No, encara no som independents, però continuarem treballant tossudament per aconseguir-ho. Ens alçarem una vegada i una altra, i quan ens sentim defallir recordarem que abans que nosaltres d'altres també van lluitar per arribar-hi. Perquè no podem deixar de perseguir la llibertat, quin sentit tindria llavors la nostra vida. No som un poble menor d'edat que necessita que decideixin per nosaltres.
Volen que tinguem por i ho han aconseguit. Han profanat les nostres Conselleries; ens han colpejat amb les porres; han empresonat i condemnat a l'exili els nostres líders socials i polítics; han aplicat el 155 per doblegar les nostres institucions; han entrat a les nostres cases i s'han endut els nostres veïns després de tractar-los com a criminals; han atonyinat els nostres joves a les manifestacions... No cal que m'escarrassi a detallar el seguit de barbaritats que hem hagut de suportar, i que seguim suportant: les injúries, l'escarni, la prepotència, els atacs continuats a la llibertat d'expressió... Una gamma àmplia de violència verbal i física que ha quedat impresa a les nostres retines per sempre. No cal que us ho detalli, perquè cap dels que ho hem viscut no ho podrem oblidar mai.
Hem hagut d'aprendre a sobreviure al patiment de tenir la nostra gent a la presó i a l'exili després de més de dos anys. Mentre, tant ells com "nosaltres", sabem que aquesta és la seva manera de torturar-nos com país. Ens en sentim responsables perquè tots "nosaltres" volíem aquell referèndum que ells van fer possible; i tots "nosaltres", vam sortir a votar aquell 1 d'octubre que mai passarà. I perquè sabem, que com que no poden tancar-nos a "nosaltres", més de dos milions de persones, els han tancat a ells per escarment col·lectiu. Perquè siguem bons minyons i fem cas del que ens diu l'amo.
M'agradaria confiar en el diàleg i en la taula de negociacions per resoldre "l'encaix territorial", que és l'eufemisme que fan servir per no parlar del dret a l'autodeterminació. Però deixeu-me que us digui, que no crec en els prínceps blaus, perquè sovint resulten ser gripaus i els contes de fades acostumen a fer llufa. Malgrat tot, esperaré que en algun racó d'aquesta Europa, que massa sovint ens horroritza, prevalgui algun exemple d'allò que molts pensem que ha de ser la justícia: unes lleis per defensar els drets de les persones i no pas a l'inrevés.
Els polítics no van voler fer política, van passar la patata calenta al poder judicial. I ara els jutges són els que tallen el bacallà segons els seus interessos. Han alimentat a la fera, i la fera s'ha fet tan poderosa que ni ells saben com controlar-la, sens dubte que tampoc tenen gaire interès a fer-ho, ja els va bé que carregui amb el mort un altre. En altre temps els cops d'estat els perpetrava l'exèrcit brandant els sabres i a escopetades, ara ho fan uns senyors amb toga a batzacs de sentències sense despentinar-se.
Ens hem acostumat a conviure amb la injustícia mentre continuem amb el nostre dia a dia, res s'atura, o millor dit, no estem disposats a aturar res. No sé si m'entristeix més veure com ens menystenen com a país o assistir a aquest tant-se-me'n-fotisme que s'ha anat apoderant sense compassió de molts de nosaltres.
No ens podem quedar de braços plegats veient com pretenen inhabilitar el nostre Molt Honorable President de la Generalitat per haver defensat la llibertat d'expressió. Perquè tant si l'hem votat, com si no, és el representant de Catalunya elegit per una majoria de catalans democràticament.
No podem rendir-nos perquè la repressió, lluny d'aturar-se, avança com una piconadora, disposada a esclafar tot allò que s'ha construït amb l'afany de tantes generacions de catalans. Per això no ens podem rendir! No tenim dret a rendir-nos! Els ho devem als nostres presos i exiliats, i als seus familiars, que bé mereixen que el seu patiment no hagi estat en va. Que tot el temps que els han robat, i que no podran recuperar mai més, hagi servit d'alguna cosa. Els ho devem a tots els que ens van precedir i van lluitar incansablement per la llibertat i els ho devem, també, als nostres fills, perquè es mereixen un país millor.
