La família va arribar a la platja carregada oportunament amb la bossa de les tovalloles, les pales, les galledes, els peus d'ànec, les ulleres per mirar sota l'aigua i el para-sol de ratlles blaves que havien comprat, el dia abans, al supermercat de sota l'apartament que tenien llogat.
Havien decidit anar de vacances a aquella zona, ja que havien explicat a la mare que era molt tranquil·la, hi havia pocs estiuejants i les platges eren netes, per bé que l'aigua freda no convidés massa a banyar-se. Ella no suportava les aglomeracions i sentia una repulsió visceral per les burilles a la sorra. Per aquest motiu, va seguir el consell de la seva professora d'anglès, i va convèncer el seu marit per llogar un piset en aquella regió del ponent francès i fer les deu hores de viatge, amb el cotxe carregat fins dalt, per arribar-hi.
El marit, en canvi, hauria preferit una proposta més convencional, en un lloc on pogués entendre la gent, anar al bar a esmorzar i fer el cafè d’havent dinat tot llegint el "Mundo deportivo", amb una platja on poder establir conversa amb uns veïns d'aquells que porten nevera amb cerveses de llauna i uns nens emprenyadors, cridaires i maleducats que, en comptes de molestar, reconforten perquè, al seu costat, els teus sempre queden bé i et fan sentir el millor pare de la Terra. Tanmateix, la recurrència d'informació, preus i mil detalls que la mestressa servia amb cada àpat sobre la seva opció per a aquell estiu, i els canvis de tema automàtics amb què responia als suggeriments que li feia ell, van fer que l'home, que coneixia millor que ningú l'obstinació de la seva esposa, abandonés qualsevol esperança de poder fer turisme a dues hores de casa, conèixer nous amics i beure cervesa de franc entre flotadors de colors, matalassos inflables i fum de tabac, empastifat de bronzejador i sorra fina fins a la punta d'aquell seu nas tan prominent que sempre se li cremava.
L'habitatge era en una zona de costa molt ben conservada, on només hi havia casetes petites de pescadors, ocupades la majoria per famílies autòctones que vivien a la capital, però que s'hi instal·laven durant l'època de més calor. Només un edifici trencava l'harmonia del conjunt: un bloc gris, amb balcons minúsculs i atapeïts, que sobresortia quatre pisos per damunt de totes les teulades d’aquella vila costanera i que l'amo del súper de la planta baixa havia construït, ja feia força anys, amb permisos d'obra dubtosos, per llogar durant la temporada alta als guiris que, com ells, escollien aquelles vacances alternatives. De tota manera, s'havia de reconèixer que les millors vistes, sens dubte, eren les seves.
No es podia negar que els paisatges eren molt bonics, que les fotos que ja havien compartit per whatsapp al grup de la família havien despertat comentaris d’admiració sincera i que les postals que havien enviat de seguida a les àvies i a la professora d'anglès mostraven unes imatges precioses. Però també era veritat que en aquella platja de marees capricioses i vent de ponent que tenien a deu minuts a peu de casa, a part d’alguns surfistes amb neoprè que feien el xulo dins l'aigua, només hi havia quatre excèntrics més que, allà on les algues els deixaven espai per escarxofar-se, prenien el sol amb la pell de gallina.
Quan van arribar, van fer la parada i la mare va haver d'aturar els dos nens que es van treure la samarreta de qualsevol manera per córrer cap al mar. Els va untar amb protector solar (excessivament, com sempre) i els va dir que s'esperessin un moment que el seu pare, quan hagués instal·lat el para-sol, jugaria amb ells.
El bon jan, que ja havia trobat una estaca on repenjar l'esquena, va aixecar el cul sense dir res, va treure l’ombrel·la de la seva bossa, va muntar el pal i va clavar-lo entre els seus peus amb tota la força d'oficinista que els seus músculs atrofiats podien concentrar, intentant que l'ombra quedés orientada només a la part de dalt de les tovalloles. Satisfet, no va tenir temps de girar-se per buscar l'aprovació de la senyora, que ja va haver de sortir corrent per empaitar aquella espècie de paraigües (de merda) que havien comprat al supermercat (de merda) de sota l'apartament (de merda) que havien llogat a deu minuts a peu d'aquella (merda de) platja, perquè el vent se li emportava!
En qualsevol cas (no hi ha mal que per bé no vingui), a desgrat de la cursa ridícula que havia hagut de fer, l'estri volador va anar a parar a l'aigua i, xop com va quedar, era evident que no calia tornar-lo a muntar.
