El 8 de gener de 2016, David Robert Jones, més conegut com a David Bowie, feia 69 anys i ho celebrava llançant al mercat el seu nou àlbum, Blackstar (2016). L'endemà passat, el 10 de gener, moria després de lluitar 18 mesos contra el càncer, tornava al seu lloc d'origen sigui quin sigui aquest lloc. Icona i figura important del rock durant gairebé cinc dècades, Bowie és considerat un innovador, en particular pels àlbums de la dècada dels 70 i per la seva veu peculiar, a més de la profunditat intel·lectual de la seva obra. Bowie va aconseguir notorietat a l'estiu de 1969, quan el seu single Space Oddity va arribar al Top 5 de les llistes britàniques. Després d'una etapa experimental, va ressorgir el 1972, en plena era del glam rock, amb el seu extravagant i androgin alter ego, Ziggy Stardust, gràcies a l'èxit del seu single Starman i l'àlbum The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars (1972). David Buckley, el seu biògraf, descriu l'impacte de David Bowie en aquella època com: "Va desafiar al nucli de la música rock de l'època i va crear, possiblement, el personatge més important de la cultura popular". La relativament curta vida de Ziggy Stardust només va ser una faceta d'una carrera marcada per les contínues reinvencions, innovacions musicals i visuals de tota mena.

L'any 1970, David Bowie era un fenomen d'un sol èxit (one hit wonder), però l'àlbum, The Man Who Sold The World (1970) el va ajudar a recalibrar el seu so i la seva visió, posant-lo en el camí per convertir-se en un artista que marcaria una dècada. L'èxit del seu single Space Oddity, que havia venut gairebé 150.000 còpies, havia disparat el catxet de contractació de Bowie i li va fer guanyar diners per primera vegada en els seus sis anys de carrera. Però la connexió de la cançó amb l'arribada a la Lluna de l'Apol·lo 11 l'hi havia donat un estatus que li costava superar. El seu darrer single, The Prettiest Star, escrit per a la seva xicota Angie i amb Marc Bolan a la guitarra solista, només havia venut 800 còpies i no havia ni entrat a les llistes d'èxits. Bowie també tenia altres problemes, estava de dol pel seu pare, feia poc que havia mort als 56 anys. El seu contracte de management amb Ken Pitt s'havia deteriorat fins al punt que volia deixar-lo. També hi havia la delicada qüestió del seu germanastre esquizofrènic Terry, que havia estat vivint amb ells. Després de la mort del pare de Bowie, la seva mare, incapaç de cuidar del Terry, el va internar en un manicomi. David Bowie el visitava regularment, però cada vegada se sentia més culpable per no poder fer més per ajudar. En una entrevista a Phonograph el 1971, Bowie va resumir el seu estat d'ànim en aquella època: "La veritat és que em sentia molt deprimit, desorientat i amb aquella sensació de, per què serveix tot això? Gran part va passar en aquell període". Així que, el més lògic era quedar-se amb l'Angie al seu pis, una antiga i desballestada casa victoriana, compartint el lloguer amb l'amic i productor de Bowie, Tony Visconti, i la seva xicota.

El disc que es convertiria en The Man Who Sold The World (1970) va començar amb les seves converses nocturnes sobre la idea d'allunyar-se dels singles i anar cap als àlbums. Tony Visconti va explicar al llibre de Dylan Jones, David Bowie: A Life, que "volíem fer un disc d'art rock, a l'àlbum Space Oddity no teníem ni idea del que estàvem fent. Així que vam intentar alguna cosa diferent, més difícil. Vam abandonar la precaució, els nostres col·legues l'havien de veure com una obra d'art i no com un àlbum pop, ja que al David i a mi ens agradava la idea d'un àlbum conceptual. El single va passar de moda un temps perquè gent com Led Zeppelin i Yes feien àlbums que per primera vegada superaven en vendes als singles. Volíem ser vistos com una gran banda d'àlbums". Amb Tony Visconti al baix, a més de la producció, la nova banda de Bowie va començar a formar-se aquella primavera amb l'arribada de dos músics més, el guitarrista Mick Ronson, que esdevindria fonamental en la carrera de David Bowie i el bateria Woody Woodmansey. Mick Ronson havia conegut a Tony Visconti durant la gravació de l'àlbum de Michael Chapman, Fully Qualified Survivor (1970) i havia anat a un concert del Bowie en què en acabar van tornar a casa del Bowie tots dos per a una jam nocturna. En el documental del 2017, Beside Bowie, sobre Mick Ronson, Bowie recordava: "Vaig començar a tocar algunes de les meves cançons amb la guitarra de dotze cordes i ell va enxufar la seva Gibson. Tot i que tocava a un volum molt baix, l'energia i el feeling travessaven la sala i de seguida es va consagrar com un gran músic". Tony Visconti en una entrevista va definir a Mick Ronson com "Mick era com Jeff Beck, Eric Clapton i Jimi Hendrix en una sola persona, ho tenia tot, i la seva tècnica era espectacular, igual que la seva sensibilitat. Sabia com tocar les notes adequades, la manera correcta de tocar una cançó. Li donaves una cançó, i deu minuts després ja la tenia".

