Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975) coneix a fons l'obra i la figura de Mercè Rodoreda. Ha publicat obres de recerca sobre ella, com El somni blau (2020) i Afinar l'estil (2022). Són estudis acadèmics, publicats per l'Institut d'Estudis Catalans. Ara ha decidit embarcar-se en l'aventura de mostrar Rodoreda a través de la ficció. Ho ha fet ambMercè i Joan (Edicions 62), que ha guanyat vel Premi Proa de Novel·la.
L'autora s'endinsa en la història d'amor entre l'escriptora i Joan Prat, més conegut amb el pseudònim d'Armand Obiols. Els situa en els anys d'exili a França, quan tots dos es mouen en el context tràgic de l'ocupació alemanya i també en el moment de l'esperança efímera que va ser l'any 1946, quan molts creien que, amb la derrota de Hitler vindria també la de Franco. És el primer cop que es novel·la la relació entre Rodoreda i Prat, una història en la que també hi ha perdedors.
Ets una especialista en l'univers de Rodoreda. Què et va atrapar de l'escriptora?
De petita, vaig tenir una experiència estètica, epifànica per dir-ho així. Quan tenia 13 anys, fent un dictat a l'escola, vaig veure de cop els músics en màniga de camisa, i l'esparreguera, i el filferro, i tota la plaça preparada pel ball. Però no havia escoltat res de Rodoreda. Quan la mestra, al final del dictat, va dir Mercè Rodoreda, a partir d'aquell moment, vaig començar a buscar llibres seus sense parar.
I després?
El meu pare tenia una plaça de pàrquing que deixava a un senyor a qui no li cobrava res. I aquest senyor em duia a una llibreria perquè comprés llibres. El primer que vaig comprar era Aloma. Em va agradar molt. Recordo que li vaig demanar al meu pare que em portés un dia a la plaça del Diamant. I el que més m'agrada d'ella no és només el seu món simbòlic i oníric, sinó aquesta capacitat de fer-te veure les coses d'una manera com ningú te les ha fet veure abans. És la troballa de l'estil de Mercè Rodoreda.
"El que més m'agrada de Rodoreda és aquesta capacitat de fer-te veure les coses d'una manera com ningú te les ha fet veure abans"
Posi un exemple d'això.
Al final de La plaça del Diamant, la Colometa torna a la plaça, ja dient-se Natàlia. I diu que és com una capsa de música amb el cel de tapadora. Són aquestes imatges. Ningú ho ha dit així. A La mort i la primavera, fa un exercici de dir la vida d'un poble i el seu paisatge d'una manera nova.
Ha publicat recerca sobre Rodoreda. Per què aquesta incursió en la ficció?
L'Emily Dickinson deia que la feina d'una escriptora era escriure i la publicació vindrà o potser no. Jo he estat escrivint ficció des dels 14 anys, però fins ara no havia publicat una novel·la sinó relats. Havia publicat assaig i, en concret, investigació acadèmica sobre Rodoreda. Però m'interessava molt tractar Rodoreda a través d'una ficció perquè crec que aquesta història era prou potent. S'han fet novel·les, molt bones, sobre Verdaguer. L'Àlvar Valls té una novel·la preciosa sobre Verdaguer. De Rodoreda se n'han fet contes, de Gemma Pasqual, i una novel·la breu de la Cinta Arasa.
Però la història d'amor no s'havia novel·lat. M'interessava explicar-la fent que els personatges no saben què passarà. I això només podia fer-ho amb una novel·la. Per això faig aquest capítol l'any 1946, quan ells pensen a tronar. En algun moment dels anys 40, ella fabula que la faran consellera de Cultura quan torni. Ell vol tornar amb la dona.
Situa l'inici de la seva història al castell de Roissy, a prop de París, on es reuneixen els escriptors catalans exiliats.
Ells es coneixien d'abans. Perquè la Rodoreda havia col·laborat a la Revista de Catalunya a començaments del 1938. De fet, hi ha una fotografia de finals del 1938, costat per costat, ell amb la mirada perduda i ella, amb una mirada obliqua dirigida cap a ell, amb tota la intenció. Això em va fer pensar en si aleshores ja n'estava enamorada.
