Hi va haver un temps en què era normal escoltar allò de "li ha donat la paraula" i amb aquesta afirmació es reblava un acord sense necessitar res més que una encaixada de mans. I malgrat que sempre hi ha hagut qui ha estat per sobre de qualsevol paràmetre de l'època, la majoria de les persones respectaven aquesta màxima. Aquest era un altre temps, el temps dels nostres avis, amb això no vull dir pas que qualsevol temps passat sempre va ser millor, en absolut. Però eren uns anys on la paraula donada tenia un prestigi i aquell que sabia mantenir-la era honorat.
El valor de la paraula donada amb el pas dels anys s'ha anat devaluant, tant com ho van fer els nostres estalvis en passar de pessetes a euros, fins a arribar al punt que cap pacte, acord o contracte que no estigui escrit no té transcendència. Només si hi ha constància palpable és valuós i mereix ser tingut en compte.
Tristament, també es va trobar la manera d'eludir la responsabilitat dels contractes escrits afegint la maleïda "lletra petita". Aquell subterfugi que dona peu a desobeir allò pactat. Aquella llicència ignominiosa que fou creada a consciència "petita" amb tota la perversitat, per enredar als posseïdors d'esperit càndid, als eterns despistats i als poc dotats per interpretar segones intencions amagades entre línies.
I en aquesta degradació evolutiva hem arribat fins a l'elogi de la mentida, un art que dominen especialment bé alguns polítics. Ens hem acostumat a escoltar a mentiders compulsius que han seguit un entrenament rigorós i que són capaços de mercadejar amb les paraules sense cap mena de pudor. En aquest món de la falsa dialèctica s'han après a moure pel quadrilàter amb un bon joc de cames per esquivar els cops i a noquejar al contrari amb mentides directes que el deixin fora de combat.
Corren temps difícils pels partits independentistes que es cusen a retrets davant de la mirada de decepció dels seus votants i les dents esmolades dels adversaris unionistes. El moviment independentista viu un moment de crisi -com ja n'ha viscut d'altres- per la dificultat de sostenir una lluita pacífica davant d'un estat poderós durant tants anys sense caure en la frustració. Però, malgrat que m'agradaria estar equivocada, tot fa preveure que s'acosten dies durs amb la sentència del judici del procés. Per això cal que ens mantinguem units i que tornem a sortir aquesta propera Diada per encoratjar-nos i recuperar l'esperit de l'1-O.
Els partits independentistes han tibat molt la corda pels propis interessos partidistes i per l'afany de mantenir el seient. El poble de Catalunya no és ruc i pot entendre moltes coses, però exigeix respecte i coherència amb els ideals i les promeses fetes, quelcom que és bàsic per mantenir la confiança. Vull creure que encara hi ha polítics i fins i tot algun partit –tot i que em costa- fidels als compromisos i que continuen pensant que aquest és un principi irrenunciable. La majoria de la gent que els vam votar exigim que vagin tots a una, que donin valor a la paraula donada i que no oblidin que el poble és qui té la força i el que decideix.
El valor de la paraula donada amb el pas dels anys s'ha anat devaluant, tant com ho van fer els nostres estalvis en passar de pessetes a euros, fins a arribar al punt que cap pacte, acord o contracte que no estigui escrit no té transcendència. Només si hi ha constància palpable és valuós i mereix ser tingut en compte.
Tristament, també es va trobar la manera d'eludir la responsabilitat dels contractes escrits afegint la maleïda "lletra petita". Aquell subterfugi que dona peu a desobeir allò pactat. Aquella llicència ignominiosa que fou creada a consciència "petita" amb tota la perversitat, per enredar als posseïdors d'esperit càndid, als eterns despistats i als poc dotats per interpretar segones intencions amagades entre línies.
I en aquesta degradació evolutiva hem arribat fins a l'elogi de la mentida, un art que dominen especialment bé alguns polítics. Ens hem acostumat a escoltar a mentiders compulsius que han seguit un entrenament rigorós i que són capaços de mercadejar amb les paraules sense cap mena de pudor. En aquest món de la falsa dialèctica s'han après a moure pel quadrilàter amb un bon joc de cames per esquivar els cops i a noquejar al contrari amb mentides directes que el deixin fora de combat.
Corren temps difícils pels partits independentistes que es cusen a retrets davant de la mirada de decepció dels seus votants i les dents esmolades dels adversaris unionistes. El moviment independentista viu un moment de crisi -com ja n'ha viscut d'altres- per la dificultat de sostenir una lluita pacífica davant d'un estat poderós durant tants anys sense caure en la frustració. Però, malgrat que m'agradaria estar equivocada, tot fa preveure que s'acosten dies durs amb la sentència del judici del procés. Per això cal que ens mantinguem units i que tornem a sortir aquesta propera Diada per encoratjar-nos i recuperar l'esperit de l'1-O.
Els partits independentistes han tibat molt la corda pels propis interessos partidistes i per l'afany de mantenir el seient. El poble de Catalunya no és ruc i pot entendre moltes coses, però exigeix respecte i coherència amb els ideals i les promeses fetes, quelcom que és bàsic per mantenir la confiança. Vull creure que encara hi ha polítics i fins i tot algun partit –tot i que em costa- fidels als compromisos i que continuen pensant que aquest és un principi irrenunciable. La majoria de la gent que els vam votar exigim que vagin tots a una, que donin valor a la paraula donada i que no oblidin que el poble és qui té la força i el que decideix.