Aquest talent es va posar a prova dos dies després quan Ronson, sense assajar, va fer el seu primer concert amb David Bowie, a la sèrie In Concert de la BBC. Tony Visconti ho explica al llibre, David Bowie: The Golden Years, que "va ser increïblement emocionant, perquè sabíem que Mick funcionària, tenia alguna cosa que necessitàvem". Amb el seu entusiasme i el seu extens vocabulari musical, Ronson era el complement perfecte per a Bowie. Després de mudar-se a casa del David, es van fer inseparables i s'asseien hores l'un davant de l'altre, creant progressions d'acords i dissenyant els riffs que inspirarien les cançons de l'àlbum The Man Who Sold The World (1970). Mick Ronson no trigaria a sentir-se frustrat amb què era el bateria de Bowie en aquell moment, John Chamberlain, i va suggerir un substitut. Aquell substitut, Mick 'Woody' Woodmansey, recordava la seva primera impressió de Bowie com un músic que era un artista les 24 hores del dia, "tot i que en aquell moment encara no ho tenia clar, veia a Bowie com un artista en potencia. Tenia totes aquelles idees, però encara no havia trobat la direcció correcta. A més, no coneixia del tot el món del rock and roll. De tot això en sorgiria la banda".

L'altre actor important que va entrar a la vida de Bowie aquella primavera va ser Tony Defries. David Bowie va tenir la seva fatídica primera trobada amb aquell jove de 26 anys, fumador de puros, empleat en litigis i aspirant a agent del món de l'espectacle. El seu model a seguir era el mànager d'Elvis Presley, el coronel Tom Parker, i Defries estava convençut que havia trobat al seu Elvis. Semblava intuir totes les angoixes que Bowie sentia per la seva carrera, i li va fer grans promeses, l'alliberaria del contracte amb el seu mànager Ken Pitt, li aconseguiria una discogràfica millor i el faria l'artista més gran de tots. L'únic que Bowie havia de fer era ser creatiu i escriure cançons. Ell s'encarregaria de la resta. Tres anys després, David Bowie explicava a la BBC Radio 1: "Em va dir, et convertiré en una estrella. Ah, sí? I ho va fer... això diuen. Ho he llegit. Aleshores Tony Defries va entrar a la meva vida... i a la meva cartera!".

Mentre que la majoria dels seus col·legues de professió s'acomodaven a mesura que s'anaven fent grans, David Bowie opinava que per l'art valia la pena arriscar-se, i aconsellava que "Si et sents segur en la teva zona de confort, no estàs a la zona adequada, ficat sempre a l'aigua una mica més enllà del que penses que ets capaç d'estar. Surt una mica de la teva fondària, i quan no sentis que els teus peus toquen el fons, estàs en el lloc adequat per fer alguna cosa emocionant". Va ser una frase que Bowie va seguir al peu de la lletra des del principi. D'aquí l'etiqueta de "camaleó", però després un cop ho havia fet, es treia la seva pell musical i sortia a la recerca de nova inspiració. Al llarg de la seva carrera, s'ha vist a Bowie repetir aquest patró infinitat de vegades, fins al seu últim àlbum, Blackstar (2016), que va gravar amb el productor de tota la vida, Tony Visconti, i un grup de músics de jazz de Nova York desconeguts fins aleshores. El catàleg que deixa, és senzillament un dels més atrevits del rock 'n' roll.