Els nens, lluny de posar-se pesats per no poder-se banyar encara, divertits, van aplaudir al pare per la proesa que havia protagonitzat i es van distreure jugant a fer torres i castells amb les galledes i les pales que havien carretejat des de Barcelona. L’homenatjat, en canvi, en lloc d’envanir-se, afalagat per la devoció dels seus fills, va sentir-se encara més en evidència, ja que si algú no l'havia vist esbufegant durant la seva cursa, amb aquella rebuda tan eufòrica, segur que se'l va mirar aleshores.
Amb la canalla entretinguda i la mestressa prenent el sol, finalment va poder asseure's contemplatiu en aquell indret tan net de burilles, amb tan poca gent i tan bucòlic, i meditar: que bonic és el món... que avorrit pot arribar a ser... i què collons hi estic fent jo, aquí?
Dues joves altes i vistoses carregades amb planxes de surf van arribar i es van instal·lar a uns metres d'on eren ells. El moviment el va distreure de les seves cavil·lacions i els va fer l'oportuna repassada, amb tota la discreció de què va ser capaç, fins que la veu de la seva estimada muller el va sobresaltar, increpant-lo perquè ja se les estava mirant i per ser tan burro de no adonar-se de què no hi tenia res a fer, lesbianes com eren (... però que no dormia??? -va esglaiar-se el pobre diable- I a més a més, ella què coi n’havia de saber del que eren o deixaven de ser…).
Les dues noies es van treure els shorts i les samarretes fins a quedar en biquini. La que semblava més gran lluïa el tatuatge extraordinari d’una serp que se li caragolava al cos des de la cama dreta fins a l’espatlla esquerra on una llengua bífida i una mirada assassina amenaçaven a qualsevol imprudent que s’hi acostés massa. Duia el cap pràcticament afaitat, a l’estil militar, i se’l protegia de la insolació amb una gorra de l’equip olímpic suec, que n’indicava un hipotètic origen perfectament plausible. L’altra, en canvi, no presentava cap mena de dibuix a la pell que ensenyava i deixava que la seva cabellera rossa i llarga s’esvalotés amb el vent i se li esbullés sobre una cara pigada i riallera, infantil, que contrastava amb el seu cos escultural. Van treure uns tuppers de la motxilla i es van asseure, davant per davant, damunt d’una de les planxes que els servia al mateix temps de taula. Menjaven en silenci, mirant-se fixament als ulls, tot i les ulleres de sol, i una acaronava regularment la cama de l'altra (... però això no volia dir res, oi? -va dubtar ell).
Van escurar els recipients, els van desar altra vegada i la més extravertida es va recollir els cabells llargs en una cua, es va asseure cara a cara damunt la falda de la seva amiga i es van abraçar (... i això ja potser volia dir quelcom… o potser no!).
L'ambient s'anava escalfant i el xicot es va remoure en la seva postura per evitar alguna tibantor, mentre les dues escandinaves es besaven explícitament i apassionada a la boca, sense cap mena de pudor ni complex (... i definitivament va veure clar que tot plegat volia dir una cosa: que la seva dona era bruixa i que -en això, tampoc- ell no hi tenia res a fer…).
La impressió que fins a aquell moment havia tingut del lloc que havien triat per passar l’estiu va canviar radicalment, i el va començar a valorar com a força interessant. La seva consciència d'esquerres el feia avergonyir una mica del seu instint mascle tradicional, però la seva consciència d'esquerres, al mateix temps, se sentia exultant en constatar que, al segle XXI, molts dels tabús que havien marcat la seva educació s'estaven esvaint per no tornar mai més. La senyora, en canvi, va comentar que per què les parelles homosexuals s'han d’exhibir més que les que no ho són, comportant-se en públic d'una manera tan descarada... I l'home va cridar els nens per anar a provar l'aigua.
S'havia acalorat i, tot d’una, li venia de gust un bany, però només mullar-se els peus, la temperatura del mar ja el va haver refrescat prou. En qualsevol cas, l’expectativa que havia creat als seus fills l'obligava a fer un pas més i... 'càsum tot!
