A Sant Celoni encara es recorden les cues de cotxes que cada cap setmana es desplaçaven al municipi per comprar alguna caçadora o abric de pell. Va ser un boom de gairebé dues dècades, el període de temps que va de mitjans dels anys setanta fins a començaments dels noranta del segle passat. A la capital del Baix Montseny ja hi havia tradició del sector de la pell amb la presència estable de tres o quatre empreses com Deubo, Artpil i Julio dedicades a la confecció per a majoristes i també a l'exportació, però va ser Arconpel, SA la pionera en la tradició del cuir a Sant Celoni, treballant tant per als majoristes o a la venda al detall i obrir la botiga els dissabtes i diumenges. Una iniciativa que va arrossegar gairebé totes les altres empreses a fer el mateix i a contribuir a l'obertura de gran quantitat de petites botigues. Després va arribar la crisi i el declivi.

Ricardo Sanz (1956, Santa Maria de Huerta, Sòria) és segurament l'últim exponent d'un sector que va ser prolífic i que com mai va posar el nom de Sant Celoni al mapa. L'any 1976, juntament amb el seu soci, Antonio Colomer, van fundar Arconpel, SA. Ja en edat de jubilació continua administrant l'empresa que, en el seu màxim apogeu, havia arribat a tenir trenta-tres treballadors. Va començar a treballar en el sector des dels setze anys en una empresa on la seva mare feia de cosidora i ja mai més ho ha deixat. Ara no hi ha relleu.

Arconpel, gairebé mig segle d'història...
L'empresa es va fundar l'any 1976 com a taller de confecció i a poc a poc vàrem anar-nos fent un lloc dintre del sector. Treballàvem molt, sense escatimar hores i no fer vacances. De fet, vàrem ser els pioners en la tradició del cuir a Sant Celoni, produint tant per la confecció per a majoristes com en la venda al detall. Segurament, per la persistència en la feina i el tracte proper i de confiança la nostra clientela en tots aquests anys han sigut marques molt reconegudes com Gonzalo Comella, sastreria Modelo, Adolfo Domínguez, Furest, Conti, Antonio Miró, i un llarg etcètera de clients d’arreu d’Espanya que en el seu moment ens va posicionar.

Va ser difícil el començament?
Fàcil en aquesta vida no hi ha res. És veritat que per poder tirar endavant l'empresa als inicis és quan em van ajudar els meus pares, jugant-se els seus estalvis i avalant-me per poder pagar el lloguer del taller i continuar amb l'empresa. A partir d'aquest moment entro a formar part de la societat. Quan s'engega una empresa no hi ha beneficis i del que es tractava era de crear confiança en la clientela. Les marques ens portaven les seves idees i conjuntament definíem els dissenys. Després, nosaltres confeccionàvem: el patronatge, el cosit, la producció, tot. Haig de dir que ho fèiem molt bé i amb una bona relació qualitat i preu, i per això hem pogut treballar amb totes aquestes marques.

Treballaven amb bona pell?
Sí, Espanya era coneguda com el país capdavanter de la pell. Actualment continua tenint la millor pell. Des d'aquí Sant Celoni també es feia molta exportació de pell, nosaltres no tant, però a l'estranger érem valorats, sobretot al Japó on s'apreciava molt el Made in Spain. La pell del xai espanyol, és molt cotitzada per la seva qualitat. Té el gruix perfecte per fer peces de qualitat clàssiques, a diferència dels xais anglesos o australians que el pes de la llana els fa marcar molt les costelles a la pell i no ens serveixen. Cert que es poden utilitzar per a altres tipus de peces. La clau era saber trobar el model que millor s’adaptés a cada tipus de cuir.

A Sant Celoni com arriba el boom de la pell?
A Sant Celoni ja hi havia tres o quatre empreses que es dedicaven al sector de la pell (Curtidos Casas, Artpil, Deubo). Tots eren dintre del poble, excepte nosaltres que érem a peu de carretera i això ens va permetre detectar el moviment de cotxes que hi havia els dissabtes i diumenges. Va ser quan se'ns va ocórrer la idea que, a més de treballar per a majoristes, també podríem fer venda directa per al públic, que alhora ens permetria un marge més gran. I vàrem ser els primers a obrir botiga.

"Arconpel, a diferència de les altres empreses del sector, era a peu de carretera i això ens va permetre detectar el moviment de cotxes que hi havia els dissabtes i diumenges. Va ser quan se'ns va ocórrer fer venda directa per al públic i vàrem obrir botiga"

I a partir d'aquí un reclam publicitari...
Vàrem fer diverses coses, però l'èxit va ser quan vàrem posar un ninot gegant amb la cara del Tom Sawyer vestit amb una caçadora i això va cridar molt l'atenció dels clients que passaven per la carretera i després el vàrem transformar amb una miniatura de cartó repartint-lo a la sortida de l'autopista on s'anunciava el nom de l'empresa i que fèiem fabricació pròpia. A més servia per intercanviar per una caçadora de pell de miniatura que fèiem de retalls sobrants de la confecció de la producció per als nostres clients. Va ser un èxit. Cada vegada va anar a més i es van començar a crear moltes empreses dedicades al sector, a més de les que ja hi havia. D'alguna manera vàrem provocar que els confeccionistes de pell a Sant Celoni passessin a obrir també botigues de venda directa al públic. Estem parlant de començaments dels anys vuitanta del segle passat. També funcionava el boca-orella. I ens venia gent de molts llocs. D'alguna manera vàrem propiciar un valor afegit per al municipi.

