Després de l'habitual intensitat, de la gentada, de les cues, d'una graella d'actuacions tan atapeïda com fascinant, el Primavera Sound arriba al tancament amb la notícia –esperada i hiperbòlica– que ha tornat a superar el seu propi rècord d'assistència, amb més de 215.000 persones. La recta final, a més, ha estat concebuda com una gran traca, de pirotècnia variable i amb alta capacitat d'atracció i emotivitat. D'una banda, amb el plat fort de la nit, Arctic Monkeys. De l'altra, amb l'aposta per l'accent femení com a gran reclam del cartell.

Ho deien els propis organitzadors en la roda de premsa de balanç: els dos escenaris grans –Seat i Mango– compleixen un criteri rigorós de paritat: 50% de dones i d'homes com a artistes a mostrar obra. El dissabte així ho ha demostrat, amb les propostes de Jane Birkin, de Lorde, de Christina Rosenvinge, i de la catalana Núria Graham. Un ampli ventall d'opcions, totes amb el focus posat en la subtilesa emotiva i amb el drama que embolcalla. Més que paritat, és el triomf de les dones que s'exposen i que convencen.

Lorde, la gran esperança del pop de ball

Coronada per bona part de la crítica com a responsable del disc de l'any 2017, la neozelandesa Lorde arriba al Primavera Sound per la porta gran. Horari i escenari de luxe, milers de seguidors que l'esperen i l'aplaudeixen, un repertori que s'aguanta per si sol, amb veu i personalitat, amb tot el Melodrama que calgui per ser la gran promesa del pop, amb només 21 anys. Acompanyada de tres ballarins, Lorde demostra que tenir-ho tot no és garantia prou suficient per menjar-se el món i l'escena.

Ha obert amb Sober i Homemade Dynamite, ha passat per la imprescindible Liability i ha tancat l'actuació amb Perfect Place, Team i Green light. Excessivament teatralitzada en gestos i proclames, la cantant ha plantejat un espectacle que sempre ha anat coix, de principi a fi. S'hi apropa, però ni sap moure's damunt l'escenari, ni sap contagiar eufòria quan cal fer-ho, ni té massa convicció en la proposta estètica, a mig camí de l'èxit comercial enllaunat i d'un número tronat de discoteca. Això, sí: amb la parròquia totalment entregada a la causa.
 
Jane Birkin, Arctic Monkeys i Cristina Rosenvinge

Mite i musa, estrella fulgurant de la França que es revoltava i s'alliberava, Birkin segueix pletòrica, als 72 anys. Ningú no ho diria que els té. Somriu, mira el públic, estima cada cançó que interpreta, i es nota. En l'actuació al Fòrum desgrana totes les cançons de Birkin/Gainsbourg: le symphonique amb l'acompanyament de l'Orquestra Simfònica del Vallès, un disc orquestral que repassa les cançons de Serge Gainsbourg. Una delícia d'arranjaments, subtileses i elegància. on sonen Baby alone in Babylone, La chanson de Prévert o La javanaise.

Un preludi perfecte per afrontar el plat fort de la nit: Arctic Monkeys, que torna amb nou disc, després de quatre anys: Tranquility Base Hotel & Casino. Hi ha expectació màxima, milers de persones a l'esplanada, devocions enèrgiques i compartides. Alex Turner, Matt Helders, Jamie Cook i Nick O’Malley demostren que saben el que fan, que ho fan molt bé, que són perfectes i absolutament genials. Però el concert –de les inicials Four Out of Five i Brianstormamb als bisos formats per Batphone, The View From the Afternoon i R U Mine?– no pot fer oblidar una part central excessivament pausada. I amb la sensació que esperàvem més de Turner i companyia.

Hores abans de tot això, amb el sol caient amb traïdoria, la catalana Núria Graham obria la jornada al Ray-Ban, demostrant el talent esmolat de les cançons de Does it ring a bell?, i la madrilenya Christina Rosenvinge feia el mateix amb les peces d'Un hombre rubio i alguns clàssics del seu repertori. De Niña animal a Afónico, passant per La distancia adequada, totes elles aproximant-nos a la "insondable soledad". "Cuando acabe el mundo, que acabe así", diu la cantant, mentre l'hora, el bon temps i la situació conviden a pensar en aquesta jornada protagonitzada per dones i en aquesta mena de felicitat que esquinça per dins.