per centralitzar competències. I el govern català ha hagut de gestionar una situació de crisi sense tenir autoritat per decidir. Això ha afegit més llenya a una relació insostenible, sense cap mena de possibilitat de resoldre’s dins del marc legislatiu vigent. S’han retallat llibertats emparant-se amb la “seguretat” i adornant-ho amb un discurs patriòtic militar que ens recorda massa a una època que no s’ha deixat enrere.
Hem vist fins a quin punt els professionals de la salut són importants en les nostres vides. Tots ells s’han abocat a l’atenció mèdica, fins al límit del seu rendiment físic i psíquic, posant en perill les seves vides i les dels seus familiars. Hem sortit a aplaudir-los cada tarda, per fer-los arribar el nostre agraïment, però no n’hi ha prou, els cal quelcom més que les picades de mans, els cal que s’inverteixi més en salut.
Ens hem adonat de la importància dels científics en la societat. Però fins avui en dia, hem condemnat als investigadors a migrar a altres països on es valora la seva recerca i tenen millors condicions laborals. I ara, la humanitat es rendeix als seus peus esperant solucions per aquesta pandèmia que ens té dominats a tots.
Hem abocat als músics, artistes, escriptors.... a la marginalitat de la incertesa. Però el primer que hem fet durant el confinament ha estat cercar consol en art per sobreviure en un moment tan complicat. Oblidant que la cultura ja vivia una situació molt precària que l’havia fet sortir a reclamar el 2% a començaments d’aquest any.
Hem abandonat les residències d’avis, i els avis en general, a la seva sort. Davant la immensa vergonya que significa desentendre’s d’aquells que ens han donat la vida i que atresoren la memòria de la nostra família i del nostre poble. Sense voler adonar-nos-en de la penosa realitat: les cultures que no cuiden als seus ancians, són cultures condemnades a la buidor espiritual.
Se’ns ha fet evident que moltes de les feines més precàries de la nostra societat són indispensables perquè tot continuï funcionant. Que tots tenim un paper a desenvolupar en l’engranatge social, i que per tant, mereixen el nostre reconeixement i unes millors condicions laborals i salarials.
Després de buscar la felicitat i la bellesa a l’altra punta del món, ens hem adonat que hem de valorar molt més tot allò que tenim al costat de casa. Que potser, no ens calen tants avions i tants vaixells per moure’ns compulsivament pel planeta, que a prop de casa encara hi ha molts llocs que desconeixem.
Ens hem adonat que els autònoms sostenen bona part del pes econòmic del nostre país i que no n’hi ha prou amb lloar les qualitats dels emprenedors, que els calen ajudes si volem que puguin tornar a aixecar la persiana. I que ens cal tenir cura dels comerços i establiments de proximitat si volem mantenir el teixit social.
Durant el confinament hem enyorat molt la natura, però ella n’ha sortit afavorida, amb un ambient menys contaminat i menys sorollós. Fa massa temps que els experts ens avisen que hem d’actuar per frenar el canvi climàtic i els governs van fent l’orni. Cal que no ens oblidem dels nostres pagesos, ramaders... i de tots aquells que treballen en el manteniment de l’entorn si en volem continuar gaudint.
Amb els nens a casa, hem pogut valorar el paper vital de l’escola. I hem constatat d’una batzegada que només hi havia una possibilitat per avançar en l’educació dels alumnes, fer-ho coordinadament famílies i escola. Hem millorat en l’ús de les tecnologies i n’hem vist les virtuts, però tots hem pogut percebre que el paper dels mestres va més enllà de la cotilla de quatre parets i d’un currículum. Que té a veure amb sentiments, complicitats, abraçades, mirar-se als ulls... amb encomanar la curiositat per aprendre, en fer de guia en el camí del creixement i de la recerca, i que aquesta funció no la pot suplir una tauleta o un ordinador.
Aquesta pandèmia ens ha convertit en la caricatura de nosaltres mateixos, evidenciant les nostres febleses. No vull tornar a la “normalitat”, perquè aquest retir silent ha posat davant dels nostres ulls totes les seves mancances. I ens ha mostrat també, que gran part dels nostres maldecaps venen pel fet d’haver establert un funcionament social que prioritza els diners a les persones. Que hi ha diners per fer tots els testos que calgui als futbolistes, però no per als altres treballadors de risc. Que hi ha diners per a despesa armamentística, però no per a aquells que estan en risc d’exclusió social. Que hi ha diners per a pensions vitalícies, però que condemnem als nostres avis a la misèria. Que lluny de resoldre la conciliació familiar des de l’àmbit laboral, demanem a les escoles que facin de guarderies sense pensar en els nens.
Ens hem adonat de tot això i de moltes més coses, però, no esperem que els qui governen i aquells que mouen els fils de l’economia vulguin canviar res d’aquella “normalitat”, perquè són les normes que ells ens han imposat i ja els estan bé. La solució ha de venir del poble, dels de baix i de la possibilitat, més necessària que mai, de construir un país nou.
