El Centre Excursionista de Sant Celoni celebra 50 anys d'una fita històrica, l'ascensió de 1976 al Kilimanjaro (Tanzània), la muntanya més alta de l'Àfrica, amb 5.895 metres. Amb la col·laboració de l'Ajuntament, l'entitat inaugura aquest novembre una exposició fotogràfica i d'objectes originals de l'expedició a Can Ramis, aquest divendres 6 de novembre de a les 18 hores. En el marc de la Festa de Sant Martí 2026, es faran projeccions audiovisuals i xerrades per reviure l'aventura, que va acabar al cim d'una de les muntanyes més importants del planeta. A NacióBaixMontseny hem parlat amb Eulàlia Purtí i Joan Siset, dos dels excursionistes que van protagonitzar l'ascensió.
El Centre Excursionista de Sant Celoni va sorgir, en orígen, com una entitat dependent de la parròquia que, dècades més tard, es continua dedicant a fomentant l'excursionisme a l'entorn del Montseny i també organitzant sortides de més envergadura. La idea de pujar al Kilimanjaro, expliquen, va aparèixer arran de la primera expedició catalana documentada que va aconseguir coronar el cim el 1974. "Ara anar al Kilimajaro no és cap proesa, però per un centre excursionista petit com el nostre, fa 50 anys, era una gran aventura", assegura Purtí, expedicionària del Kilimanjaro i membre del CESC.
Alhora, recorda les dificultats i la preparació prèvia que va ser necessària, un procés d'un any que va comptar amb l'assessorament del Centre Excursionista de Catalunya i ajudes financeres que van venir de l'Ajuntament de Sant Celoni i algunes caixes i bancs de la comarca. També s'hi van involucrar comerços de roba i complements, amb descomptes per comprar el material, i l'empresa de conserves Puig de Granollers, que va regalar una gran provisió de fruits secs per al viatge.
- Expedició dalt del Kilimanjaro el 1976.
- Cedida a Nació
Finalment, 20 persones van partir a l'Àfrica el mes d'agost de 1976, cap a la ciutat de Nairobi, Kenya, situada a poca distància de la frontera amb Tanzània. En Joan Siset, un dels membres de l'expedició, tenia 25 anys quan va emprendre el viatge i recorda que, en total, va durar un mes sencer. "Primer vam fer el Kilimanjaro i, després, alguns vam anar al Mont Kenya, que fa 5.199 metres d'alçada", afirma.
El primer que va haver de fer l'expedició celonina, però, va ser travessar la sabana i els parcs nacionals, on van poder veure tota mena d'animals salvatges. Amb unes furgonetes llogades, van arribar a les dependències d'una missió i, a partir d'allà, va començar l'aventura a peu. Sense grans dispositius tecnològics, es guiaven amb brúixoles, altímetres i un planell. "Vam caminar per la sabana, vam entrar a la selva i vam començar l'ascensió", recorda Siset.
- La senyera dalt del Kilimanjaro el 1976.
- Cedida a Nació
La via que van escollir va ser la ruta Umbwe, coneguda com el camí més costerut i difícil per coronar la muntanya. Al llarg del trajecte, on no van trobar cap altre excursionista, van observar grans canvis de vegetació i, finalment, van penetrar a la "neu perpètua". "Ara la via més habitual és una altra, la via Coca-Cola", afirma Purtí que destaca l'excepcionalitat d'una incursió com aquella durant els anys setanta.
La caminada fins al cim va durar quatre dies, que van passar fent bibac, fogueres nocturnes i portant tot el material a les espatlles. L'Eulàlia calcula que devien carregar uns 20 quilos per motxila. Cadascuna contenia aliments, llaunes i equipament. "Anàvem fent campaments d'alçada i ens anàvem aclimatant d'aquesta manera", exposen.
- Celonins dalt del Kilimanjaro el 1976.
- Cedida a Nació
L'aigua va ser una de les principals dificultats, la recollien dels rierols i havien d'ocupar-se ells mateixos de purificar-la, utilitzant lleixiu. L'alçada, però, va ser el repte més complicat i va afectar, fins i tot, els expedicionaris més experimentats. Malgrat la preparació, reconeixen que van optar per pujar amb massa rapidesa i això va tenir conseqüències en la salut d'alguns excursionistes, que van agafar "mal de muntanya".
Aquest trastorn es produeix quan el cos no s'adapta correctament a la falta d'oxigen a mesura que s'ascendeix a molta altitud i va comportar mals de cap, marejos i fatiga. "Va ser molt intens i els darrers 400 metres van ser els pitjors, vam haver de superar grimpant uns metres de roca", recorda Eulàlia Purtí. A causa del mal de muntanya, alguns van haver de fer marxa enrrera i, segons recorda Siset, només vuit dels expedicionaris van acaonseguir completar l'ascensió al Kilimanjaro.
Una segona part i gran espectació
En acabat, alguns dels membres de la colla també van pujar al Mont Kenya, situat al voltant de 150 quilòmetres al nord-est de la ciutat de Nairobi. "Hi vam anar un nombre més reduït de persones, calia escalar perquè és una muntanya molt més vertical", explica Siset. L'expedició al Mont Kenya es va plantejar en dos grups, que van anar per vies diferents fins la Punta Lenana, el tercer cim més alt de la muntanya. "Quan vam tornar de l'expedició al Mont Kenya ens van convidar a un sopar a l'embaixada espanyola. Són coses d'aquell temps que ara segur que no passarien", afirma Siset.
- Celonins dalt del Mont Kenya el 1976.
- Cedida a Nació
En Joan i l'Eulàlia recorden l'entusiàsme de la vila de Sant Celoni amb aquesta expedició, que va despertar interés i una gran espectació. "Potser va ser una inconsciència, però en aquell moment estàvem segurs que fèiem una cosa important i, sobretot, col·lectiva", recorda l'Eulàlia. Tots dos destaquen el treball en equip, la divisió de tasques i l'escolta mútua i constant a les necessitats dels companys. "Tothom tenia alguna tasca assignada i això va ser clau per aconseguir l'èxit", diu Siset.
- Celonins dalt del Mont Kenya el 1976.
- Cedida a Nació
