11
de setembre
del
2019
Actualitzat
a les
12:49h
Ramon Frederic de Vilana-Perles i Camarasa és una de les personalitats més atractives de la Guerra de Successió. Va ser un dels líders austriacistes i persona de la total confiança de l'arxiduc austríac Carles. Va ser determinant en el rebuig per part de les elits catalanes a Felip V, a la mort del rei espanyol Carles II. Ernest Lluch va estudiar a fons el personatge i va posar en valor la importància que va tenir abans i després del 1714. La vida de Vilana transcorre entre la seva Oliana natal (1663) i la Viena de l'arxiduc Carles VI, on mor el 1741. Notari i fill de notari, va ser el cap del partit austriacista i va ser fet marquès de Rialb per l'arxiduc.
La conquesta de Madrid
Durant la Guerra de Successió, les tropes austriacistes van entrar a Madrid en dues ocasions, els anys 1706 i 1710. Van ser moments en què la causa de l'arxiduc Carles va fregar la victòria. Vilana-Perles era al seu costat. Però en totes dues ocasions els austriacistes es van trobar amb una ciutat hostil i no van poder consolidar el seu avantatge. L'any 1711, tot va canviar. La mort de l'emperador, germà de l'arxiduc, va forçar aquest a viatjar precipitadament a Viena per fer-se càrrec del ceptre imperial. D'aquesta manera, la causa catalana quedava sense candidat al tron.
Vilana-Perles va romandre al costat de l'emperadriu Elisabet Cristina, que va continuar a Barcelona fins al 1713. Després, quan el curs de la guerra es va decantar a Espanya del costat borbònic, l'aristòcrata austriacista es va traslladar a la cort de Viena. Allí va continuar exercint com a conseller principal de l'emperador, coronat com a Carles VI. Vilana va ser nomenat secretari d'Estat, el que equivalia al que avui seria un primer ministre. Ho va ser fins al 1737, quatre anys abans de la seva mort.
Lleial a la causa catalana
Des d'Àustria, Vilana-Perles va romandre lleial a la causa catalana i va lluitar per fer prevaler els drets dels catalans. Quan l'emperador Carles va renunciar definitivament als seus drets a la corona d'Espanya amb el Tractat de Viena, el 1725, Vilana va aconseguir algunes concessions: que els catalans a l'exili poguessin tornar a casa, així com recuperar les seves propietats i els títols que els haguessin estat concedits per la casa d'Àustria. En molts casos, els béns van trigar anys a ser recuperats. Però malgrat els intents de Viena, Felip V va restar impassible pel que fa a retornar a Catalunya les seves institucions.
Va ser criticat pel seu afany de poder i sectors de catalans el van titllar de ser molt acomodatici. Per força havia de ser molt hàbil. Sobreviure durant més de vint anys a les intrigues de la cort vienesa no era fàcil. Vilana tenia molts enemics, com la facció de nobles alemanys que es movia a la cort, o el nucli d'exiliats austriacistes espanyols que també s'havia refugiat a Viena. Amb tot, va tenir sempre la confiança de l'emperador.
La petjada catalana va ser important als territoris de l'Imperi Austrohongarès, en bona part gràcies al secretari d'Estat de Carles. Vilana va acumular una important fortuna i va adquirir terres a diversos territoris de l'imperi. Va intervenir en la fundació per part d'un grup d'exiliats catalans d'una ciutat batejada com a Nova Barcelona, a tocar de la ciutat romanesa de Timisoara. Un fill seu, Francesc de Vilana, va ser governador d'aquesta ciutat. Sembla que va ser ell el fundador d'una altra ciutat a Sèrbia, Perlez. Va ser un exemple de com una derrota es pot convertir en un triomf amb sagacitat i cert cinisme polític.
La conquesta de Madrid
Durant la Guerra de Successió, les tropes austriacistes van entrar a Madrid en dues ocasions, els anys 1706 i 1710. Van ser moments en què la causa de l'arxiduc Carles va fregar la victòria. Vilana-Perles era al seu costat. Però en totes dues ocasions els austriacistes es van trobar amb una ciutat hostil i no van poder consolidar el seu avantatge. L'any 1711, tot va canviar. La mort de l'emperador, germà de l'arxiduc, va forçar aquest a viatjar precipitadament a Viena per fer-se càrrec del ceptre imperial. D'aquesta manera, la causa catalana quedava sense candidat al tron.
Vilana-Perles va romandre al costat de l'emperadriu Elisabet Cristina, que va continuar a Barcelona fins al 1713. Després, quan el curs de la guerra es va decantar a Espanya del costat borbònic, l'aristòcrata austriacista es va traslladar a la cort de Viena. Allí va continuar exercint com a conseller principal de l'emperador, coronat com a Carles VI. Vilana va ser nomenat secretari d'Estat, el que equivalia al que avui seria un primer ministre. Ho va ser fins al 1737, quatre anys abans de la seva mort.
Lleial a la causa catalana
Des d'Àustria, Vilana-Perles va romandre lleial a la causa catalana i va lluitar per fer prevaler els drets dels catalans. Quan l'emperador Carles va renunciar definitivament als seus drets a la corona d'Espanya amb el Tractat de Viena, el 1725, Vilana va aconseguir algunes concessions: que els catalans a l'exili poguessin tornar a casa, així com recuperar les seves propietats i els títols que els haguessin estat concedits per la casa d'Àustria. En molts casos, els béns van trigar anys a ser recuperats. Però malgrat els intents de Viena, Felip V va restar impassible pel que fa a retornar a Catalunya les seves institucions.
Va ser criticat pel seu afany de poder i sectors de catalans el van titllar de ser molt acomodatici. Per força havia de ser molt hàbil. Sobreviure durant més de vint anys a les intrigues de la cort vienesa no era fàcil. Vilana tenia molts enemics, com la facció de nobles alemanys que es movia a la cort, o el nucli d'exiliats austriacistes espanyols que també s'havia refugiat a Viena. Amb tot, va tenir sempre la confiança de l'emperador.
La petjada catalana va ser important als territoris de l'Imperi Austrohongarès, en bona part gràcies al secretari d'Estat de Carles. Vilana va acumular una important fortuna i va adquirir terres a diversos territoris de l'imperi. Va intervenir en la fundació per part d'un grup d'exiliats catalans d'una ciutat batejada com a Nova Barcelona, a tocar de la ciutat romanesa de Timisoara. Un fill seu, Francesc de Vilana, va ser governador d'aquesta ciutat. Sembla que va ser ell el fundador d'una altra ciutat a Sèrbia, Perlez. Va ser un exemple de com una derrota es pot convertir en un triomf amb sagacitat i cert cinisme polític.