L'àvia Valentina carrega amb penes i treballs el bujol marró de la brossa orgànica, i el més gran de color groc, que no pot ni acabar de tancar de tant ple que arriba a estar. Avui, toca recollida selectiva d'envasos i plàstic en general, i com més s'esforça la pobra àvia en reciclar correctament, més embalatges porta tot allò que compra. Per cada pas que fem endavant, ens en fan fer tres o quatre cap enrere, però ella no s'hi posa pedres al fetge. Tot fos això! Porta el contenidor gros, mig obert i com pot, en una mà, i el petit penjat de l'altre braç per poder baixar agafada a la barana de l'escala. Si no ho fes així, cauria, no podria aguantar l'equilibri, i l'opció de fer dos viatges, tal com té els malucs, ni se la planteja. Viu al pis de tota la vida, allà on se'n van anar a viure amb el Jaume, quan es van casar i ella només tenia disset anys acabats de fer. Ell era més gran, havia tornat de la mili a l'Àfrica i se sentien els amos del món. Van llogar aquella primera planta, perquè era un pis molt gran i perquè quan tinguessin nens, els seria més còmode de pujar i baixar l'escala carregats. Mentre va ser jove, va queixar-se moltes vegades d'aquella decisió, ja que a mesura que els cotxes van anar apoderant-se de la ciutat, a tan poca altura del carrer, tenien sempre molt soroll a casa. En canvi, ara, ho agraeix, perquè sense ascensor i amb gairebé noranta anys, per anar a comprar o per traginar les escombraries de la manera que toca, ser en un primer pis és una sort. Pobre Jaume, si ho veiés, ell que l'havia portat com una reina i que no havia deixat mai que es busqués feina, perquè pogués cuidar-se exclusivament dels nens, mentre feia dos jornals seguits de paleta… fins al fatídic dia que va caure de la bastida i se'n va anar abans d'hora, deixant-la sola amb l'Ester i el petit Jaume, que només tenia tres anyets. Aleshores sí, que va haver de buscar feina.
La seva mare es va instal·lar al pis amb ella i la mainada per ajudar-la, i se'n va sortir. Com que la coneixia tothom, eren bona gent i la seva desgràcia va afligir a tot el poble, no li va costar que la contractessin de seguida. No havia treballat mai fora de casa, però la dona del contractista que havia estat l'amo del Jaume tenia una botiga de roba al major i no va dubtar ni un moment en quedar-se-la de dependenta. Tenia moltes comandes i una persona més li havia d'anar molt bé, li va explicar quan es van veure el primer dia, després de l'enterrament. La dona havia sentit veus que la noia necessitava ingressos per tirar endavant la família, i amb aquest pretext, i ves a saber si també per algun càrrec de consciència, un dia se li va presentar i va picar a aquella porta que ara mateix tant li costava de passar carregada amb els dos bujols, per gairebé suplicar-li que anés a treballar amb ella. La veritat és que per a la Valentina aquell oferiment li va ser un regal. Sí que era veritat que les males llengües feien córrer que l'accident del seu home havia estat per culpa de l'amo, que els feia esllomar en unes condicions indignes, i que ella el que hauria hagut de fer era denunciar-lo. Però amb les dues canalles i sense saber massa de lletra, què s’havia d’embolicar ella amb advocats! Ja tenia prou pena, com per haver-la d'allargar amb un procés que potser ni guanyaria. Que a aquella època, la justícia i els diners menjaven a la mateixa taula! De fet, com ara, però sense fer veure que no, sense complexos. I en aquell moment, amb l'església i els sabres compartint tovalles. Per tant, la feina al magatzem de roba, sabent cosir i brodar com sabia ella, era la millor alternativa. Despatxar en una carnisseria, o una peixateria o una botiga d’alimentació, segur que hauria estat més dur, i no per això hauria estat més ben pagada.
Tot i els anys que han passat i que ja gairebé mai hi pensa, la Valentina és conscient que, aleshores, algunes velles xafarderes la van criticar per la seva decisió, per haver-se venut l'ànima al diable i haver traït la memòria del seu marit per un trist plat de llenties. Però a ella li és igual, i més ara quan ja veu les seves netes grans, amb estudis, decidides i empoderades, i sap que si això és així ha estat en part gràcies al que ella en aquell llunyà moment va decidir. Honestament, tampoc ha amagat mai que, al principi, quan li xiulaven les orelles, havia de fer el cor fort i patia per si algú es ficava amb els nens, per aquell motiu, quan eren a l’escola. Que la canalla és cruel i t'escupen a la cara la merda que els donen per menjar a cada casa. Però mai va passar res, i ella es felicita pel seu pragmatisme d'aleshores, que li va permetre de pujar els dos fills, que poguessin estudiar i que ara gaudeixin d'unes vides còmodes i d'unes filles adultes, decidides i empoderades, convençudes de què seran capaces de fer d’aquest món que els hi hem deixat un lloc millor. De fet, si ara va carregada amb aquests dos cubells que no passen gairebé ni per l'escala és perquè la més gran de les cinc netes que té li va explicar molt bé que, amb aquest sistema de recollida selectiva, podem reutilitzar les nostres deixalles per donar-los una segona vida i, així, evitar al planeta una sobre explotació dels seus recursos naturals. I si ho diu la nena, que sempre ha tret unes notes boníssimes i que ara treballa en una empresa molt important, d'aquelles que molts dies parlen al telenotícies, segur que és veritat i no cal donar-hi més voltes; malgrat l'esforç que li suposa i que més d'un dia ha estat a punt d'entrebancar-se i caure escales avall amb els ditxosos bujols de colors i tota la porqueria que contenen i que ella ha estat tan escrupolosa a triar correctament.