Els esquitxos enjogassats dels xiquets xipollejant se li clavaven com claus d'acer i li van acabar d'inhibir qualsevol inclinació luxuriosa que fins aleshores hagués tingut. Les veïnes esportistes van passar pel seu costat agafades de la mà, embotides en els seus aïllants aquàtics, amb les planxes de surf sota el braç, i es van ficar al mar sense mirar-lo... sense ni tan sols veure'l... com si fos una gavina més de les que pasturaven entre les petxines abandonades per les onades a la sorra... com si fos una petxina abandonada per les onades a la sorra... com si fos la sorra... com si no fos...
Els esquitxos enjogassats dels xiquets xipollejant van amorosir-se, convertint-se en carícies indolores que el van commoure i retornar a la dimensió on realment era visible, important i imprescindible: a la dimensió on era estimat genuïnament: a la seva dimensió. Els va cridar perquè se li acostessin i els va abraçar. A nedar!!!
Quan van tornar de l’aigua, van trobar la mare adormida plàcidament. Se la va mirar i la va trobar tan guapa... Òbviament, els embarassos, els dos parts i quatre dècades li havien deixat algun rastre, però allà estirada, amb el cos relaxat i la felicitat a la cara, aquests rastres no l’espatllaven, sinó que encara l’embellien, perquè per damunt dels cànons i els estereotips que ens imposen les tendències, hi ha la bellesa de veritat que s’exhibeix en les corbes desacomplexades i en les petites clivelles que dibuixen al cos el mapa de la pròpia existència, de la pròpia persona, inigualable i insubstituïble, i del miracle de la vida.
Les dues surfistes van arribar més tard amb el seu aparatós equipament esportiu que regalimava després de l’exercici practicat, però no les va ni veure perquè el seu cap, en aquell moment, només es preguntava per què els anys t’enterboleixen els sentits per no adonar-te d’això tan senzill, però tan immens, i et poden portar a oblidar el que val la pena de veritat i estimbar-te per precipicis profunds i fatals, malgrat totes les senyalitzacions de perill que t’ho advertien.
I va tornar a pensar “que guapa que és, que injust que soc i -mirant-se la seva panxeta incipient i peluda- també que idiota”, en adonar-se de què potser era ell qui no estava a l’altura, qui no se la mereixia i qui, en aquell desvarieig, hi tenia més a perdre.
No obstant això, les rialles discretes de les exòtiques forasteres d’allà a la vora el van treure d’aquestes cabòries sensibleres, i el seu esguard es va esbiaixar dissimuladament una altra vegada per veure què passava, per observar com es treien el neoprè, quedaven en biquini i, finalment, es posaven a prendre el sol en top less.
Llavors, quan la testosterona començava altre cop a obnubilar-li la lucidesa sobtada que havia tingut durant aquells darrers minuts, del no-res en va aparèixer un jove caribeny, molt fosc de pell, amb un banyador florejat d’aquells antics a sota genoll, i uns músculs pectorals i abdominals que li havien de fer mal i tot, de tan escandalosament tensos. Relluïa entre els pocs cossos blancs i envermellits que estampaven el groc de l’arena i el verd fosc de les algues que s’hi escampaven... i venia gelats. Quan en van sentir el crit, els nens van deixar els seus jocs i es van posar pesadíssims, la rossa de les pigues li va fer un senyal amb la mà i la seva dona es va despertar.
Un cop la surfista va haver tancat el seu tracte mercantil, la seva somnolenta esposa va fer apropar el noi, es va interessar per quina mercaderia oferia que pogués calmar l’excitació dels dos petits i va començar a xerrar-hi distesament en anglès. Quan tornessin, al setembre, ell també hauria d’apuntar-se a classes per aprendre, ni que fos mínimament, aquell cony d’idioma de les pel·lícules, però no per la dependència d’ella que aquesta seva ignorància li imposava, ni per poder parlar amb aquell ‘musculman’ per qui no tenia mica d’interès, sinó per entendre què es deien i què era tot allò que els feia tanta gràcia!
I és que, de sobte, les tetes d’allà al costat li van marxar del cap i tots els seus complexos el van assaltar una altra vegada i el van fer sentir més insegur que mai. La imaginació se li va disparar de nou, però aquest cop, en lloc de situar-lo a ell en un ‘ménage à trois’ amb les dues sueques, a qui va visualitzar en ple clímax multi orgàsmic va ser a la preciosa i estimada mare dels seus fills amb l’atleta dels gelats. La seva dona, que en la intimitat sempre havia estat tan poc atrevida i absolutament reactiva, podria canviar si entre els llençols, o a la dutxa o allà on fos, en comptes del marit, hi tingués aquell mascle vigorós? Si fos així, voldria dir que ja no l’estimava, o només seria sexe i quan, assadollada de passió, tornés a ficar-se al llit amb ell, li faria el petó de bona nit que feia més de dotze anys que li feia cada vespre, i no hauria canviat res?