Quan les noves bandes de rock qualifiquen al seu nou àlbum com "experimental", sol voler dir que han après alguna cosa nova. La interpretació de Bowie de la paraula era com llençar al foc els vells costums. Quan es reinventava, tot el que havia fet s'ho emportava el vent. L'estil musical podia passar del glam al soul, la producció podia canviar de pomposa a escabrosa. El personatge podia passar de ser un home de l'espai (Ziggy Stardust) a un provocador descarat (The Thin White Duke/ L'escanyolit Duc Blanc). Fins i tot els músics de Bowie, elements vitals de cada nova etapa, tenien poca seguretat laboral, perquè els contractava i acomiadava segons la seva inspiració. El talent de David Bowie per a reinventar-se el va fer irresistible i inconsistent alhora. Va abandonar gèneres i col·laboradors quan semblava que encara hi havia recorregut. Va estar més temps del que hagués agradat als seus fans en els dubtosos terrenys del dance i l'electrònica. De tant en tant, la seva muda de pell semblava artificiosa, i els darrers 20 o 25 anys és probable que tingués més errors que encerts, però descartar a David Bowie és arriscar-se molt.
 

The Man Who Sold The World (1971)

S'ha afirmat que el glam rock va començar amb l'aparició d'aquest àlbum, tot i que també s'atribueix a l'aparició de Marc Bolan al programa de televisió del Regne Unit, Top Of The Pops el desembre de 1970, vestit amb lluentons, presentant amb la seva banda, T. Rex, el que seria el seu primer single d'èxit al Regne Unit, Ride A White Swan, que va arribar al número 2 de les llistes d'èxits. The Man Who Sold The World és considerat generalment un àlbum de hard rock, té un punt de heavy metal que el distingeix dels altres àlbums de Bowie, i ha estat comparat amb contemporanis seus com Led Zeppelin i Black Sabbath. Un crític musical va dir que l'àlbum va marcar el canvi de direcció de Bowie en el hard rock. Els primers indicis del potencial de la guitarra Mick Ronson van arribar amb aquest disc, que va eliminar la sensibilitat folk pop de Bowie i el va encaminar cap a l'estrellat del rock. Tot i que no és tan brillant com els àlbums dels 70 que vindrien després, no hi ha res de dolent amb el cop de puny de Black Country Rock i la intro de The Width Of A Circle. Per altra banda, els riffs de She Shook Me Cold van assenyalar el camí cap al heavy metal, mentre que l'hipnòtic i inquietant tema que dona títol al disc, mereix quelcom millor que viure a l'ombra de la versió Unplugged que en va fer Nirvana.

David Bowie - The Man Who Sold The World

 

Hunky Dory (1971)

Hunky Dory és el quart disc d'estudi de David Bowie, i és alhora el seu primer gran àlbum. Havia trobat l'èxit el 1969 amb el single Space Oddity, però després del fracàs del single The Prettiest Star, tornava a la casella de sortida. Per a més inri, el seu amic Marc Bolan, que havia començat igual que ell, s'estava convertint en l'estrella de rock més important del país amb la seva banda T. Rex. Era el moment indicat de mirar-se en el mirall i veure que era el que s'hi veia. Va ser una revelació, Bowie va veure que era la suma dels seus canvis, no era un cantant de rhythm and blues, ni un de folk, era tot alhora, l'essència d'un David Robert Jones que es convertiria ràpidament en l'etern Ziggy Stardust, encarnat per l'auge de la cultura pop (de la mà d'Andy Warhol), pels rumbs socials i poètics que havia començat a agafar el rock gràcies a la influència de Bob Dylan, així com el creixent alliberament sexual, l'androgínia, el glam rock o la cultura hippie entre tantes altres expressions, com diria ell mateix més endavant el seu veritable estil era una amalgama, "Jacques Brel liderant a la Velvet Underground". El canvi era la seva personalitat i sabria reflectir-lo a la perfecció, l'àlbum Hunky Dory va suposar la creació del mite Bowie com a camaleó, de l'artista tal com l'entenem. Va ser en aquestes cançons on es va trobar definitivament i es va matricular cum laude com a exquisit compositor.

