La seva performance ha estat com havia de ser: tan singular com irrepetible, un espectacle visual que pretenia embolcallar a través d'ambients, de melodies sinuoses, palplantada al mig d'un escenari boscós, amb l'acompanyament rebel d'unes flautes que emmarcaven la utopia del seu darrer àlbum. Emmascarada durant tota l'actuació, la cantant i artista islandesa ha demostrat les virtuts del seu multi-activisme, com a revolucionària, sense deixar de ser excèntrica i única. Irrepetible i difícilment protagonista en un festival d'aquestes característiques, que busca sempre la reacció més immediata amb el públic.
[headline]Nick Cave, l'esgarrifança de ser[/headline]
Nick Cave és un torrent d'energia. No va deixar cap dubte en la darrera ocasió que va ser al Primavera Sound. Perquè Cave es creix en escenaris enormes, perquè ell sempre és més gran que qualsevol escenari possible. Sense discussió, sense opció de renunciar a ser l'ànima enèrgica, convulsiva i potent que t'increpa des de l'escenari, que no té por de deixar damnificats en el seu viatge. Ell, que al mateix temps no deixa de ser un dandi de gust literari selecte, refinat com pocs, atent a la giragonsa intel·lectual.
Quin deliri, quina execrable pulcritud, quin sotrac cada vegada que ens fa tremolar amb les cançons de Skeleton Tree, el disc fet després de la mort del seu fill, i en cada cançó que inclou al repertori. En la seva actuació a Barcelona, com a clàssic modern que és, Cave ha fet servir totes les diverses màscares que ha anat conreant en quaranta anys de carrera. Punk sense escrúpols, tronera de la nocturnitat, ànima esqueixada, l'emoció d'una foscor que sap arribar als seu fans. També com a poeta vestit de mala peça, de romàntic empedreït que capta acòlits a la seva prèdica.
De principi a fi, Cave ha regalat a Barcelona un concert d'aquells que quedaran a la retina de la història d'aquest festival, fins al punt de fer pujar els delitosos que s'esgargamellaven a les primeres files a l'escenari, amb ell i els músics, omplint-lo tot d'un cor improvisat que ballava al ritme que marcava –amb presència sorprenent d'Alfred inclosa–, sense deixar de cantar. Nick Cave, geni i figura, llençant-se al públic, convidant-lo al seu costat, implicant-lo en una lletania emocional a cop de rock, de riff, de violins estripats i d'ànima en combustió. L'australià, demostrant el perquè de la seva grandesa en el món del rock.
[headline]C. Tangana, l'explosió d'una nova era[/headline]
Abans, pràcticament a la mateixa hora que Björk, i competint amb ella pel públic, C. Tangana ha congregat una munió de fans acèrrims que s'han mostrat disposats a ballar cadascuna de les seves proclames. Incendiari i llengut, no ha dubtat en mostrar tot el seu repertori de gestos, de balls i de samarretes imperi, sempre sonant al compàs del trap que tot ho vol, desitja i atrapa, com a llenguatge musical dels nostres dies.
No hi ha dubte de l'èxit i del discurs que l'escena es mou, vivaç com per contagiar un festival d'aquestes dimensions. El Primavera Sound l'ha coronat, a ell i a tota una manera de fer i viure la música al límit d'allò legal, nou paradigma dels temps que corren: no busqueu virtuosisme, ni fraseig, ni música no enllaunada. Tot és tan previsible –i enregistrat–, que aquesta és la gràcia. I el triomf, sense discussió.
Chvrches ha arribat com a darrer punt explosiu de la nit. El grup havia d'agafar el relleu al sermó energètic de Cave, però ha acabat sent un miratge d'aquell concert memorable del 2014. Han passat quatre anys i ja no són ni tan persistents ni tan revitalitzants, alguna cosa s'ha perdut pel camí dels discos i de l'èxit que els ha portat a ser caps de cartell. Sense deixar de ser els grans abanderats de l'electropop de masses i balls rítmics, i ara amb la cantant Lauren Mayberry més expansiva que mai, l'actuació d'aquest dijous ha sonat a rutina, a deixar-se fer. I la rutina és l'únic que un grup programat a les dues de la matinada no es pot permetre.
Nick Cave, en l'actuació al Primavera Sound Foto: Jose M. Gutiérrez