Aquestes vacances li estaven portant uns dubtes i unes angoixes que, en plena època d’estiueig i desconnexió no tocaven, carai!
I mentre aquesta muntanya russa de pors i concupiscència infundada el sacsejava vertiginosament, una nova veïna havia arribat per esmenar encara més aquell paradís litoral. S’havia ubicat una mica més enllà del seu escampall de joguines, a l’altra banda d’on la parelleta nòrdica es delectava compartint un polo d’aparença cítrica, i quan se’n va adonar, aquesta aparició gairebé celestial, el va reviscolar i el va distreure de les seves dèries neurastèniques.
La nouvinguda, que així a primera vista devia rondar la trentena, es va deslligar el fulard que vestia per damunt d’un biquini de punt de color bordeus d’aquells que la calceta va lligada a banda i banda amb uns nusos molt suggeridors, el va estendre a la sorra i s’hi va asseure despreocupadament. Va treure un llibre del cabàs, es va estirar de panxa a terra i es va posar a llegir a través d’unes ulleres de sol rodones que li donaven un aire de misteri extraordinàriament sexi. Examinada des de la seva posició, no semblava cap model de revista, però era atractiva, d’una manera discreta, però evident. A més, el barret masculí d’ala curta de palla amb què es protegia de la solellada li acabava de donar un toc bohemi que, en aquell indret, bronzejant-se sobre l’estampat oriental del seu mocador gegant, podria haver estat la inspiració de qualsevol pintor impressionista dels que s’havia passejat per aquells mateixos paratges un segle i mig enrere.
Quan el venedor de dolços refrigerats va haver marxat per seguir amb la seva ruta comercial, després de la consumició mínima que l’hi havien fet, la mare dels seus plançons es va aixecar i se’ls va emportar a banyar una altra vegada, perquè tanta estona al sol no era bona i s’havien de refrescar.
De sobte, s’havia quedat desacompanyat i contemplatiu i, com per art de màgia o d’alguna hipnosi estranya, totes aquelles inquietuds que no feia ni cinc minuts li regiraven la consciència s’havien esvaït, com les onades del mar s’esvaïen absorbides per l’arena, just allà on ara corrien els seus fills.
Màgia o hipnosi... o que el fenomen del banyador virolat havia fotut el camp i que el destí ara l’obsequiava amb un nou panorama d’il·lusions amb barret i ulleres d’intel·lectual.
Tot i tenir la família remullant-se no massa distant de la seva posició, i del seu amor incondicional per ells, no podia evitar que la vista es quedés una mica més a prop, tot i els seus esforços per evitar-ho. Dins el seu cervell, la fabulació més desfermada es batia amb un senderi que no tenia prou força per imposar els seus arguments racionals. Malgrat això, i per sorpresa del sempre emprenyador sentit comú, quan la noia va aixecar el cap i el va descobrir mirant-la, lluny de semblar violentada, li va somriure, fent que una nova erupció hormonal li inundés altra vegada el reg sanguini.
Activada per aquest cabal de beneita excitació, la seva fantasia el feia aixecar amb posat decidit, acostar-se-li i, amb convicció i un punt de desvergonyiment, asseure’s dins el perímetre de sanefes asiàtiques que n’emmarcaven la seva estampa endimoniadament celestial, per començar una relació idíl·lica que, més enllà dels moments de desig i de lascívia, el convertiria en l’enveja i el referent de tots els seus companys de feina, per tenir la parella més jove i enigmàtica, i dels seus amics de tota la vida que, quan parlaven pel grup de whatsapp, no paraven de queixar-se de les seves esposes i de suggerir aventures conjuntes de pagament en efectiu.
Seria una nova vida de plenitud en què la seva maduresa psicològica li permetria esprémer fins a l’última gota la seva joventut espiritual, gaudint d’uns plaers i unes emocions que ja havia deixat enrere, enterrades sota el sediment del temps i les rutines, però que encara cremaven en somort al fons de la seva bèstia endormiscada.
La seva bèstia… Aquella bèstia amb collar, ensopida i derrotada, ajaguda al final d’una corretja lligada a una argolla impossible d’arrancar, però que en el seu deliri, ara, es veia capaç de fondre amb aquell foc que se li encenia al fons de les entranyes.
