Les vacances s'acaben i arriba el moment de carregar la bossa a l'esquena i fer camí cap a l'escola o l'institut. Hem estat amb els infants i joves durant unes setmanes sortint fora del poble o anant a la vora de casa compartint estones i vivències. El setembre sempre és un bon moment pels propòsits; de fet, per les persones que treballem en l'àmbit de la infància i adolescència és com una mena d'any nou on comencem a activar-nos per tal de poder aportar a aquesta mal anomenada “generació digital" el millor de nosaltres.
Els dies d'estiu ens aporten l'espai i el temps necessari per a poder percebre aspectes de la relació amb les filles i fills que potser durant el curs havíem passat per alt. I segurament moltes famílies ens hem adonat que la relació entre els menors de casa i el telèfon mòbil ha estat una de les protagonistes constants durant els dies estivals que ha generat conflictes intrafamiliars quan hem volgut establir límits d'ús i que sobretot ens ha "robat" temps i espai de convivència entre nosaltres. El mes de setembre pot ser adient per a replantejar la situació, establir normes d'ús (pactades) i, sobretot, tenir accés als continguts. En definitiva, tenir el control de la situació ja que les administracions no estableixen pautes clares en relació amb aquest fenomen que està impactant de ple en la salut mental i el benestar emocional d'infants i joves.
De vegades als adults ens manca complicitat (sobretot amb adolescents) pel que fa a l'ús del mòbil. Per exemple: un pare demana a la seva filla que deixi el telèfon i quan li ho diu per tercera vegada, ho fa cridant, i aquesta s'aixeca de la taula i marxa renegant. Podem pensar que això és normal, que és adolescent i per aquesta raó reacciona així; però segurament no hi havia cap acord previ en l'ús del dispositiu a l'hora d'estar a taula, espai essencial per a la interrelació familiar.
Cal complicitat, crec, ja que potser preguntar amb interès què és el que s'està consultant seria una forma de poder establir comunicació (i saber també què està mirant) i d'aquesta manera poder entrar a la qüestió. I, seguidament, demanar si podria fer aquesta consulta després de dinar. L’èxit no és segur però hi ha més probabilitats si ho fem així. I com aquest exemple, molts. La complicitat és clau si volem evitar el "xoc de trens" entre dues generacions en situacions de convivència familiar i de pas generar confiança i seguretat.
La generació Z (joves nascuts entre el 1997 i el 2012) s'informa i es forma majoritàriament a les xarxes socials digitals, i ja se sap que actualment no existeixen mecanismes de filtratge del seu contingut: hi podem trobar des d'una biblioteca digital fins a "influencers" de tot tipus. I alguns d’aquests, per tal d'obtenir rèdits, són capaços d'enredar el jovent amb discursos d'odi i ultradreta que crèiem superats, i això després es veu reflectit a les urnes. Per tant, crec que cal tenir coneixement d’allò què s'està fent durant hores amb el dispositiu i sí, es pot respectar la intimitat (tan reivindicada) protegint els menors de continguts que no ajuden al seu desenvolupament.
Mentre no existeixi pels menors d'edat una regulació de tinença i ús dels dispositius amb connexió a internet, som les famílies i els agents socioeducatius qui tenim exclusivament la responsabilitat de vetllar per la salut mental i emocional d'infants i joves; i com que no hi ha una formació conjunta, cadascú fa el que pot i vol amb la gestió del tema. A la consulta hem tractat famílies veritablement desorientades que amb treball familiar i assessorament han aconseguit pal·liar els efectes negatius d'una eina que ens pot ajudar i ens pot enfonsar a parts iguals. Aquest setembre, pot ser una bona oportunitat per reconnectar i establir les regles de joc pel curs que ara comença.
Ens hi posem ara?
*L'autor és psicòleg especialitzat en transtorns de conducta i noves addiccions