La cara A d'aquest disc és un dels grans moments de la música pop del segle XX, des de l'imparable inici amb Changes, que pot ser entesa com un petit manifest que sintetitza la personalitat camaleònica de Bowie, i també la seva constant reinvenció estètica i musical, fins a Quicksand, passant per la incontestable tornada de, Oh You Pretty Things, Kooks, dedicada al seu fill acabat de néixer o la cançó més maca (que ja és dir) de la seva carrera, Life On Mars?, un èpic tema sorgit d'un encàrrec que li van fer per a traduir a l'anglès la cançó francesa que finalment va inspirar a My Way el gran clàssic que interpretava Frank Sinatra. En els crèdits de Hunky Dory es podia llegir que la cançó estava inspirada per Frankie. El món el descobriria un any després disfressat de Ziggy, però David Bowie ja s'havia trobat a si mateix a Hunky Dory, la seva primera obra mestra i un dels discos més importants de la història de la música pop. Hunky Dory és or pur, és el disc al qual acudeixen els fans de Bowie, ell mateix considerava que l'àlbum era un dels més importants de la seva carrera. En una entrevista l'any 1999, va dir, "Hunky Dory em va donar un gran reconeixement. Suposo que em va brindar, per primera vegada en la meva vida, una audiència real, és a dir, persones que s'acostaven i em deien, bon àlbum, bones cançons. Això no m'havia passat abans. Era com, ah, ho estic entenent, estic començant a comunicar el que vull fer. Ara, què és el que vull fer? Sempre va haver-hi una qüestió amb això".

David Bowie - Life On Mars?

David Bowie – Changes

 

The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars (1972)

The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars és el cinquè àlbum de David Bowie, sense cap dubte el millor de la seva carrera i un dels millors discos de la història del rock. David Bowie havia iniciat amb Space Oddity (1969) una exploració cap al rock espacial, però aquest es tracta d'un disc conceptual en què Bowie ja no es conforma només amb els ambients espacials, sinó que també el personatge d'aquesta "novel·la musical", Ziggy Stardust, es convertirà en el seu propi alter ego i l'encarnarà durant anys en cada concert amb The Spiders From Mars, nom que rebria la banda que el va acompanyar des de 1970 fins a mitjan 1973. Ziggy és un alienígena androgin que arriba a la Terra per a anunciar que només queden cinc anys per a la seva destrucció, i el que pretén és salvar el planeta a través de la força del rock. Per a l'estètica de Ziggy Stardust, David es va inspirar en els maquillatges i en la posada en escena del teatre japonès amb l'ajuda del dissenyador Kansai Yamamoto. El factor especial que va contribuir a l'increïble èxit de The Rise And Fall Of Ziggy Stardust, a més del geni de Bowie, va ser la banda. The Spiders From Mars estava formada per Mick Ronson (guitarra, piano i cors), un dels guitarristes més infravalorats i alhora genials de la història del rock, Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria).

Des del seu naixement, el concepte de l'àlbum ja era d'una altra galàxia i amb el passar dels anys s'ha posicionat al costat de les creacions més grans de la musica rock. La contraportada del disc ja advertia, "To Be Played At Maximum Volume" (Per reproduir al màxim volum), i és que les cançons no mereixien menys. A diferència de la majoria dels àlbums conceptuals, la quantitat de tornades pop feia que cançons com Starman sonessin igual de bé escoltades en fragments per la ràdio. Tot i que era el punt àlgid de la carrera de David Bowie, també es pot argumentar que l'àlbum pertany igualment al guitarrista Mick Ronson. El disc s'obre melodramàticament amb el tema Five Years i es tanca amb la immortal Rock 'n' Roll Suicide, entremig "trallassos" com, Moonage Daydream, Ziggy Stardust o Sufragette City, balades marca de la casa com Lady Stardust i tornades irresistibles com Starman. Bowie combinava a la perfecció les increïbles balades del Hunky Dory (1971) amb la força guitarrera de The Man Who Sold The World (1970) i entregava el disc pel qual passarà a la història, la seva obra mestra.