Era el moment. Com és que no se n’havia adonat abans? Com podia ser que hagués estat tan dòcil i adotzenat, tan cec per no girar-se i veure la vida que hi havia fora la seva platònica caverna?
Un dolor agut al pubis, provocat per un pèl que la seva erecció més que manifesta li havia tibat subreptíciament, li va fer abaixar la mirada cap al banyador, on va observar amb vergonya sobtada la taca d’una goteta de líquid preseminal. Una ridícula desesperació es va apoderar d’ell i, no sabent com amagar-ho, es va escampar sorra per sobre i se la va refregar amb l’esperança que xopés l’evidència del seu delicte, del seu adulteri de pensament, de la seva traïció mental.
I en aquest frenesí, una ombra se li va projectar sobtadament, esglaiant-lo potser una mica més del compte per culpa de tot allò que li estava col·lapsant l’enteniment. Va aixecar els ulls i el primer que va veure va ser la forma inevitable i inevitablement voluptuosa d’una vulva sota la calceta d’un biquini bordeus que el va tornar a trasbalsar. Va continuar elevant l’esguard melic amunt i les ulleres de sol rodones i una rialla encisadora van aparèixer més enllà del sostenidor que completava aquell conjunt de bany tan condemnadament sensual. La boca va desdibuixar el somriure i els seus llavis van començar a esbossar les formes d’alguna paraula que en sortia, però que a ell no li arribava. La visita inesperada va tombar una mica el cap i va repetir l’exercici verbal. Un so, en un primer moment indesxifrable, va entrar-li finalment a l’oïda i el va fer reaccionar. Va proferir una disculpa embarbussada, i la veu d’aquell àngel va preguntar-li per tercera vegada si parlava francès. I mentre li deia que no sacsejant el cap, perquè era incapaç d’articular cap idioma, entre les cames esveltes de la seva interlocutora va poder veure com, més enllà, damunt del fulard, un individu fibrat, amb bigoti, barba i grenyes blanques, se’ls mirava divertit. I en aquest trànsit grotesc que el tornava al final de la corretja i l’argolla, un crit agut procedent del mar va paralitzar a tothom, menys a ell que, amb un impuls instintiu, va arrencar a córrer cap al punt on trenquen les onades i d’on venia aquell plany proferit pel més petit dels seus fills estimats… a qui no feia ni cinc minuts estava disposat a canviar per una plenitud tan fràgil com l’equilibri de José Mujica i Guillermo García López i tan impossible com els universos paral·lels de la física quàntica de Hugh Everett.
Va prendre el nen dels braços de la mare, que el treia dificultosament d’aquella mar embravida, i el va portar fins a les tovalloles, on el van acomodar per inspeccionar el peu del qual el menut es queixava dramàticament.
De seguida, les escandinaves van atansar-se’ls i una d’elles, la que anava tatuada, sense demanar permís ni presentar-se, es va agenollar, va agafar l’extremitat lesionada i va espolsar-li la sorra de la planta. “És un peix aranya”, va dir, i l’altra, no esperant cap indicació, va saltar la delimitació que separava la zona dels banyistes de l’espai natural protegit que tenien just al darrere, tot posant-se mecànicament una samarreta per damunt del seu tors nu. La que havia pres la iniciativa va demanar si algú tenia unes pinces i la intel·lectual del barret de palla va córrer cap al seu cabàs, mentre el nostre home, com un espectador afortunat que té una invitació de primera fila, observava l’escena passivament, el seu altre fill també plorava espantat, i la seva dona subjectava, amb el semblant seriós, però segura, la cameta del nen perquè l’auxiliadora del cap rasurat pogués treballar millor.
Ningú es coneixia, cap d’aquelles persones havien coincidit abans enlloc, però totes actuaven coordinadament, aïllant els egos, sense supèrbia ni condescendència, col·laborant per un objectiu que les unia: ajudar a aquell que ho necessita sense demanar res a canvi… i ell no va poder evitar que una llàgrima traïdora se li escapés galta avall, i fins al fons de l’ànima.