Però no a tothom va funcionar?
No, perquè no és tan fàcil com es pot pensar. N'hi havia que s'atrevien a tot encara que no tinguessin un gran domini del negoci. Aprofitant l’experiència prèvia amb nosaltres, volien imitar dissenys, llistat de clients, proveïdors de pell, però això va durar el que va durar. Com que hi havia molta afluència de gent durant un temps va funcionar, però si l'empresa no està estructurada és complicat.

"Abans portar una peça de pell estava ben vist, era un estatus dintre de la societat. Avui, sembla que portar una caçadora de pell sigui equivalent a maltractar els animals. No deixa de ser una moda"

Gairebé dues dècades d'èxit fins que arriba el declivi. Per què?
Des de la prehistòria la pell dels animals s'ha utilitzat per abrigar-se i la carn per alimentar-se. I la pell és un subproducte de la vaca, la cabra, el porc, el xai... La pell d'aquests animals s'aprofitava adobant-la, perquè del contrari es podriria i es faria malbé. La pell adobada pot durar desenes d'anys, ja que té molta durabilitat i resistència. A partir dels anys noranta es va començar a notar que el sector anava a la baixa. Nosaltres ho vàrem detectar a partir de l'any 1992, després dels Jocs Olímpics de Barcelona. Les raons poden ser molt diverses, per la crisi després dels anys d'eufòria, l’entrada en escena del fast fashion, canvis en el comportament dels consumidors dirigits cap a grans magatzems i marques, crisi del 2008 i també per un incipient moviment ecologista que ha promocionat l’ús d'“eco-pell”, “polipiel” o “pell vegana”, estigmatitzant l’ús de pell real. La realitat és que és plàstic i petroli, en poc temps es desintegra i incentiva uns hàbits de consum poc sostenibles. És molt més sostenible una peça de pell real, per la seva durabilitat, resistència i per ser un subproducte de la indústria alimentària. Abans portar una peça de pell estava ben vist, era un estatus dintre de la societat, es valorava la confecció artesanal. Avui, sembla que portar una caçadora de pell sigui equivalent a maltractar els animals. No deixa de ser una moda. 

També hi ha menys exportació?
Sí, altres països com Corea, Turquia, Índia es van anar especialitzant, i ja també van començar a fer confecció pròpia, a més la mà d'obra era més econòmica. Tenien els coneixements adquirits dels espanyols, italians i dels francesos, i també van aprendre a fer-ho ells. Per tant, compraven les pells espanyoles adobades i la resta ho feien tot a les empreses d’allà i automàticament ho venien al Japó i altres països.

I amb un sector a la baixa deu ser complicat trobar treballadors experimentats.
Sí que és molt complicat. De la mateixa manera que ha passat en altres sectors, la indústria de la pell ha patit un procés de desindustrialització molt gran, amb la consegüent pèrdua de mà d’obra qualificada. Els adobadors també van començar a instal·lar fàbriques en països estrangers per rebaixar despeses sobretot per aconseguir preus més competitius i per les regulacions internes, per exemple la necessitat de disposar de depuradores, cosa que suposava unes despeses molt elevades. Turquia, Índia, Brasil van ser un dels principals destins. A Espanya ha quedat un sector molt més reduït comparat amb el que havia sigut, tant pel que fa a l'adoberia com a confecció.

I trobar un relleu sigui dins o fora la família també ha de ser força impossible?
El relleu és molt difícil perquè encara que tinguis família, cadascú ha fet la seva carrera i la seva feina que no té res a veure amb aquest sector. La persona que volgués continuar amb el negoci hauria de saber dissenyar, cosir, tallar i una bona coneixença dels clients que encara queden. I, fins i tot, tenint tot això cal que el producte estigui de moda. Si no es té tot això és impossible posar-te al davant. Jo no he volgut obligar ningú de la família, tothom ha fet el seu camí, altrament ja faria molts anys que estarien treballant aquí. Tot i això, un dels meus fills sí que ha estat involucrat en la moda i la pell.

Té intenció jubilar-se vostè ja?
Sí. De fet, ara estic únicament com a administrador solidari, i és la meva dona qui continua activa. Quan miro enrere haig d'estar satisfet de tot el que he fet i recordo que a Arconpel, SA havíem arribat a ser trenta-tres treballadors i confeccionat milers de jaquetes cada any. Nosaltres vàrem canviar el concepte de la venda de pell a Sant Celoni.