Impacta la imatge d'una Rodoreda amb voluntat de conquesta, sense miraments davant la "competència" de la dona del Joan, la Montserrat Trabal. La novel·la mostra que, com en tota història d'amor, també hi ha perdedors.
Hi ha una frase que surt a la novel·la, que diu el narrador i que penso que és una gran veritat: "Qui venç en l'amor, venç en tot". I aquí, qui surt vencedora és Mercè Rodoreda. Obiols no surt vencedor. Surt damnificat perquè perd allò que vol. Ell vol tornar amb la seva dona, amb la Montserrat i amb la seva filla. Això ho sabem. Va agafar una depressió de cavall quan la Montserrat va marxar a Xile. I l'altra gran damnificada, òbviament, és Montserrat Trabal, que marxa a Xile i quan mor el seu germà, queda en una situació econòmica molt difícil.
Ell no es retroba mai més amb la dona?
Mai més. S'escriuen cartes. Quan, el 1957, mort el seu germà Francesc, es troba en un moment econòmic difícil, i li explica al Joan, que li envia diners. Amb qui sí que es troba és amb la seva filla, a començaments dels 60. L'Anna Maria Prat vol conèixer el seu pare i fa un viatge a Ginebra. Ell vola de Viena a Ginebra i passen una setmana junts. L'Anna Maria torna a Xile i li va escrivint cartes dient-li que perquè no li escriu.
I per què no li escriu ell?
No ho sabria dir, però ens consta que la filla volia més contacte amb el seu pare. Sabem que la Rodoreda, quan rep la carta de la filla per veure el pare, l'obre i l'estripa. Estripada, la posa en un sobre i l'envia al Joan. Un dels motius pels quals el Joan no té contacte amb la seva família és la gelosia de la Rodoreda.
Com la definiria com a persona a la Rodoreda?
No la puc jutjar. Crec que era una persona entusiasta, elèctrica, amb una energia impressionant. Un dels objectius de la novel·la era retratar-la en una època en què ella és jove. Perquè tenim la imatge de la Rodoreda molt construïda, i volia presentar-la amb tota l'energia dels seus 30 anys.
"Rodoreda era una dona avançada a la seva època. Amb capacitat de separar-se del seu marit els anys 30. Sense por d'estimar"
Era una bona persona?
No sé si era una bona persona, però era algú molt avançat a la seva època. Sense por d'estimar. Amb capacitat de separar-se del seu marit els anys 30, que no era com separar-se ara. Sense por a estimar un home casat. Era audaç.
En la novel·la, hi ha un moment en què Rodoreda vol escriure a la Montserrat.
És ficció. Que sapiguem, elles dues no van tenir relació.
Va poder refer la seva vida la Montserrat Trabal?
Sabem que va obrir una botiga a Xile. La filla era una persona molt intel·ligent, va treballar en un laboratori de la universitat i va tenir una bona carrera professional. La Montserrat va viure amb el seu germà i la seva dona. La desgràcia de l'exili és la desunió i disgregació que genera.
La divisió que es produeix entre els exiliats a Roissy arran de la relació entre la Mercè i el Joan és real?
Sí, ho és. I això també em fa explicar el que passa quan es perd. Què implica ser perdedor. Perquè ser guanyador també té molts problemes, però ser perdedor -i això la societat catalana potser també ho viu ara- implica guerres intestines. Perquè no es poden desviar els mals humors cap als qui t'han derrotat i l'aboques cap als teus. Moltes vegades s'exerceix el poder no contra qui es vol sinó contra qui es pot.
"'La plaça del Diamant' volia recuperar la memòria d'aquells que havien lluitat a la Guerra Civil, d'alguna manera volia restituir la República"
Com en moltes històries de l'exili.
Sí, i veiem com Rodoreda, en aquest context de derrota, aconsegueix ser una guanyadora. Sobretot a través de la seva obra. La literatura és la seva arma. I si parlem de cultura, ella ens fa de pont amb aquella societat que vam perdre, la dels anys 30. Molt més que cap historiador. Perquè els anys 60 va entrar a la biblioteca de les cases un llibre que es deia La plaça del Diamant a través del qual ella volia restituir la memòria d'aquells que havien lluitat a la Guerra Civil. D'alguna manera, la seva obra vol restituir la República.