El nen gran se li va abraçar, la bohèmia misteriosa li va oferir un kleenex i la que havia saltat la tanca va aparèixer amb un parell de pedres. Eren calentes del sol i la seva companya les va aplicar damunt la picada que tenia localitzada. El ferit va queixar-se i va voler enretirar el peu, però la fermesa de la seva mare ho va impedir i això va fer elevar el to del seu lament. Aquest fet va fer reaccionar al pare, que es va acostar a la seva cara, li va eixugar les llàgrimes amb el mocador que li havien donat feia un moment i li va agafar les mans per tranquil·litzar-lo. Va funcionar. Tothom es va assossegar i, amb la ferida ja una mica oberta per l’escalfor aplicada, la líder de l’operació va extreure la punxa sense massa problemes. La progenitora, actuant de forma intuïtiva, va acostar la boca al fil de sang que en regalimava i va xuclar tan fort com va ser capaç per extreure’n el verí que hi pogués haver. Després va escopir i va repetir l’acció un parell de vegades més fins que pràcticament ja no rajava.
I amb totes aquelles dones que l’havien pertorbat tant, ara, frec a frec de la seva pell, el seu cap i el seu cor van coincidir més amunt de la titola, i van veure tan clar com l’atmosfera d’aquella península ventosa que els acollia, que l’emoció del joc de la seducció, la passió i tot allò que ja fa tant de temps que no tens i que no sents, o que potser no has pogut arribar a tenir ni a sentir mai de la vida, poden ser un bon pretext per estripar el mapa i començar a traçar un nou camí… sempre que tinguis clar que, si t’equivoques o te’n penedeixes, tornar a afegir aquell mapa necessitarà tanta cinta adhesiva que es difuminarà el dibuix i, amb ell, la confiança en les rutes que hi havia marcades. Això, si es té la sort de no haver perdut cap peça i que al mig del plànol hi quedi per sempre un forat que, com una nafra incurable, no cicatritzarà mai més.
Amb el mal tràngol salvat i les gavines tornant a protagonitzar la banda sonora d’aquesta història, el grenyut de la barba blanca va arribar, sol·lícit, amb el venedor de gelats per si calia refredar quelcom.
Després de riure una bona estona per la seva manca de criteri, sense malícia i amb absoluta complicitat, la presumpta sueca que havia pres la iniciativa i havia governat la situació va explicar que era metgessa i que ella i la seva parella, tot i ser australianes, coneixien molt bé aquelles platges i el perill d’aquesta espècie de bestiar marí, que tan gustosa és si la saps cuinar adequadament.
Bé, tots aquests diàlegs la seva senyora els hi va traduir quan tornaven cap a casa, perquè com que només es va parlar en anglès, el nostre heroi no hi havia plegat res. Això no obstant, superat l’ensurt, va comprar un cucurutxo per a cadascú i va convidar a tothom, inclús al mateix proveïdor de la nevera. Un gest que van agrair acostant les tovalloles a les seves, demostrant al món que potser no tot està perdut i que hem de conservar una mica d’esperança en el proïsme.
I mentre llepaven i xerraven, ell no podia treure els ulls de la dona que estimava des de feia tant de temps i que, allà, reposada, serena i natural, la veia més bonica que mai.
Era feliç. Ara se n’adonava i n’era conscient com mai ho havia estat abans, i ni les abraçades sobre la seva pell nua que li van fer tot aquell reguitzell de belleses estrangeres en acomiadar-se van tornar-lo a fer canviar d’idea. Això sí, quan van ser a l’apartament i li va tocar finalment el seu torn, potser es va estar cinc minutets més a la dutxa del que hauria estat normal.
Xavier Gonzàlez-Costa és escriptor, comunicador i activista cultural. Ha publicat poesia, literatura infantil, relats breus i teatre, havent estat reconegut amb diversos premis arreu dels Països Catalans. Col·labora amb diferents mitjans i participa habitualment en la conducció d'esdeveniments públics. Compromès en la lluita contra les injustícies, va presidir durant setze anys l'oenagé "Viatgers sense Fronteres", i el seu dietari poètic sobre la guerra a Ucraïna "Un llençol blanc" ha esdevingut una referència, en haver-se considerat una eina de cohesió social i de reivindicació de la pau.
Bet Calderer és una berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, especialitzant-se en branding, tot creant dissenys per a empreses com Coca-Cola, Santiveri, Martínez-Bimbo o Marcilla. Ja com a freelance, ha treballat creant campanyes per Beself Brands, Associació Hepa o la imatge de marca i etiquetes de vi per a 'La Diferenta' viticultors. Ha combinat el grafisme amb la pintura per a Decorcuadros, decoradors i interioristes o botigues de mobiliari com Kibuc.