Aguanta com pot la pesada i antiga fulla de fusta del portal i la trava amb un tasconet que fa anar arrossegant-lo amb un peu. Un veí nou que ha llogat el pis de sobre el seu, l'hi va fer expressament quan la va trobar un vespre mig glaçada al carrer, perquè sortint a treure les escombraries se li havia tancat la porta de cop, i s'havia deixat les claus a dalt a casa. Es veu molt bon xicot. No és d'aquí, però una vegada li va explicar que, dos matins a la setmana, anava a classes de català, per poder-se integrar més ràpidament i tenir una millor feina. A la Valentina li va agradar que fes això. I n'ha après molt! Ara mateix, ja gairebé ningú ho diria que ha vingut de l'altre cap de món. A més a més, li fa companyia, tot i que si gosés dir-li, li demanaria que abaixés el volum de la música i la televisió, que acabarà sord i farà patir dels nervis a la resta del veïnat. Ara mateix, mentre ella alinea mil·limètricament els seus dos cubells amb els altres que ja hi ha a la vorera, per facilitar la feina dels nois del camió, pot escoltar perfectament les notícies que ell té posades: expliquen això d'aquest que torna a ser president dels Estats Units i que diu que ja ha ordenat afavorir novament el consum de combustibles fòssils, perquè el canvi climàtic és una ensarronada que s'han inventat quatre amargats de la vida que veuen problemes on no n’hi ha. A la Valentina no li agrada, aquest home, i encara menys la gent de qui s'acompanya, amb uns gestos massa desinhibits per ser casuals, i que li retornen unes imatges en blanc i negre d'algú que va ser capaç d'assassinar més de sis milions de persones a sang freda, i de provocar una guerra que va sembrar tot un continent de mort i destrucció. Té la dona guapa, però. Un fet que a la seva neta petita, la més revolucionària de totes, diu que li fa fàstic, perquè perpetua un masclisme que exhibeix les dones com un trofeu, amb la complicitat necessària d'aquestes mateixes dones que s'hi avenen per diners. Prostitutes de luxe, diu la seva nena. Paraules molt gruixudes que a la Valentina li costa d’acceptar que es pronunciïn a taula, quan es discuteixen tot dinant.
I és que, avui dia, s'han perdut les maneres, i en lloc dels capellans i les monges, per educar-nos la mainada, ara només hi ha l'Internet i allò que en diuen xarxes socials. Si els uns eren dolents, d'això altre no sap pas què pensar-ne. Bons i dolents… sempre fent bàndols, sempre buscant culpables, però gairebé mai comprometent-nos en buscar la veritat de veritat. En qualsevol cas, ella ja va tard per canviar res, i l'únic que pot fer és continuar amb la recollida selectiva, malgrat l'extraordinari esforç que li suposa i que això no compensi ni una engruna la contaminació amb què grans potències mundials com la Xina o els americans emmetzinen l'atmosfera que compartim i la Terra que ens repartim de tan mala manera. Perquè allò de l'efecte papallona pot tenir la base científica que es vulgui, però quan el món està embolcallat en la teranyina teixida per aquests aràcnids tan perversos i letals que el governen, no hi ha lepidòpter que pugui batre les ales i fer moure aquest aire corromput que ens alenen a la cara.
La Valentina està cansada. Cada dia que passa li costa més de fer passar. Treu el tascó de sota la porta, s'assegura que quedi ben tancada i s'agafa fort al passamà per enfilar l'escala. Quan arribi a dalt, es ficarà al llit de seguida. Ha sopat fa estona, i ja té la cuina neta. I quan sigui entre els llençols, amb el cap al coixí i abraçada als records que li fan més companyia, com cada dia, abans de tancar el llum, mirarà amb amor el retrat del seu Jaume que sempre ha tingut a sobre la tauleta, mentre li resa un parenostre i li demana que vetlli pel futur dels seus fills i les netes, que li somriuen des d'una altra foto que té posada ben bé al costat, i que ara mateix són l'única cosa que dona sentit a la seva vida, i un bri d'esperança per tornar-se a llevar demà.
Xavier Gonzàlez-Costa és escriptor, comunicador i activista cultural. Ha publicat poesia, literatura infantil, relats breus i teatre, havent estat reconegut amb diversos premis arreu dels Països Catalans. Col·labora amb diferents mitjans i participa habitualment en la conducció d'esdeveniments públics. Compromès en la lluita contra les injustícies, va presidir durant setze anys l'oenagé "Viatgers sense Fronteres", i el seu dietari poètic sobre la guerra a Ucraïna "Un llençol blanc" ha esdevingut una referència, en haver-se considerat una eina de cohesió social i de reivindicació de la pau.
Bet Calderer és una berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, especialitzant-se en branding, tot creant dissenys per a empreses com Coca-Cola, Santiveri, Martínez-Bimbo o Marcilla. Ja com a freelance, ha treballat creant campanyes per Beself Brands, Associació Hepa o la imatge de marca i etiquetes de vi per a 'La Diferenta' viticultors. Ha combinat el grafisme amb la pintura per a Decorcuadros, decoradors i interioristes o botigues de mobiliari com Kibuc.