07
de gener
de
2019, 20:17
Actualitzat:
20:53h
El darrer mes de desembre molts pobles i ciutats del territori català s’han vist immersos en el debat sobre l’ús de betum per representar el rei Baltasar durant la cavalcada de reis. No és el primer cop que entitats i col·lectius fan campanyes de reflexió entorn a aquesta realitat: persones blanques que s’embetumen la cara durant un dia i pretenen actuar com a persones negres.
Els arguments a favor i en contra d’aquesta pràctica m’han dut a la reflexió d’un seguit de fets que, en tant que persona blanca, poden passar desapercebuts però que són prou rellevants per escriure-ho en les següents línies.
El primer que vull destacar és l’ús del concepte "racisme". Quan s’usa aquest terme en qualsevol argumentari. En qualsevol argumentari es justifica el ser o no racista en contraposició a uns valors morals. No ens considerem racistes perquè diferenciem el què és correcte i incorrecte, perquè no utilitzem mots que creiem discriminatoris o perquè diem que el color de la pell no importa i que "només veiem persones". Quan parlem de racisme des de la moral obviem l’existència del racisme com a estratègia de privilegis del sistema i l’estructura de poder; bé, dels privilegis que tenim com a persones blanques. En això, no estem parlant de bones o males persones.
Parlem de la igualtat d’accés a oportunitats laborals, educatives i de lleure, de la representació als mitjans de comunicació públics, de les lleis d’estrangeria que sistematitzen i perpetuen l’exclusió i un llarg etcètera de situacions. I per no ser conscients d’aquesta estructura, nosaltres, les persones blanques caiem en la fal·làcia moral de dir que "no veiem el color de les persones". Però aquest clam de no veure "colors" ens porta a negar el fet que els cossos de les persones negres des de fa segles han estat objectes polítics i colonitzats. Parlem obviant el fet que les societats europees des de l’època colonial han estat organitzades i dividies en criteris racials i que tenim un llegat desigual en oportunitats econòmiques, polítiques i socials.
Conseqüentment, mentre que als nens i nenes blancs els hi ensenyem a "no veure colors", als nens i nenes "de color" aprenen que hauran de treballar el doble que les seves contraparts blanques si volen seguir endavant o "tenir èxit".
N’hi diuen el "privilegi blanc". Un privilegi que no vol dir que les persones blanques ho tinguin fàcil, ni vol dir que aquestes mai hagin tingut problemes o viscut en situacions de pobresa o exclusió social. Simplement vol dir que davant d’aquestes dificultats, a diferència de les persones negres, el seu color de la pell no haurà agreujat ni tingut un impacte negatiu.
L’existència de racisme en les estructures del sistema ens atorga privilegis i un poder no guanyat dissenyat per mantenir unes desigualtats silencioses. Per tal de ser capaços de desmantellar aquestes injustícies estructurals hem de veure i ser conscients dels "colors". Hem de conèixer qui es beneficia del seu color i qui n'és afectat, quins són els estereotips i pràctiques negatives de color que ho perpetuen i qui ha rebut una dosis de poder no guanyat en funció del seu color, la seva classe social i el seu gènere. Veure que existeixen "colors" és essencial per canviar el sistema. Per què les persones blanques no ens adonem que també tenim una identitat racial?
*Quan utilitzo la paraula persones de "color"/"colors" em refereixo a qualsevol persona que no és considerada blanca.
Laura Ribera Barniol, membre d'Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) Berguedà
Si vols enviar alguna carta del lector a NacióBerguedà, ho pots fer a [email protected], seguint criteris ètics i de respecte cap a les persones