L’estat espanyol ha aprofitat el moment per centralitzar competències. I el govern català ha hagut de gestionar una situació de crisi sense tenir autoritat per decidir. Això ha afegit més llenya a una relació insostenible, sense cap mena de possibilitat de resoldre’s dins del marc legislatiu vigent. S’han retallat llibertats emparant-se amb la “seguretat” i adornant-ho amb un discurs patriòtic militar que ens recorda massa a una època que no s’ha deixat enrere.
Hem vist fins a quin punt els professionals de la salut són importants en les nostres vides. Tots ells s’han abocat a l’atenció mèdica, fins al límit del seu rendiment físic i psíquic, posant en perill les seves vides i les dels seus familiars. Hem sortit a aplaudir-los cada tarda, per fer-los arribar el nostre agraïment, però no n’hi ha prou, els cal quelcom més que les picades de mans, els cal que s’inverteixi més en salut.
Ens hem adonat de la importància dels científics en la societat. Però fins avui en dia, hem condemnat als investigadors a migrar a altres països on es valora la seva recerca i tenen millors condicions laborals. I ara, la humanitat es rendeix als seus peus esperant solucions per aquesta pandèmia que ens té dominats a tots.
Hem abocat als músics, artistes, escriptors.... a la marginalitat de la incertesa. Però el primer que hem fet durant el confinament ha estat cercar consol en art per sobreviure en un moment tan complicat. Oblidant que la cultura ja vivia una situació molt precària que l’havia fet sortir a reclamar el 2% a començaments d’aquest any.
Hem abandonat les residències d’avis, i els avis en general, a la seva sort. Davant la immensa vergonya que significa desentendre’s d’aquells que ens han donat la vida i que atresoren la memòria de la nostra família i del nostre poble. Sense voler adonar-nos-en de la penosa realitat: les cultures que no cuiden als seus ancians, són cultures condemnades a la buidor espiritual.
Se’ns ha fet evident que moltes de les feines més precàries de la nostra societat són indispensables perquè tot continuï funcionant. Que tots tenim un paper a desenvolupar en l’engranatge social, i que per tant, mereixen el nostre reconeixement i unes millors condicions laborals i salarials.
Després de buscar la felicitat i la bellesa a l’altra punta del món, ens hem adonat que hem de valorar molt més tot allò que tenim al costat de casa. Que potser, no ens calen tants avions i tants vaixells per moure’ns compulsivament pel planeta, que a prop de casa encara hi ha molts llocs que desconeixem.
Ens hem adonat que els autònoms sostenen bona part del pes econòmic del nostre país i que no n’hi ha prou amb lloar les qualitats dels emprenedors, que els calen ajudes si volem que puguin tornar a aixecar la persiana. I que ens cal tenir cura dels comerços i establiments de proximitat si volem mantenir el teixit social.
Durant el confinament hem enyorat molt la natura, però ella n’ha sortit afavorida, amb un ambient menys contaminat i menys sorollós. Fa massa temps que els experts ens avisen que hem d’actuar per frenar el canvi climàtic i els governs van fent l’orni. Cal que no ens oblidem dels nostres pagesos, ramaders... i de tots aquells que treballen en el manteniment de l’entorn si en volem continuar gaudint.
Amb els nens a casa, hem pogut valorar el paper vital de l’escola. I hem constatat d’una batzegada que només hi havia una possibilitat per avançar en l’educació dels alumnes, fer-ho coordinadament famílies i escola. Hem millorat en l’ús de les tecnologies i n’hem vist les virtuts, però tots hem pogut percebre que el paper dels mestres va més enllà de la cotilla de quatre parets i d’un currículum. Que té a veure amb sentiments, complicitats, abraçades, mirar-se als ulls... amb encomanar la curiositat per aprendre, en fer de guia en el camí del creixement i de la recerca, i que aquesta funció no la pot suplir una tauleta o un ordinador.
Aquesta pandèmia ens ha convertit en la caricatura de nosaltres mateixos, evidenciant les nostres febleses. No vull tornar a la “normalitat”, perquè aquest retir silent ha posat davant dels nostres ulls totes les seves mancances. I ens ha mostrat també, que gran part dels nostres maldecaps venen pel fet d’haver establert un funcionament social que prioritza els diners a les persones. Que hi ha diners per fer tots els testos que calgui als futbolistes, però no per als altres treballadors de risc. Que hi ha diners per a despesa armamentística, però no per a aquells que estan en risc d’exclusió social. Que hi ha diners per a pensions vitalícies, però que condemnem als nostres avis a la misèria. Que lluny de resoldre la conciliació familiar des de l’àmbit laboral, demanem a les escoles que facin de guarderies sense pensar en els nens.
Ens hem adonat de tot això i de moltes més coses, però, no esperem que els qui governen i aquells que mouen els fils de l’economia vulguin canviar res d’aquella “normalitat”, perquè són les normes que ells ens han imposat i ja els estan bé. La solució ha de venir del poble, dels de baix i de la possibilitat, més necessària que mai, de construir un país nou.