David Bowie – Starman

David Bowie - Moonage Daydream

David Bowie - Ziggy Stardust

David Bowie - Sufragette City

 

Aladdin Sane (1973) 

Després del trampolí que havia suposat l'any anterior l'àlbum, The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars, Bowie era una Mega estrella. Com a tal, gran part d'aquesta seqüela va ser escrita i gravada mentre veia passar Amèrica a tota pastilla per la finestra del bus de gira, enmig de la gira americana en què presentava Ziggy Stardust. Bowie el va subtitular, Ziggy Goes To America, i alguna cosa té d'això, una espècie de cabaret rock en el que a la banda, The Spiders From Mars s'uneix el piano de Mike Garson i Ziggy es desenfrena amb uns cabells més tenyits de vermell, unes botes de plataforma més grans, uns vestits més llampants i més maquillatge que una Drag Queen. Bowie va continuar experimentant dins del glam, en altres mans, les circumstàncies podrien haver portat a un àlbum de transició, però Aladdin Sane no ho és en absolut, si bé el disc és una extensió estètica de l'anterior, aquest no és una obra conceptual, Aladdin Sane reviu les pretensions avantguardistes i de l'art pop presents al Hunky Dory. La portada del disc autoria de Brian Duffy que mostra la iconografia del raig blau i vermell que tapa l'ull dret de David Bowie, es va convertir en una autèntica icona de la cultura pop. L'àlbum obre en gran amb Watch That Man, de clares influències Rolling Stones i una de les millors cançons glam de la seva carrera, amb un Mick Ronson desfermat amb la seva Les Paul, un guitarrista que torna a brillar a Panic In Detroit, escrita a partir d'un ritme de Bo Diddley, en la versió de la cançó dels Stones Let's Spend The Night Together, The Jean Genie o a Time, on entrega un dels millors solos de la seva carrera. Bowie ja s'ha transformat en Ziggy i és difícil distingir a la persona del personatge.

David Bowie - The Jean Genie

 

Diamond Dogs (1974) 

Aclaparat per la fama del seu personatge, Bowie va decidir tallar en sec i acabar amb ell, el 3 de juliol de 1973, a l'últim concert de la gira, David Bowie va matar a Ziggy, va acomiadar a la banda, The Spiders From Mars, i va començar una nova etapa. L'únic membre a què Bowie havia informat de la decisió era Mick Ronson, però el guitarrista tampoc va saber mai per què trencava una de les relacions de més èxit de la història del rock. Mick Ronson moriria de càncer el 29 d'abril de 1993 a l'edat de 46 anys. Havia col·laborat amb Lou Reed a l'àlbum Transformer (1972). També va formar part de la banda que acompanyava a Bob Dylan en la gira, The Rolling Thunder Revue l'any 1975. Després de ser acomiadat per Bowie va col·laborar amb el cantant i compositor, Ian Hunter, líder de la banda Mott The Hoople durant dues dècades, a més dels seus treballs en solitari. Participaria en l'àlbum de David Bowie, Black Tie, White Noise (1993) a la cançó, I Feel Free abans de morir. Diamond Dogs és un àlbum conceptual inspirat en la novel·la de l'escriptor George Orwell, 1984. Quan a Bowie li van denegar el permís per a muntar la producció teatral, va decidir transformar les cançons en el seu vuitè àlbum. Diamond Dogs és un disc de transició entre el personatge de Ziggy (la imatge de la portada, el riff del tema Rebel Rebel o la cançó que dona títol al disc continuen portant l'aroma de l'extraterrestre, a més de cançons marca de la casa com Rock 'n' Roll With Me o Big Brother), i la seva següent fase, la del soul, amb un Bowie submergint-se en la música negra. Quant a l'estètica i el so, es podria dir que es tracta de l'últim disc de glam rock de Bowie, decantant-se per moments cap a un marcat so Stone.

David Bowie - Rebel Rebel

David Bowie - Diamond Dogs

 

Young Americans (1975) 

