El Grinch volia robar el Nadal. No sé si n’heu llegit el conte o vist alguna de les versions cinematogràfiques que se n’han fet, d’animació o amb intèrprets reals? Aquest personatge verd, rondinaire i groller, intenta manllevar els guarniments i els regals de la mainada d’aquella ciutat on va néixer i de la qual va fugir quan va ser gran, per posar fi a la hipocresia i el consumisme excessiu en què hem convertit les festes.
Per al protagonista del conte, Nadal representa la persecució d’una felicitat fictícia ancorada en uns records antics de quan érem petits i la nostra ingenuïtat congènita no ens deixava adonar de tota la maldat que pot arribar a contenir l’ésser humà.
No sé si el Grinch hi estaria d’acord, però potser aquesta necessitat adulta que a ell tant li repugna no deixa de ser un mecanisme d’autodefensa, quan creixes i t’adones de la trista realitat. No ho sé.
Nadal no és (o no hauria de ser) una simple celebració superficial, sinó un recordatori profund de valors essencials com la generositat, la solidaritat, la compassió o la gratitud; un espai de retrobament anual amb les persones que estimes i que t’estimen, per continuar pol·linitzant un amor que desitgem que germini en l’ànima dels que ens venen al darrere, per mantenir el caliu al cor, fins i tot quan al món se li han congelat els sentiments.
Diu que el Grinch té el cor dues talles més petit, i que per aquest motiu és menys sensible, però jo no m’ho crec. Perquè -i ho sap tothom- la mida no importa. El que importa, i és definitiu, és tenir o no tenir cor.
Sigui com sigui, hi ha una qüestió concreta en aquesta història que malauradament encara és ben vigent, gairebé setanta anys després que el Dr. Seuss escrivís aquest conte infantil tan popular als Estats Units: per què? Per què el Grinch detesta el Nadal fins al punt de voler-lo robar per fer-lo desaparèixer? Doncs perquè li recorda la seva infantesa i haver de sobreviure a la seva singularitat física en un context d’assetjament constant per part de la resta de nens i nenes que haurien d’haver estat els seus amics. Ara en diem ‘bullying’, i la Generalitat de Catalunya està portant a terme una campanya intensa i molt ben feta de sensibilització a través de xarxes i mitjans, perquè els símptomes dels abusos no ens passin per alt, especialment a les famílies i els educadors.
Què hauria passat si un company de classe hagués defensat al Grinch, quan era petit, en lloc de riure’s d’ell?
Les mares, els pares i els equips docents tenim encara molta feina per fer, pel que fa a prevenir que les nostres nenes i els nostres nens es converteixin en assetjadors. Però també tenim una altra responsabilitat, com a mínim, igual d’important: no confondre’ns, si als nostres fills no els va sempre tot bé.
I és que l’assetjament escolar té quatre trets fonamentals: hi ha d’haver persecució física, verbal o social, i en tot cas psicològica; les accions es perllonguen en el temps, no són putadetes puntuals o aïllades; qui exerceix la violència mostra la intenció clara de fer mal, i qui la rep està en una posició de vulnerabilitat i desigualtat respecte de la resta del col·lectiu. Qualsevol situació en què no coincideixin aquests quatre punts no s’hauria d’anomenar ‘bullying’.
La protecció dels fills és natural i legítima, és instintiva i fonamental per a la perpetuació de qualsevol espècie; però la sobreprotecció actual d’alguns infants per part dels seus progenitors, fa perdre en moltes ocasions la perspectiva i els porta a utilitzar el concepte ‘bullying’ de manera desproporcionada.
Un nen o una nena a qui no conviden a una festa d’aniversari, si no hi ha persecució, intenció clara de fer mal, etc., etc., no pateix assetjament, com tampoc el pateix una criatura tímida de qui els altres s’obliden quan es posen a jugar o queden per fer deures. Com a família, fa molt mal de veure que el teu fill o la teva filla pateix per aquest motiu, però etiquetar-ho de ‘bullying’ és faltar el respecte a totes aquelles criatures assetjades de veritat. Perquè això és la vida, i en comptes d’aïllar-los encara més, tot buscant la culpa en els altres, el que cal és ajudar-los a avaluar les pròpies febleses per aprendre a superar-les i donar-los eines de convivència per saber-ho fer tots sols més endavant, quan el papa i la mama ja no hi siguin per llepar-los les ferides. Almenys així és com ho veig jo.
En fi, que arriba Nadal, i el Grinch, tot i ser un personatge grotesc i de mentida, podria prou representar la nostra consciència de veritat.
Xavier Gonzàlez-Costa és escriptor, comunicador i activista cultural. Ha publicat poesia, literatura infantil, relats breus i teatre, havent estat reconegut amb diversos premis arreu dels Països Catalans. Col·labora amb diferents mitjans i participa habitualment en la conducció d'esdeveniments públics. Compromès en la lluita contra les injustícies, va presidir durant setze anys l'oenagé "Viatgers sense Fronteres", i el seu dietari poètic sobre la guerra a Ucraïna "Un llençol blanc" ha esdevingut una referència, en haver-se considerat una eina de cohesió social i de reivindicació de la pau.
Bet Calderer és una berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, especialitzant-se en branding, tot creant dissenys per a empreses com Coca-Cola, Santiveri, Martínez-Bimbo o Marcilla. Ja com a freelance, ha treballat creant campanyes per Beself Brands, Associació Hepa o la imatge de marca i etiquetes de vi per a 'La Diferenta' viticultors. Ha combinat el grafisme amb la pintura per a Decorcuadros, decoradors i interioristes o botigues de mobiliari com Kibuc.