18
de març
de
2024, 09:05
Actualitzat:
9:05h

Li van dir que era necessària, imprescindible, important… però no s'ho va creure ni poc ni gaire. Què podia fer una sola i minúscula persona diluïda en l'oceà d'una humanitat de més de vuit mil milions d'individus? Quina transcendència podia arribar a tenir el gest d'un microbi insignificant com ella?
La personeta hi pensava i li feia gràcia i tot l'afirmació amb què la volien convèncer. I hi pensava i hi pensava, fins que, al final, acabava emprenyant-se amb aquella apegalosa ingenuïtat, no sabia si hipòcrita o cobarda. Ella ho veia clar i no deixaria que l'entabanessin amb aquelles lliçons morals tan puerils, tan a prop del dogma com lluny de la reflexió reposada.
Perquè, sí, ja ho va dir el poeta que el camí es fa caminant. Però quan el camí no porta enlloc, de què serveix moure’s molt, moure's poc o, definitivament, aturar-se?
Es va asseure vora el riu, es va treure les sabates i va ficar els peus dins l'aigua, desitjant que el fred a la pell fos prou insuportable per fer-li marxar del cap totes aquelles collonades. I va estar-s'hi molta estona, deixant que la vida fluís amb el corrent, ignorant, no important-li, ni el temps que li quedava ni on, finalment, desembocava.
Fins que algú més gran es va asseure al seu costat i li va preguntar què li passava.
Desconfiada, no li va voler dir res. Però aquella afable i anciana companyia li va inspirar confiança i va acabar per explicar-li tot allò de ser necessària, imprescindible i important, i el contrasentit que suposava, tenint en compte la proporció microscòpica del seu tamany entremig de tota la massa humana.
La persona sàvia li va escoltar reposadament el raonament i, sense cap tipus de paternalisme ni condescendència en el seu to, li va acceptar la seva diminuta condició, però incorporant un matís decisiu per capgirar aquella conclusió tan derrotista i derrotada. I és que, un microbi pot ser irrellevant, però, si actua, pot arribar a ser la causa d'una infecció definitiva i mortal, capaç de fer patir i acabar amb la bèstia més bèstia, mala bèstia i més gran.
La personeta hi pensava i li feia gràcia i tot l'afirmació amb què la volien convèncer. I hi pensava i hi pensava, fins que, al final, acabava emprenyant-se amb aquella apegalosa ingenuïtat, no sabia si hipòcrita o cobarda. Ella ho veia clar i no deixaria que l'entabanessin amb aquelles lliçons morals tan puerils, tan a prop del dogma com lluny de la reflexió reposada.
Perquè, sí, ja ho va dir el poeta que el camí es fa caminant. Però quan el camí no porta enlloc, de què serveix moure’s molt, moure's poc o, definitivament, aturar-se?
Es va asseure vora el riu, es va treure les sabates i va ficar els peus dins l'aigua, desitjant que el fred a la pell fos prou insuportable per fer-li marxar del cap totes aquelles collonades. I va estar-s'hi molta estona, deixant que la vida fluís amb el corrent, ignorant, no important-li, ni el temps que li quedava ni on, finalment, desembocava.
Fins que algú més gran es va asseure al seu costat i li va preguntar què li passava.
Desconfiada, no li va voler dir res. Però aquella afable i anciana companyia li va inspirar confiança i va acabar per explicar-li tot allò de ser necessària, imprescindible i important, i el contrasentit que suposava, tenint en compte la proporció microscòpica del seu tamany entremig de tota la massa humana.
La persona sàvia li va escoltar reposadament el raonament i, sense cap tipus de paternalisme ni condescendència en el seu to, li va acceptar la seva diminuta condició, però incorporant un matís decisiu per capgirar aquella conclusió tan derrotista i derrotada. I és que, un microbi pot ser irrellevant, però, si actua, pot arribar a ser la causa d'una infecció definitiva i mortal, capaç de fer patir i acabar amb la bèstia més bèstia, mala bèstia i més gran.
X![]() |
![]() |