David Bowie va descriure el seu àlbum Young Americans com l'àlbum de plastic soul definitiu (plastic soul és un terme que descriu a un tipus de músic blanc, britànic, que canta música negra, soul). Inspirat en part en el so soul i rhythm and blues de les sales de ball de Filadèlfia que arribaria a les llistes d'èxits en aquell moment, conegut com, Philadelphia Soul o Philadelphia Sound (so Filadèlfia), i precursor de la música disco. La majoria dels cantants i bandes britàniques, van créixer escoltant els primers blues, soul i rhythm and blues nord-americans i Bowie era un d'ells. Amb la finalitat de crear un so més autènticament "negre", Bowie va portar músics de funk i la comunitat soul, incloent-hi un jove Luther Vandross i Andy Newmark, bateria de la banda Sly And The Family Stone. La col·laboració entre Bowie i el guitarrista porto-riqueny Carlos Alomar, comença amb aquest disc i els porta a una relació musical de més de 30 anys. Carlos Alomar, que no havia sentit a parlar mai de Bowie abans de ser contractat per a aquest àlbum, recordava quan es van conèixer, Bowie era "l'home més blanc que he vist, blanc translúcid". Com la majoria dels àlbums de rock de l'època, Young Americans, es va fer ràpid, i a la recerca d'inspiració, Bowie va recórrer a Bruce Springsteen, a qui havia estat seguint des que el va veure el 1973. Tot i que el tema no es publicaria fins que va aparèixer a la caixa recopilatori amb material inèdit, Sound + Vision (1989), Bowie va intentar acabar una versió de It's Hard To Be A Saint In The City de l'àlbum Greetings From Asbury Park, N.J. (1973) de Bruce Springsteen, i fins i tot va poder tocar-la per a ell, que va passar per l'estudi mentre Bowie estava gravant. Bowie més endavant va explicar que "era molt tímid, recordo estar assegut amb ell al passadís, parlant sobre el seu estil de vida, que era molt "Dylaniá", movent-se de ciutat en ciutat amb una guitarra a l'esquena, tot aquest tipus de coses. De totes maneres, recordo que no li agradava el que estàvem fent. Almenys, no va expressar gaire entusiasme. Suposo que devia pensar que tot era una mica estrany. Jo estava en un altre univers en aquell moment". Bruce Springsteen no va ser l'únic músic extern en les sessions de Young Americans. Cap al final de la gravació, David Bowie es va trobar amb John Lennon, cosa va provocar una col·laboració que va acabar produint, Across The Universe, una cançó dels Beatles escrita per Lennon que van començar tocant com a diversió i va resultar una versió prou bona per a incloure-la a l'àlbum Young Americans, i Fame, el single que arribaria al número 1 als Estats Units. Reforçat per Fame i l'èxit Top 30 de la cançó que dona títol al disc, l'àlbum Young Americans va arribar al número 2 al Regne Unit i al número 9 als Estats Units.

David Bowie - Fame 

David Bowie - Young Americans

 

Station To Station (1976) 

El gran consum de cocaïna de Bowie a mitjans dels 70 va fer que afirmés no recordar haver fet Station To Station. Per als seus fans, aquest disc de referència de 1976 és un dels seus àlbums més memorables, a mig camí entre el soul i l'etapa berlinesa, barreja el funk amb la seva nova obsessió, el krautrock (rock experimental, psicodèlic o progressiu sorgit a Alemanya) de bandes com Can, Neu! o Kraftwerk, creant una cosa totalment propia i presentant un altre dels seus personatges més icònics, Thin White Duke (L'escanyolit Duc Blanc). Format només per sis temes llargs, Station To Station suposava una clara ruptura amb el soul de l'àlbum anterior, Young Americans, insinuant les tendències electròniques que la trilogia de Berlín exploraria poc després. El tema Golden Years barreja funk i disco, una cançó que sona a Bowie pels quatre costats, Stay dona l'oportunitat a Earl Slick i Carlos Alomar, els seus nous guitarristes, a lluir-se, amb TVC 15 fica un piano tocat per Roy Bittan de la E Street Band creant una altra meravella, mentre que transforma el Wild Is The Wind de Nina Simone en una de les seves melodramàtiques i magnífiques balades.