Els esdeveniments que emmarquen la novel·la són ben reals. Apareix també la tragèdia dels jueus, com la Lisa, l'amiga de qui recorda unes paraules quan ella està ingressada per una apendicitis: "Je reste près de toi". És un personatge real?
La frase és ficció. De Lisa tenim dues referències, una de ficció i una de real. Hi ha un conte de Rodoreda que es titula Mort de Lisa Sperling, on s'explica que aquesta Lisa deixa en herència un abric a la veu narradora del conte. I després hi ha una carta que Rodoreda envia a Anna Murià on li explica que l'abric que porta és d'una jueva que es va suïcidar.
Parla d'un altre conte, Nit i boira, inspirat en l'Holocaust.
Nit i boira és com es coneix el decret de Hitler del 1941 per deportar les persones considerades enemigues dels diversos països ocupats. El conte fa referència només a les persones que havien estat deportades en aquest decret. Les víctimes eren marcades amb dues N a les cames o a l'esquena. Volia dir que a la família de la persona deportada no se li explicava res.
Un altre relat és Divendres, 8 de juny, sobre una noia que se suïcida.
És un conte molt interessant perquè és l'únic de tota la seva producció on apareix la base de submarins de Bordeus. Joan Prat hi havia treballat descarregant ciment i Rodoreda vol mostrar els horrors que passen en una ciutat on hi ha l'ocupació.
Entorn l'Armand Obiols hi havia hagut l'acusació sense base d'haver estat col·laboracionista per treballar per l'administració ocupant.
A la novel·la ho explico amb detall. Primer el van dur al camp de Saint Ménard. Ell plora perquè el porten a la zona ocupada. Sabem també que era un anglòfil. L'internen a Saint Ménard i passa tres mesos descarregant sacs de ciment, fusta i sorra a la base de submarins. Escapa junt amb un amic, el detenen i l'internen en una de les presons més infectes de França, Fort du Hâ.
Rodoreda escriu cartes a tothom, sobretot tota la gent d'Acció Catalana, perquè Obiols era del partit, per intentar treure el Joan de la presó. Escriu a altres exiliats perquè contactin, entre d'altres, amb l'antic cònsol republicà Joan Climent Nolla i a Pau Romeva, que era d'Unió Democràtica, que tots dos treballaven a l'administració ocupant. Era molt difícil no acabar treballant a l'administració ocupant. I finalment ell surt de la presó i passa a treballar en el buró administratiu dels alemanys, que acabarà dirigint. Però sabem que va tenir contactes amb la Resistència, que va infiltrar-hi un enllaç del Partit Comunista. I ell no se n'amaga d'on va treballar. Els ho explica en cartes als seus amics.
"Rodoreda va ser amant d'Andreu Nin, segons li va explicar a Anna Murià. Va ser un amor platònic, poc abans que ell fos segrestat i assassinat"
Rodoreda va ser amant d'Andreu Nin?
Anna Murià va explicar que Rodoreda li havia dit. Que havia estat un enamorament platònic. Nin havia vist morir dues filles i això havia fracturat la relació amb la seva dona. I poc abans de ser segrestat i assassinat, sembla que havia viscut aquest enamorament amb Rodoreda.
Escriure la novel·la li ha fet descobrir més coses del món de Rodoreda?
Sí, i d'ell també. Sobretot veure'ls no sols sinó envoltats de molta gent, del president Josep Irla a Eugeni Xammar a Josep Carner. Per mi ha estat fantàstic també l'esforç d'imaginar com era el Govern català a l'exili. Les oficines eren al número 10 de la rue de Washington. S'hi ha fet algun estudi acadèmic però jo vaig buscar totes les factures del que hi havia. Sabem com eren les taules, les màquines d'escriure. Al Govern hi havia figures com Carner o Pompeu Fabra. Estaven preparant-se per tornar. De fet, el Govern a l'exili va durar pocs anys. Que es dissolgués va ser una pèrdua perquè va interrompre coses com l'edició de la revista de Catalunya, a la qual Obiols estava abocat. La Revista de Catalunya va ser una de les mostres del que podia fer la intel·lectualitat catalana amb molt pocs exilis i una mostra que el català era viu.