Volen que tinguem por i ho han aconseguit. Han profanat les nostres Conselleries; ens han colpejat amb les porres; han empresonat i condemnat a l'exili els nostres líders socials i polítics; han aplicat el 155 per doblegar les nostres institucions; han entrat a les nostres cases i s'han endut els nostres veïns després de tractar-los com a criminals; han atonyinat els nostres joves a les manifestacions... No cal que m'escarrassi a detallar el seguit de barbaritats que hem hagut de suportar, i que seguim suportant: les injúries, l'escarni, la prepotència, els atacs continuats a la llibertat d'expressió... Una gamma àmplia de violència verbal i física que ha quedat impresa a les nostres retines per sempre. No cal que us ho detalli, perquè cap dels que ho hem viscut no ho podrem oblidar mai.
Hem hagut d'aprendre a sobreviure al patiment de tenir la nostra gent a la presó i a l'exili després de més de dos anys. Mentre, tant ells com "nosaltres", sabem que aquesta és la seva manera de torturar-nos com país. Ens en sentim responsables perquè tots "nosaltres" volíem aquell referèndum que ells van fer possible; i tots "nosaltres", vam sortir a votar aquell 1 d'octubre que mai passarà. I perquè sabem, que com que no poden tancar-nos a "nosaltres", més de dos milions de persones, els han tancat a ells per escarment col·lectiu. Perquè siguem bons minyons i fem cas del que ens diu l'amo.
M'agradaria confiar en el diàleg i en la taula de negociacions per resoldre "l'encaix territorial", que és l'eufemisme que fan servir per no parlar del dret a l'autodeterminació. Però deixeu-me que us digui, que no crec en els prínceps blaus, perquè sovint resulten ser gripaus i els contes de fades acostumen a fer llufa. Malgrat tot, esperaré que en algun racó d'aquesta Europa, que massa sovint ens horroritza, prevalgui algun exemple d'allò que molts pensem que ha de ser la justícia: unes lleis per defensar els drets de les persones i no pas a l'inrevés.
Els polítics no van voler fer política, van passar la patata calenta al poder judicial. I ara els jutges són els que tallen el bacallà segons els seus interessos. Han alimentat a la fera, i la fera s'ha fet tan poderosa que ni ells saben com controlar-la, sens dubte que tampoc tenen gaire interès a fer-ho, ja els va bé que carregui amb el mort un altre. En altre temps els cops d'estat els perpetrava l'exèrcit brandant els sabres i a escopetades, ara ho fan uns senyors amb toga a batzacs de sentències sense despentinar-se.
Ens hem acostumat a conviure amb la injustícia mentre continuem amb el nostre dia a dia, res s'atura, o millor dit, no estem disposats a aturar res. No sé si m'entristeix més veure com ens menystenen com a país o assistir a aquest tant-se-me'n-fotisme que s'ha anat apoderant sense compassió de molts de nosaltres.
No ens podem quedar de braços plegats veient com pretenen inhabilitar el nostre Molt Honorable President de la Generalitat per haver defensat la llibertat d'expressió. Perquè tant si l'hem votat, com si no, és el representant de Catalunya elegit per una majoria de catalans democràticament.
No podem rendir-nos perquè la repressió, lluny d'aturar-se, avança com una piconadora, disposada a esclafar tot allò que s'ha construït amb l'afany de tantes generacions de catalans. Per això no ens podem rendir! No tenim dret a rendir-nos! Els ho devem als nostres presos i exiliats, i als seus familiars, que bé mereixen que el seu patiment no hagi estat en va. Que tot el temps que els han robat, i que no podran recuperar mai més, hagi servit d'alguna cosa. Els ho devem a tots els que ens van precedir i van lluitar incansablement per la llibertat i els ho devem, també, als nostres fills, perquè es mereixen un país millor.