David Bowie - Golden Years

 

Low (1977)

Després del període de Thin White Duke (El Duc Blanc) de Bowie i l'èxit comercial dels singles Fame i Golden Years de 1975 i 1976, volia allunyar-se de la cultura de les drogues de Los Angeles, on havia desenvolupat una nociva addicció a la cocaïna. Bowie va dir que no recordava gairebé res de les sessions del disc Station To Station (1976) i que té records molt borrosos del període entre 1975 i 1976, el que provocaria uns canvis estranys en la seva personalitat i en les seves aparicions en públic. Més endavant va explicar que "va ser una època perillosa per a mi. Estava al límit, físic i emocionalment, i tenia seriosos dubtes sobre el meu senderi". Cap a finals de 1976, després d'haver passat per Suïssa, Bowie i el seu amic i cantant Iggy Pop van anar a Berlín en un nou intent d'abandonar la seva addicció a les drogues i fugir del centre d'atenció. Low és el disc més experimental de la seva carrera, també és l'inici de la coneguda com a Trilogia de Berlin (Low, Heroes i Lodger), influïda pel creixent moviment de pop electrònic que començava a popularitzar-se en aquells moments a Alemanya, sobretot a partir de la irrupció a l'escena musical de bandes com Kraftwerk i Tangerine Dream, i de la seva col·laboració amb Brian Eno. La mà de l'ex Roxy Music es nota des de la primera cançó, Speed Of Life, una de les múltiples cançons instrumentals del disc. Dividit en dues parts, la primera de temes més curts i pop, la segona d'extensos passatges instrumentals entre els quals destaca Warszawa, la cançó d'on sorgiria la banda Joy Division (inicialment es deien Warszawa) i tota l'escena post punk. Pocs discos poden presumir d'obrir tants territoris nous i, alhora, incloure cançons com Sound And Vision, Breaking Glass (amb un excel·lent Carlos Alomar) o Be My Wife.

David Bowie - Sound And Vision

 

Heroes (1977) 

L'any 1977 David Bowie ja havia passat per diverses fases, de jove mod a cantant de cabaret, de cantautor hippie a alienígena glam, de cantant soul a cocaïnòman esquifit. L'any anterior havia marxat a viure a Berlín i al costat de Brian Eno havia entregat un dels discos més revolucionaris de la història, Low. Bowie va fer que la continuació de Low semblés fàcil, llançant ràpidament el seu segon àlbum de la Trilogia de Berlin, i l'únic gravat íntegrament a Berlín, Heroes. Té en comú amb el seu predecessor que està format per sis cançons més o menys convencionals (dins dels cànons de Bowie) i quatre instrumentals en què deixa anar al seu costat més innovador i experimental, una fórmula similar a la que ja havia utilitzat a Low. A aquests nous sons, clarament influïts per l'ex Roxy Music, Brian Eno, i el Krautrock alemany, els hi faltava trobar la cançó definitiva per la qual seria recordada aquesta etapa. Per a això Bowie i Eno van trucar al guitarra de King Crimson, Robert Fripp, qui va ajudar a crear l'himne més gran de la carrera de Bowie, la cançó Heroes. Hi ha els que diuen que el secret de l'èxit de Heroes (a més del Duc òbviament) va ser la presència de les guitarres de Robert Flipp, que va volar des dels Estats Units a Europa i suposadament va gravar totes les pistes en un només dia, malgrat que mai havia escoltat les cançons. El mateix John Lennon al moment de gravar el seu àlbum Double Fantasy el 1980, va dir referent al disc del seu amic Bowie, que la seva ambició era fer un àlbum tan bo com Heroes.

David Bowie – Heroes

 

Scary Monsters (And Super Creeps) (1980) 

El llegat de la Trilogia de Berlín va ser l'aclamació de la crítica i la caiguda de les vendes, però David Bowie va començar la nova dècada amb un disc que va arribar al número 1 al Regne Unit sense canviar gens ni mica la seva visió. Tocava mudar de pell per a una nova reinvenció i així va aparèixer Scary Monsters (And Super Creeps), el seu catorzè disc d'estudi. Reforçat per Robert Fripp, de King Crimson a la guitarra, Roy Bittan de la E Street Band al piano a Teenage Wildlife, Ashes To Ashes i Up The Hill Backwards i amb la participació del seu adorat Pete Townshend a Because You're Young, els moments àlgids de l'àlbum són Ashes To Ashes, Fashion i Teenage Wildlife que continuen quedant intactes més de quatre dècades després. Bowie aconsegueix un dels millors equilibris de la seva carrera entre la seva cara més artística i la més comercial, entre l'experimentador i el compositor de fantàstiques cançons pop. Bowie estava bé, havia superat moltes de les seves addiccions i s'havia rejovenit en veure com deixava la seva petjada en la nova i emergent New Wave. Per a rematar-ho torna a rescatar al Major Tom (personatge creat per a la seva cançó Space Oddity de 1969) en una altra de les seves cançons més recordades, Ashes To Ashes. El renaixement comercial de Bowie s'acceleraria amb Let's Dance el 1983, però alguns dirien que Scary Monsters és el seu últim gran àlbum.

David Bowie - Ashes To Ashes

David Bowie – Fashion

 

Let's Dance (1983)

Als inicis dels 80 com a bon camaleó i home que sap anticipar-se al que vindrà, era impossible que David Bowie no es posés "vuitantero". Let's Dance és el quinzè àlbum de Bowie i el seu disc més venut. Produït per Nile Rodgers líder de la banda de música disco, Chic, Bowie deixa a Tony Visconti que havia estat el productor dels seus discos, es trencava així la relació musical amb Visconti de vint anys, fins al que seria el seu pròxim treball junts, Heathen (2002). La crítica va definir l'àlbum com: "Un original funk festiu més gran que la suma de les seves influències". El tema Modern Love és la clara prova que tot i moure's al ritme de moda de l'època, Bowie no abandonava el seu esperit d'escriptor crític i irònic davant la societat a què li tocava viure, Bowie havia declarat que aquesta peça en particular exhibeix el tema i el concepte principal de l'àlbum, una lluita entre Déu i l'home. A Let's Dance, Bowie aconsegueix crear uns singles amb una enorme força, tan musical com també des d'una estètica visual, a través dels seus videoclips que avui denominaríem virals, Let's Dance, que va arribar al N°1 al Regne Unit, als Estats Units i alguns altres països, Modern Love i China Girl, que van arribar al N°2 al Regne Unit. China Girl era una nova versió d'una cançó que Bowie havia coescrit amb Iggy Pop per al seu àlbum, The Idiot (1977).

David Bowie - Let's Dance

David Bowie - Modern Love

David Bowie - China Girl

 

Veure a David Bowie en directe, fantàstic

La segona i última vegada que David Bowie venia a Barcelona era el 16 de setembre de 1990 amb motiu de la seva gira mundial titulada Sound + Vision Tour, promoció de la caixa recopilatori dels seus grans èxits de l'any anterior. Posteriorment tancaria una etapa de la seva vida per a emprendre'n una altra de renovació personal i artística (va liderar la banda de hard rock, Tin Machine (1988-1992), el 1990 va conèixer a la súper model somali, Iman, amb qui va casar-se l'any 1992, i va publicar Black Tie White Noise (1993), el seu primer llançament en solitari de la dècada dels 90 i el seu primer disc en solitari en gairebé sis anys, en paraules seves va ser un intent de fer "un nou tipus de forma melòdica de la música house").

David Bowie va aterrar a Barcelona per a oferir un concert en el remodelat, amb motiu de les Olimpíades de Barcelona 92, Estadi Olímpic de Montjuïc. No es va omplir, quedant l'aforament per sota de les previsions inicials, l'entrada, igual que en el concert de 1987 valia 3.000 pessetes. El setlist, tombava d'esquena, amb tot el ferro, i el Duc Blanc va estar espectacular, Space Oddity, Rebel Rebel, Ashes To Ashes, Life On Mars?, Stay, Pretty Pink Rose (Adrian Belew cover), Blue Jean, Let's Dance, Sound And Vision, Ziggy Stardust, China Girl (Iggy Pop cover), Station To Station, Young Americans, Suffragette City, Fame, Heroes, Changes, Fashion, Modern Love, Panic In Detroit, White Light/White Heat (The Velvet Underground cover), The Jean Genie i Gloria (Them cover). Amb una escenografia modesta a causa de l'elevat cost del seu muntatge (això és el que van dir), només l'escenari i dues pantalles de vídeo on es barrejaven les imatges en directe de Bowie amb muntatges i videoclips en blanc i negre. Després d'aquest concert no va tornar a Barcelona, l'última vegada que passaria per Catalunya seria el 1996, al Doctor Music Festival a Escalarre.

El mite, l'art i la música de David Bowie perduraran per sempre. Sens dubte, la història de la música rock, o fins i tot la història de la música en general del segle XX fins als nostres dies no serà possible explicar-la sense fer parada obligatòria davant la figura del Duc Blanc.